CANALETES

Cabrera d'Anoia (06/04/2014)

6.9 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m.

Durada: 3h 30'

LES FLANDES

Piera (28/02/2015)

13.2 Km (circular) / Desnivell/

Desnivell: ± 225 m

Durada: 4h 30'

LA FOU

Sant Martí de Tous (26/03/2015)

13.2 Km (circular) / Desnivell/

Desnivell: ± 225 m

Durada: 4h 30'

SANTA CÀNDIA

Orpí (26/03/2015)

11.9 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 5h 30'

PUIG DE SANT MIQUEL

Rubió (11/04/2015)

12.3 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h

VALLDESERVES

La Llacuna (19/04/2015)

13.2 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 3h

TOSSA DE MONTBUI

Santa Margarida (03/05/2015)

10.4 Km (circular)

Desnivell: ± 280 m

Durada: 3 h 30'

BOIXADORS

Calaf (13/12/2015)

11.6 Km (circular)

Desnivell: ± 270 m

Durada: 4 h

PUIG D'AGUILERA

Òdena (04/12/2016)

10.8 Km (circular)

Desnivell: ± 285 m

Durada: 3h

PRATS DEL REI

Prats del Rei (15/08/2014)

17.4 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 4 h

CASTELL FERRAN

El Bruc (11/02/2018)

4.0 Km (circular)

Desnivell: ± 200 m

Durada: 2 h

GRONY DE MIRALLES

Santa Maria de Miralles (18/03/2018)

8.7 Km (circular)

Desnivell: ± 360 m

Durada: 3h

CASTELL DE QUERALT

Bellprat (23/09/2018)

7.4 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 3 h 30'

Castell de Queralt

Sortint del bonic poble de Bellprat, caminada fàcil fins al castell de Queralt, amb unes vistes magnífiques. Pel camí passarem, principalment, per pinedes de pi blanc.

ÚLTIM DIA D’ESTIU?

Com que la pujada al turó del Galutxo era curta, la complemento amb una altra de propera (també, per aprofitar una mica més el viatge d’una hora i mitja, ara que el dia encara és llarg).

Surto de Bellprat, un petit poble de l’Anoia, amb carrers estrets i recargolats, que conserva les seves velles edificacions, dels segles XVII i XVIII, reformades i preservades.

La primera part de la caminada és per una pista asfaltada, entre camps i boscos. Quan arribo a un pal indicador la deixo i giro a l’esquerra, per començar a passar per les pinedes de pi blanc que pràcticament no em deixaran fins al final (als llocs més ombrívols, barrejats amb algun roure). Travesso el Riudeboix per una passera de fusta. Em mig sorprèn veure que el riu encara porta una mica d’aigua, però imagino que és degut a les abundants pluges d’aquest estiu (no sé, tampoc, si és habitual o no).

Comença una pujada suau però constant. Els pins no fan prou ombra i fins i tot passo més calor que quan passejava pels camps de la Segarra, on almenys tocava una mica l’aire. Fa calor gairebé de ple estiu (cosa que, sincerament, tampoc em molesta massa).

Gairebé sense adonar-me’n arribo al Castell de Queralt. Originari del segle IX, només en queden un mur i ruïnes, tot i que sembla que l’estan restaurant. Al seu costat hi ha les restes, un mur i l'arc del campanar, de Sant Miquel de Queralt, l'església del castell. Des d’aquí, les vistes a l’Anoia, amb Montserrat al fons, la Segarra i la Conca de Barberà són espectaculars (i més avui, que la visibilitat és bona). Ho aprofito per dinar, entrepans.

Reculo una mica i acabo la visita a la bonica ermita de Sant Jaume de Queralt, romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors (als peus del castell).

Reculo una miqueta més i em desvio per un corriol a la dreta que, d’entrada, baixa amb ganes per l’altra vessant de la muntanya. Encara entre boscos, en aquesta banda l’aire corre una mica més i fa més passable el descens.


FITXA TÈCNICA

Data: 23-09-2018 

Kilòmetres: 7.4 (Aprox.).

Desnivell: ± 250 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: sí. Inici a Bellprat (aparcament a l'entrada del poble, al costat de la carretera, al Km-0 de la B-220).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Bona part senyalitzada. La resta fàcil de fer amb ressenya i/o mapa i/o TRACK wikiloc

.

Sortim de l’aparcament i anem cap al centre del poble, per passar per sota una portalada i pel costat de l’església de Sant Salvador (pal indicador). Tot seguit baixem pel carrer Major, fins arribar al cap de vall del poble, on girarem cap a la dreta. Seguim aquest carrer fins arribar a unes cases on girarem a l’esquerra, per seguir el camí de Riudeboix. Seguim sempre per la pista asfaltada entre camps i boscos. En principi el camí segueix el GR-7, però jo no hi vaig veure cap marca.

Quan portem més o menys un kilòmetre per l’asfalt veurem un pal indicador a l’esquerra. Deixem la pista i seguim en direcció al Castell de Queralt. Comencem a seguir les marques vermelles i blanques del GR-7-2 (fins al castell). Travessem el riu per un pont de fusta, anant a parar a una pista, que seguirem a la dreta, i que més endavant és converteix en un sender ample i ben fresat. A mitja pujada trobarem un parell de bifurcacions, que de seguida es tornen a ajuntar amb el mateix camí. Poc més endavant, d’això últim, ens trobarem una bifurcació ben evident, on hem de prendre el camí de l’esquerra (de seguida veurem marques del GR). En tot cas el camí de la dreta ens portaria a l’ermita de Sant Jaume.

Arribarem a un coll on hi ha un pal indicador rovellat. A l’esquerra es va cap al castell i a la dreta cap a Sant Jaume (els dos visibles i ben a prop).

Un cop vistos reculem per on hem vingut. A uns 200 metres del coll, just abans de les roques que pujant ens quedaven a l’esquerra, deixem el GR i girem a la dreta (camí i creu són ben evidents i pujant segurament els haurem vist), per començar a baixar per un sender costerut. Seguim sempre pel més ample i fresat (de fet, només en descartarem un a l’esquerra, que també ens acabaria portant a Bellprat, però per altres camins, almenys d’entrada).

Aquest sender acaba en una pista, que seguirem cap a la dreta. La pista acaba en una de més ampla, on anirem cap a l’esquerra. I aquesta pista acaba en carretera local, on girarem cap a l’esquerra per seguir-la fins al final (són pocs metres i està poc transitada).

Nota: si volem fer una baixada més planera, i només una mica més llarga podem baixar per la pista que arriba a Sant Jaume (d’esquena a l’ermita, a l’esquerra, sempre avall per la més ample). És la que acaba arribant a la carretera (de les citades anteriorment).

Fotos

Grony de Miralles

Bonica caminada pels boscos mediterranis de la Serra de Miralles. Començant al Castell i l’ermita de Santa Maria de Miralles, que ja justifiquen la caminada, ens arribarem a dos cims menuts, l’Agulla Grossa i el Grony de Miralles, un 100 cims, amb unes vistes magnífiques.

MEDITERRÀNIA

Cap al nord es preveuen ruixats, cap al sud forts vents. Decisió salomònica, anirem pel mig: a l’Anoia. De tota la llista d’excursions pendents que tenim, una que no hi és (per variar): el Grony de Miralles.

La caminada comença al Castell de Miralles. Del segle X, en ruïnes, a la part més elevada, dalt d’un turó, hi ha un recinte emmurallat amb murs construïts amb la tècnica de l'opus spicatum, i a la part inferior les restes de l'antic poble amb la primera línia de defensa, amb una torre restaurada, i l'església romànica de Santa Maria del castell de Miralles, del segle XIII. Ho visitem i gaudim de les seves bones vistes.

Baixem a la font de Can Gol, dins una caseta, girem a la dreta i ens enfilem per buscar el GR, que seguirem una bona estona. Passem per brolles arbrades, recobertes de pi blanc, un típic paisatge mediterrani que trobava a faltar una mica.

Quan el GR és bifurca tenim algun dubte, i en alguna bifurcació posterior també,  a la ressenya que portem no està del tot ben explicat, però amb l’ajuda del mapa i la intuïció acabem triant el camí correcte.

Gairebé arribant ens adonem que els pals indicadors, i fins i tot un mapa, en direcció a l’Agulla Grossa, en realitat porten al Grony de Miralles (estan equivocats! almenys segons el mapa i la ressenya).  Comencem pel més baixet, l’Agulla Grossa, baixem al coll i tot seguit pugem al Grony de Miralles. Tant des d’un com des de l’altre les vistes són impressionants: a l’Anoia, Montserrat, el mar... Llàstima del vent i que les vistes al Pirineu avui estan mig tapades.

Baixem al coll i ho aprofitem per dinar a l’herba, arrecerats del vent i envoltats d’almesquins, una de les primeres flors de la primavera (que aquest any sembla que costa d’arribar).

Tornant fem la volta al castell i tornem més d’hora del que comptàvem cap a casa. Pel camí ens aturem a la Tossa de Montbui, per gaudir de l’església romànica i les seves esplèndides vistes, i, de passada, fer el got abans de tornar a casa de veritat.



FITXA TÈCNICA

Data: 18-03-2018 

Kilòmetres: 8.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 360 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: sí. Inici al Castell de Miralles (si arriba pel trencant que hi ha davant del restaurant ca l'Escolà, al peu de la carretera C-37).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada (pals indicadors i una part com a GR). Sortint del Castell (val la pena pujar-hi abans de començar) busquem el pal indicador a la Font de Can Gol i seguim el corriol que hi porta (de baixada). Un cop a la font, a la pista girem a la dreta per anar a buscar el GR. Un cop arribem al GR el seguim cap a l'esquerra (una mica més endavant es bifurca, però s'ajunta poc més enllà). Passat el trencant al Coma-Roques enllacem amb una pista i ens enfilem fins a un coll, on trobarem pals indicadors, aquí deixem el GR i marxem per la pista cap a l'esquerra direcció l'Agulla Grossa. Arribarem a un altre coll on hi ha una casa en runes. Pel corriol de l'esquerra hi ha l'Agulla Grossa i pel de la dreta el Grony de Miralles.

ATENCIÓ! Tant els pals indicadors de tot el camí com el mapa de la zona són incorrectes, el que indiquen com a Agulla Grossa en realitat és el Grony de Miralles, almenys segons mapa ICC i 100 Cims de la FEEC.

Un cop vistos els cims reculem per la pista i baixem cap a l'atra banda. A la següent cruïlla girem a l'esquerra i seguim sempre per la pista principal fins enllaçar amb el GR, on desfarem part del camí. En una cruïlla, en lloc d'anar cap a la Font, però, travassem el camp i continuem recte per la pista que ens quedarà al davant (pal indicador), ja fins arribar al castell. TRACK Wikiloc

Fotos

Castell Ferran (la Torre Alta)

Passejada curta i agradable fins a un 100 Cims que ofereix una vista diferent a l’habitual de Montserrat (a més de més llunyanes).

DE 2 EN 2

Aquesta ha set una setmana intensa, treballant moltes hores (inclòs ahir dissabte). Diumenge no ens ve de gust llevar-nos molt d’hora (ni d’hora). Decidim fer-ne dues de curtes i a prop, per si un cas.

Primer farem el Castell Ferran, tot i que no per la seva versió més curta (des del coll de Can Maçana), massa curta fins i tot per nosaltres. Comencem a caminar a Sant Pau de la Guàrdia, seguint el GR, ample i ben marcat.

Per un camí planer, gairebé sempre entre bosquets i brolles arribem de seguida al Castell Ferran, les restes d’una torre de defensa del segle XIX. Des d’aquí les vistes a Montserrat, des d’un angle diferent a l’habitual són impressionants. Encara s’aprecien restes de la nevada de dies enrere.

Encara ens queda, però, la pujada a la Torre Alta (el veritable 100 Cims, malgrat que el nom ha vegades es presta a confusió). Ho fem per un corriol estret, seguint fites. Una mica més amunt i obert a totes bandes, les vistes des d’aquest modest cim són espectaculars: el Cadí, el Puigmal, Cabrera, el Montseny, Sant Llorenç, les muntanyes del Penedès, el mar...

Un cop vist baixem per la carena, per un corriol poc fresat i sense l’ajuda de fites, tot i això, de moment relativament fàcil de seguir (de fet, no hi gaires alternatives on perdre’s), just per fer la ruta gairebé similar.

Dinem en un banc  al costat del cotxe i cap al segon objectiu del dia (el Collbaix).


FITXA TÈCNICA

Data: 11-02-2018 

Kilòmetres: 4.0 (Aprox.).

Desnivell: ± 200 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: sí. Inici a Sant Pau de la Guàrdia (el Bruc).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Parcialment senyalitzada. Sortint de Sant Pau seguim el GR-172 (deixant l'ermita i el restaurant a la dreta). Primer per pista i llavors per un camí ample i ben fresat (on veurem altres marques) arribarem al Coll de les Torres, amb les ruïnes del Castell visibles, a la dreta i ben properes (no té cap dificultat d'orientació, és ben visible). Un cop vist el Castell Ferran reculem fins al GR i el seguim uns metres més. Atenció! quan gira a la dreta i comença a baixar amb més ganes cap al Coll de Can Maçana deixem el GR i continuem recte. Llavors, uns 60 metres més endavant trobarem un corriol a l'esquerra (no molt fresat) que prenem per enfilar-nos a la Torre Alta (100Cims), seguint les fites. Un cop al cim el millor és recular per on hem vingut, tot i això podem continuar pel mateix corriol (sense fites) que va seguint més o menys per la carena (tot i que està poc fresat) i que s'ajunta més endavant amb el GR per on hem vingut. TRACK Wikiloc

Fotos

Puig d'Aguilera

Caminada a un cim modest amb grans vistes a l'Anoia i les seves muntanyes.

MILLOR DEL PREVIST

Avui serem set i la logística surt força bé. Només començarem un quart més tard del previst (a un quart d’onze). La primera parada és només baixar del cotxe, al Poble Vell d’Òdena. Abandonat després de que l’adquirís una guixera (traslladant el poble una mica més enllà), són les ruïnes del que queda de l’antic poble. Hi destaca la Torre del Castell (medieval i amb bones vistes).

La caminada és curta i, potser per això, agafem un ritme molt més lent del habitual. La primera part és planera i travessem vinyes, ametllers i algun camps de cereals. Destaca el gran i bell mas de Can Macià, amb la seva ermita de la Mercè. Poc després passem pel petit pantà i la Morera de Can Macià.

El camí gira i al cap de poc deixem camps per enfilar-nos amb ganes, entre boscos, fins al Puig d’Aguilera. Un 100 Cims modest, però amb molt bones vistes, especialment a l’Anoia. Avui, però, tot i que fa un dia millor del que esperàvem (molt menys tapat, fins i tot amb alguna clariana), la visibilitat no és gaire bona i ens quedem una mica amb les ganes.  El mirador és una mica abans del cim pròpiament dit.

Passem per les ruïnes d’una antiga torre de Vigilància de la Guerra Civil, on aprofitem per fer-nos la foto de grup. A partir d’aquí el camí continua carenant, amb un altre mirador més endavant. Deixem enrere, també, l’empipador soroll del parell de circuits de motor que ens han acompanyat des del principi.

Baixem improvisant una mica el camí, la ressenya no és molt clara. Un cop a baix ho aprofitem per dinar i, just després, deixem els boscos per tornar a passar per un camí planer i agrícola. Passem pel Raval d’Aguilera i tornem a improvisar la visita a una ermita, tot i que propera, que no val la pena (no surt al track).

Mentrestant el cel cada cop s’ennuvola més i, ja arribant al poble, començaran a caure quatre gotes. En Quim i jo anem a buscar els cotxes mentre la resta ens esperen en un bar, estalviant-se l’ultima part del camí (repetida). Un cop tots al bar gaudint de la companyia, com sempre, cau un bon ruixat (ens ha anat de molt poc).


FITXA TÈCNICA

Data: 04-12-2016 

Kilòmetres: 10.8 (Aprox.).

Desnivell: ± 285 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: sí. Inici al Poble Vell d'Òdena.

Dificultat: baixa.

Participants: en Quim, en Joan, l'Àngels, la Gemma, la Laura, la Clara i Jo.

Ressenya

No Senyalitzada, cal ressenya (nosaltres la vam fer amb de "Anoia, 17 rutes a peu" de Cossetània). D'orientació fàcil, gairebé sempre per pistes forestals amb el mapa de l'ICC amb el TRACK Wikiloc a sobre, o no, és fàcil de fer (pel camí hi ha algun pal indicador, però no a totes les cruïlles).

Fotos

Castell de Boixadors

Caminada fàcil i planera per l’Alta Anoia, al voltant de Calaf. Entre camps i masos s’arriba al bonic castell de Boixadors, amb bones vistes. Baixant, a l’ermita de Sant Pere hi podrem veure, també, un ex-vot ben curiós: la costella fòssil d’una balena.

BOIRA

Torna a tocar caminada de grup. Avui serem una bona colla: deu. Gent d’Osona, la Garrotxa, del Vallès, el Maresme i Barcelona. Una mica de tot... fins i tot una psicòloga antisocial. En comú, a la majoria no ens agrada matinar... per això comencem a caminar a les deu (bé, avui a quarts d’onze, per problemes logístics).

A la Fortesa, al costat de Calaf... una de les zones boiroses de Catalunya, cosa que no vaig pensar quan vaig fer la planificació, que hi farem. Comencem a caminar entre boira i fred (amb arbres i mates encara gebrats).

És una excursió planera que es fa per pistes forestals més o menys amples, fàcil... tot i que no podem evitar una petita excursió al costat d'un camp sense voler. La boira no escamparà en tot el dia, però per sort ens enfilem per sobre seu i a mitja pujada ja gaudim d’un sol escalfador.

Anem a bon ritme i de seguida ens plantem al Castell de Boixadors. Es conserven diverses dependències i muralles centrades per una torre de planta circular, del segle XI, un casal senyorial d'època gòtica i l'església romànica de Sant Pere. Bonic però tancat per una tanca lletja (només es pot visitar els primer diumenge de mes, o demanant una visita concertada). Situat en un dels extrems de la Serra de Castelltallat, dalt d’un turó (que controla l’entrada a l’altiplà de Calaf), les seves vistes són molt boniques, i avui, amb la boira a sota, amb un toc especial. Ho aprofitem per fer un esmorzar-dinar (tot just són quarts d’una), arrecerats del vent però amb l’escalfor del sol.

Tot seguit baixem cap a Sant Pere de Boixadors, construïda al segle XIX (per substituir l’antiga parròquia, al costat del castell). Estem de sort i ens l’obren: s'hi guarda una costella de balena que fa gairebé cinc metres de llargada, un ex-vot ben curiós.

Continuem el camí i ens tornem a trobar amb la boira i el fred (menys, però fred encara). Anem a bon ritme però de seguida arribem a la Fortesa, on hem començat. És un petit nucli de població ben bonic, on aprofitem per fer un dinar-berenar.

Com que la companyia s’ho val, i encara és prou d’hora, anem a fer el got (el toc o la copa, segons la procedència geògrafica) a Calaf, i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 13-12-2015 

Kilòmetres: 11.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 270 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si. Inici a la Fortesa (petit nucli de població de Calaf).

Dificultat: baixa.

Participants: la Clara, la Maite, l'Estel, la Neus, la Gemma, la Merche, en José, en Joan, en Jordi i jo.

Ressenya

No Senyalitzada, però sempre per pistes forestals amb el mapa de l'ICC amb el TRACK Wikiloc a sobre, o no, és fàcil de fer (pel camí hi ha algun pal indicador, però no a totes les cruïlles).

Fotos

Tossa de Montbui

La Tossa de Montbui és un magnífic mirador de l'Anoia. L'ermita, romànica, és molt bella. Caminada per pinedes de pi blanc, per bonics paisatges i amb l’al·licient de trobar algun fòssil (especialment al voltant de la Tossa).

BUSCANT FÒSSILS

Abans d’ahir caminada, ahir no vaig parar... ho noto només d’entrada. Per això he triat una prop i no massa complicada (també pensant a evitar l’operació tornada... és a dir, camins de tornada a Barcelona, per si un casa). I per això començo a caminar, també, a les onze (torno a les hores habituals). A l’Anoia, l’objectiu d’avui, entre altres, és el de buscar fòssils.

La primera parada és només baixar: l’ermita de Santa Margarida de la Tossa de Montbui, preromànica, del segle X. Al seu costat hi ha les restes, ben conservades, del castell, de la Mateixa època. El lloc és, a més, un magnífic mirador de la comarca. Només per això, ja gairebé val la pena venir.

Fa calor d’estiu, porto prou aigua i m’ho agafaré amb més calma. Per sort fa vent i ho agrairé tot el camí. Camino entre pinedes de pi blanc (més endavant, amb algun roure). De fòssils, però, no en veig cap. De tant en tant, en alguna clariana, bones vistes a la serra d’Ancosa.

Baixo cap a la Fou de can Milà. El racó sembla prou bonic (i ho és), però per sort o per desgràcia sembla que no s’hi pot arribar. Poc més endavant, al punt més baix de la caminada, deixo una estona els boscos i passo per la plana, entre camps verds i, una mica més enllà, grans i bonics masos. De fòssils, encara cap.

Perduda l’esperança, enfilant-me cap al turó de les Onze (i un cop a dalt), cargoles, eriçons i diferents tipus de petxines fòssils, sense gens d’esforç. Al final, doncs, dia complert. Les vistes des del turó, a la comarca, són, també, molt boniques.

Un últim tros, cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 03-05-2015 

Kilòmetres: 10.4

Desnivell: ± 280 m

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: si (gairebé). Inici a la Tossa de Montbui.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ruta de la Fou de can Milà. Senyalitzada amb marques vermelles (dos punts). Són una mica velles i algunes estan mig esborrades, però són visibles i fàcils de seguir. TRACK Wikiloc. A la zona hi ha més rutes que permeten allargar o modificar-la (entre altres, aquestes).

Fotos

Valldeserves

Caminada al voltant de la Llacuna, entre vinyes i pinedes de pi blanc, per anar a veure les (dues) boniques pintures rupestres de Valldeserves.

CANVI DE PLANS

Canvi de plans. Tenia pensat alguna cosa més muntanyenca, just allà on és preveuen núvols i pluja. Al sud, no. Doncs cap a l’Anoia, tot i que no hi pensava tornar tan aviat.

Començo a caminar a la Llacuna passades les deu. Hi ha algun núvol, però moltes més clarianes. Al principi sembla que es tapa una mica, però més endavant sortirà el sol. Decisió, doncs, encertada (certificat tornant a casa, només entrar al Moianès, comencen a caure les primeres gotes).

Hauria d’estar marcada... però no trobo les marques. Refiat, no porto mapa i això fa que agafi un camí diferent (al track hi ha el correcte). Acabaré enllaçant amb el camí correcte, però en el sentit contrari del que volia fer (amb el que no tindré l’oportunitat d’allargar-la, com més o menys tenia pensat. Que hi farem, haurem de tornar un altre dia).

Passo primer, per vinyes, oliveres i camps de colza, que en aquests dies fan una barreja ben bonica. Després per pinedes de pi blanc, pràcticament tot el camí.

M’enfilo i després baixo. Em desvio fins al Salt del Gos, un cingle amb bones vistes a la zona, i retorno al camí. Deixo a la dreta el bonic mas de Valldeserves (o Valldecerves... ho he vist escrit de les dues maneres. He optat per tal i com ho escriuen al municipi a on pertany, amb “s”). Integrada al mas hi ha integrada una ermita romànica, del segle XI.

Arribo a la cova, la visito i busco les pintures... sense èxit, tampoc és un lloc típic on trobar-les (almenys amb el que he vist fins ara). Ho consulto al mòbil i m’enfilo per un corriol que hi ha al just al costat, mig grimpant arribo als abrics on hi ha les pintures (la balma de la Roca Roja). Em salto la primera figura sense voler i, al segon abric, trobo la d’un possible cérvol. Reculo una mica i ja saben on haig de buscar, de seguida veig la cabra, més “famosa” (de fet, no entenc com no l’he vist abans, no és gens complicat). L’arquer i la dona, però, no els sé veure. Aquest conjunt de pintures és d’art llevantí, Patrimoni Mundial de la Unesco, daten de fa 3500 al 3000 aC.

Reculo un tros i baixo cap a la Llacuna. Més d’hora del que comptava, però de tant ja està bé, cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 19-04-2015 

Kilòmetres: 13.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 300.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: si. Inici a la LLacuna.

Dificultat: baixa

Ressenya

Senyalitzada amb marques blaves... però, atenció, són velles i en alguna cruïlla important han desaparegut, cal portar ressenya i/o mapa i/o TRACK Wikiloc. Les marques arriben només a la cova, per anar a les pintures, cal buscar el corriol que s'enfila a la seva dreta (mirant la cova). Mig grimpant s'arriba a les d'una paret, les pintures estan a la dreta d'aquest mur (a uns dos/tres metres d'alçada). No és complicat.

Fotos

Puig de Sant Miquel

Caminada per les terres dels bandolers Marimon i Cassulleres. Pel camí dues esglésies ben boniques, Santa Maria de Rubió, gòtica i fortificada, i Sant Pere d'Ardesa, romànica. Grans vistes des del Puig de Sant Miquel.

TERRA DE BANDOLERS

Torna a tocar l’Anoia... per anar amortitzant el llibre i, de passada, buscar l’abellera del Marroc. Per terra de Bandolers.

Comencem a caminar a les onze a Rubió. Hi ha molta calitja, però mica en mica sembla que es va aixecant. Deixem la visita al petit poble a la tornada.

La primera parada, però, és ben a prop. Gairebé només sortir passem per la creu de terme. Tot seguit, baixem ràpidament cap el torrent de la Plaça de les Bruixes. Seguim amunt pel llit de la riera, que deu portar aigua ben poques vegades (amb un salt que deu ser prou bonic quan en baixa).

Arribem a la Plaça de les Bruixes, un petit planell. En aquest lloc, diuen, van ser atrapats i morts pel sometent i els mossos d’esquadra els bandolers Casulleres i Marimon... després que gosessin robar en una casa per la festa major.

Continuem pujant mica en mica, de seguida deixant el torrent. Arribem ara a Sant Pere d’Ardesa, una bonica ermita romànica, del segle XI (restaurada). Comencen les bones vistes, però encara ens hem d’enfilar una mica més.

Gairebé dalt de tot trobem les poques restes del castell, del segle XI. Des del cim les vistes són molt bones, tot i que avui la visibilitat només és regular. Montserrat és ben visible un tros enllà.

Baixem una mica i ens tornem a enfilar fins al Morrotort, sempre gaudint de bones vistes, i a partir d’aquí, una bona estona al costat d’un parc eòlic.

Més endavant tornem a baixar. Pel camí només alguna masia i poca cosa més. Sense res especial... i sense trobar l’abellera, aquest tros se’ns fa una mica llarg.

Una altra vegada a Rubió, ara si, fem una volta al petit nucli. L’església de Santa Maria és un dels pocs exemples gòtics rurals del país. Amb la teulada fortificada, el seu aspecte és robust i imponent. Molt bonica.

Dinem i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 11-04-2015 

Kilòmetres: 13.2

Desnivell: ± 450 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Rubió.

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada, cal ressenya (extreta, en el meu cas, de "Anoia, 17 Excursions a peu" de l'editorial Cossetània), mapa o TRACK Wikiloc.

Fotos

Gorgs de Santa Càndia

Caminada per camins complicats... però amb un resultat que val molt la pena. Els gorgs de Santa Càndia són tan bonics com desconeguts... potser pel camí (que sembla que es vol arreglar).

APROFITANT EL DIA

Per aprofitar el dia i el viatge. Com que l'excursió que he fet al matí era més aviat curta, avui en faré dues (pensant que aquesta és encara més curta). Primer, però, passo per un supermercat, a banda del pa... m’he deixat a casa tota la resta, i no vull fer com l’altra dia: entrepans de pa amb pa.

Començo a caminar a Orpí havent dinat. Davant el castell, d’origen molt antic, conserva una torre hexagonal adherida al mas (actualment restaurant i allotjament rural). Darrera seu hi ha Sant Miquel d’Orpí, l’antiga capella del castell. És el petit casc antic del poble. Bonic.

Surto per un corriol una mica amagat i de seguida començo a baixar en picat. Travesso la riera i vaig cap al centre administratiu del poble: Santa Càndia, amb una bonica església gòtica (dels segles XIV i XV).

Reculo un tros i ben aviat ressegueixo la riera, que porta més aigua del que m’imaginava (encara té un color marronós fruit de les pluges recents).

De seguida passo pels primers gorgs... amb el sol de cara (fatal per les fotos, però faré el que podré, i en tot cas ho sabré per un altre dia). Suposo que són els gorgs de Santa Càndia, que no sé si inclouen el Gorg del Diable, amb un bon salt d’aigua. Molt bonics, són relativament desconeguts... tot i que de seguida entendré perquè. Fins ara el camí era estret i en alguns trams una mica exposat (poc recomanat per nens, si més no petits, i gent amb molta por a l’alçada), fins i tot hi ha un cable per ajudar a passar (tot i que no excessivament complicat). Mica en mica es torna més estret, brut i aeri, amb troncs caiguts que entorpeixen el pas. Per sort sé que hi ha un camí que passa una mica més amunt i decideixo anar-lo a buscar, una mica fastiguejat del corriol, encara que sigui pel dret (ho hauria d’haver fet ja al Gorg del Diable).

Aquest camí superior, normal, primer s’enfila una mica i després baixa mica en mica fins als bonics Estrets de Viliella. Segueixo al costat de la riera, gaudint-ne, fins a la pista que m’ha de tornar al cotxe.

Abans he travessat la riera per un pont... ara ho haig de fer a gual. Baixa prou aigua com perquè les roques que serveixen per saltar d’una a l’altra fins a l’altra banda estiguin cobertes. Vaig just de temps (haig d’anar a fer de tiet i això és sagrat), i no puc recular. Em descalço... i ostres, que freda! Travesso fins a l’altra banda.

A partir d’aquí m’enfilo mica en mica per una pista forestal, fins al camí d’Orpí, que en forta pujada torna cap el cotxe... just a l’hora.


Fitxa Tècnica

Data: 26-03-2015 

Kilòmetres: 5.6

Desnivell: ± 150 m.

Durada: 2 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a Orpí (tot i que potser és millor comença a Santa Càndia).

Dificultat: alta (abstenir-se amb nens, almenys petits, i gent amb por a les alçades).

Ressenya

No senyalitzada, cal ressenya, mapa (en aquest sentit no és complicada) o TRACK Wikiloc.

Nota: he llegit que estan arreglant el camí, de manera que d'aquí a un temps potser estarà senyalitzada (i potser més accesible a tothom).

Fotos

La Fou

Bonica caminada fins a l'impressionant salt d'aigua de la Fou. Una excursió obligatòria per a tots aquells a qui els hi agradi el senderisme i/o els salts d'aigua.

APROFITANT LES PLUGES

Necessito airejar-me una mica. Després de dos dies tristos, enganxat a la ràdio, el dol es torna doble quan saps que una antiga bona companya de la Universitat anava en aquell avió (tot i que el contacte era mínim, no puc deixar de pensar que ella, conjuntament amb d’altres persones, va formar part de quatre dels millors anys de la meva vida). Sandra, no t’oblidarem.

 Aprofitant les pluges dels últims dies continuo amb les gorgues i salts d’aigua. Avui una que tinc pendent des de fa temps, a l’Anoia. Per arribar-hi faig una mica més de volta del compte, les carreteres de l’Anoia encara no les tinc del tot controlades... però acabo arribant. Començo a caminar a quarts d’onze. Fa un dia magnífic.

La caminada passa, d’entrada, entre camps de cereals, ametllers (encara no florits) i algunes oliveres. Mica en mica em vaig enfilant fins a l’ermita de Sentfores. Tot i que d’origen anterior, va ser reconstruïda al segle XVII i renovada en segles posteriors.

Aquí comencen les bones vistes a la zona, que aniré veient enfilant-me una mica més i després planejant una mica, ara ja entre boscos de pi blanc. A la part més alta fins i tot es deixen veure alguns cims del Pirineu. La primavera mica en mica va arribant, pel camí les primeres flors, poques, però entre elles una abellera.

Baixo seguint els pals indicadors... i de la ressenya no em comença a quadrar res. Decideixo seguir els pals. En principi, com així serà, hauria d’arribar igual.

L’aigua es sent d’un tros enllà, cosa que em “tranquil·litza”, tot i que he esperat un dia que en principi hauria d’estar bé, no se sap mai (i menys si no coneixes la zona). El salt d’Aigua de la Fou és impressionant, d’aquells que s’han d’anar a veure algun dia. Encaixat entre roques calcaries, amb grans balmes a banda i banda, i una caiguda de gairebé vint metres, és tot un espectacle. A més, entre setmana, en gaudeixo totalment en solitari.

Ben a prop hi la Cova del Diable, una bauma plena de màgia i llegendes. Segons la gent de Sant Martí de Tous, per exemple, els nen no vindríem de Paris... sinó d’aquesta cova. També la font de la Fou, que, almenys avui, no raja.

Deixo enrere la riera i l’espessa vegetació que l’envolta, que contrasta amb el seu entorn de secà. Un altre cop entre camps, arribo a Sant Martí, on aprofito per fer una petita volta al voltant del castell, d’origen medieval (en conserva la torre), i l’església parroquial (del segle XX), amb una bonica creu de terme davant seu.


Fitxa Tècnica

Data: 26-03-2015 

Kilòmetres: 9.5

Desnivell: ± 200 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Sant Martí de Tous (a l'aparcament del Castell).

Dificultat: baixa

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors. N'hi ha a totes les cruïlles principals, llavors només cal seguir la pista més ample en cada cas). Per si falla algun pal (a vegades passa), millor portar alguna ressenya, mapa o TRACK Wikiloc.


Fotos

Les Flandes

En d'altres llocs fan pagar per veure coses similars, aquí en prou feines t'hi pots moure. Caminada a dues belles curiositats geològiques: les Flandes i la Foradada. Pel camí, Montserrat gairebé sempre de fons.

CURIOSITATS

Amb en Salvi, que ara feia dies. Per estrenar llibre (tot i que al final ens fallarà una mica... a vegades passa). A l'Anoia. A les deu som a Piera i comencem a caminar.

Dèntrada fem un petit recorregut pel casc antic del poble, prou bonic. Passem pel Portal de Romanyà (del segle XVI), i seguim pel carrer principal, tot passant per cases tan boniques com la Casa de les Voltes (del segle XVI) o la casa Sastre (del segle XVIII, esgrafiada). Girem a la Creu de la Plaça, creu de terme que indica l'antic inici (o final) del poble. Una mica més enllà passem per les fonts del Prat i del Rossinyol, arees de lleure, ja sortint de la vil·la.

Pel paisatge que ens acompanyarà pràcticament tot el camí, vinyes, alguna olivera i alguna clapa de bosc, arribem a la següent parada: la Mare de Déu del Remei, una petita ermita, a tocar del mas de Bonans. A partir d'aquí, una mica més enlairats, tindrem gairebé sempre Montserrat de fons, i una mica més enllà, l'Ordal i Collserola.

Continuem el camí fins al que ens ha impulsat a venir. Amb una entrada una mica accidentada: em torço el tormell (a l'acte em sembla que m'he fet mal de veritat, però per sort només serà una estoneta... tot i que el dolor em durarà un parell o tres de dies). Els camins són poc marcats i ens costa una mica trobar i saber si anem pel camí correcte (tot i que sempre hi anem). Les Flandes són uns xaragalls d'argiles vermelloses que aquí prenen boniques i curioses formes. Fem un pilot de fotos.

No puc deixar de pensar que, no fa pas gaire, per veure una cosa similar a la Catalunya Nord vaig haver de pagar una entrada... i era una veritable atracció turística ben acondicionada... en canvi aquí, amagats en la vegetació, fins i tot costa de trobar els corriols. No sé si és ben bé el cas, però a vegades crec que no sabem valorar el que tenim (reflexió que he fet tot sovint passant per altres llocs).

Sortim de les Flandes i tornem al camí principal, una pista ampla. Allarguem l'excursió (amb en Salvi és inevitable) fins al Castellet, on hi ha un bonic mirador, amb bones vistes de la zona. Ho aprofitem per dinar i, mentre mengem, descobrim la primera abellera de la temporada. Mentre, passa, també, una oreneta... s'acosta la primavera? (quines ganes!).

Reculem per on hem vingut i continuem el camí, fins a la següent parada. És a una altra curiositat natural: la Foradada. Un arc d'argila natural format per una riera. malgrat que unes construccions d'unes canonades soterrades l'espatllen una mica. Val la pena.

A partir d'aquí és quan la ressenya falla una mica. La pista que ens hauria de portar un altre cop al poble sembla que està tallada per uns horts. Ens embosquem al costat d'una riera i passem per camins bruts i poc freqüentats, fins que hi acabem pujant una mica pel dret (no surt al track, on he dibuixat un camí alternatiu molt més cómode i fàcil).

Ja momés ens queden les últimes parades del dia. Passem pel costat de l'església de Santa Maria de Piera (del segle XII tot i que reformada posteriorment), i el castell de Piera (originari del segle X, tot i que la construcció actual sembla gótica). Després per uns safraigs públics, ben restaurats... i cap a casa. 


Fitxa Tècnica

Data: 28-02-2015 

Kilòmetres: 13.2

Desnivell: ± 225 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Piera (al Portal Romanyà, tot i que també es pot començar al castell o a la Font del Prat).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada, cal TRACK Wikiloc. També es pot fer amb mapa, però per les Flandes haurem de tenir ganes d'"explorar" i perde'ns-hi (val la pena).

Fotos

Salts de Canaletes

Amagats entre pinedes, alzinars, avellaners i una vegetació frondosa, els torrents de Canaletes i Fondo, amaguen quatre salts d'aigua molt bonics. Poden costar de trobar, però valen molt la pena (millor fer la visita després de pluges). Una de les joies de la ruta és, però, la Font dels Capellans, una petita cova recoberta de concrecions càrstiques.

TRESORS AMAGATS

Tercera caminada oberta. Al final serem nou (dos d’Osona, quatre del Bages, una de Barcelona, un del Maresme i un de la Selva). Déu n’hi do! Hem quedat al poble de Canaletes i comencem a caminar a dos quarts d’onze.

La caminada és curta, però complicada. Porto un parell de ressenyes... però li vaig enviar un track a en Jordi, i al final serà el que farem servir. Una bona manera d’organitzar... al final qui farà de guia serà en Jordi i el seu GPS (o segons ell, el gos de la Rosa). Anirà molt bé, amb les ressenyes segurament hauríem acabat trobant-ho tot, però veient els camins, no tinc clar que a la primera.

La primera parada és a una petita gorga, que està bé, però no per fer els Kilòmetres que hem fet. La primera pensada és que aquest no sigui el nivell. Uns metres més enllà, però, hi ha el bonic salt de la Font dels Capellans. Em passa la segona por, havia plogut dijous però no tenia clar si seria prou per veure’ls amb aigua (respiro més tranquil). Una mica amagada per les bardisses, una de les joies de la caminada: la Font dels Capellans, una petita cova recoberta de tota mena de concrecions càrstiques.

Reculem un tros i comencem a caminar entre pinedes, amb una vegetació típicament mediterrània, especialment frondosa al fons del torrent Fondo, al què anirem pujant i baixant per l’ample congost que forma. Tot xerrant, sense pressa, arribarem a la segona parada del dia: el també bonic salt de la Mala Dona (on aprofitarem per menjar una mica).

Tornem a recular una mica i continuem al mateix ritme lent... que ja correm prou entre setmana (almenys per mi, ja m’està bé). Després d’una forta baixada i un tros gairebé pel mig del torrent, arribem a la següent parada: l’impressionant salt dels Cups, tan bonic com difícil de fotografiar. Sembla que a cada parada millorem l’anterior (tot i que al final no sabria amb que quedar-me)... i encara no hem acabat.

Tornem a recular una miqueta. Ens queda l’últim salt: el del Cargol, igual de bonic que els anteriors. Com als anteriors, ens hi estem una bona estona fent fotos, inclosa la de grup.

D’aquí ja cap al cotxe. La caminada ha estat curta, però molt bonica i en bona companyia. Si més no de moment, els que han vingut a les primeres, han repetit... ara falta veure si continuarà sent així.

Ja al cotxe, gairebé a punt de marxar, última sorpresa del dia. La primavera cada cop és més evident, amb un bon grapat de plantes florides o a punt de florir, però sempre m’agrada veure la primera oreneta de l’any.


Fitxa Tècnica

Data: 06-04-2014 

Kilòmetres: 6.9

Desnivell: ±150 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Canaletes (Cabrera d'Anoia), davant l'ajuntament.

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi, en Jordi, l'altre Jordi, la Gemma, la Rosa, la Maria, la Maria Àngels, en Ramon i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc (molt recomanable). Es podria fer amb una molt bona ressenya (no m'atreveixo a recomanar-ne cap) i/o amb paciència a l'hora de trobar els camins que porten als salts (en alguns punts ens ajudaran unes antigues marques blaves). Recomanable després de pluges.

Fotos

Ruta de la Batalla de Prats del Rei

Per un paisatge en mosaic, entre camps de cereal i petits rodals d'alzina, recorrerem un immens camp de batalla.

NOVA MOTIVACIÓ

Després de dies de donar-hi voltes, buscar informació, veure si és viable i definir una mica les caminades, em marco aquest un nou "repte": visitar els principals escenaris de la Guerra de Successió (veure pàgina dedicada a aquest tema). Amb l'esperança, també, que l'any que ve sigui decisiu pel nostre futur col·lectiu i puguem començar una nova etapa il·lusionant. Per començar trio la Ruta de la Batalla dels Prats del Rei, l'única que està pensada amb aquesta lògica.

La Batalla dels Prats del Rei és la tercera en importància lliurada en terres catalanes, després de la Batalla de l'Ebre (1938) i la de Ilerda, entre Cèsar i Pompeu (19 aC). Va ser un enfrontament llarg i brutal, on hi van combatre més de 50.000 homes (22.000 austriacistes i 35.000 borbònics), amb un ús massiu d'artilleria, setges, trinxeres, atacs i contraatacs. De fet, la població va quedar pràcticament en runes. Aquesta batalla es situa en la fase de replegament austriacista, després de la pèrdua d'Aragó. Els Miquelets catalans van lluitar conjuntament amb austríacs, holandesos i portuguesos. Van causar grans pèrdues a les tropes borbòniques, que finalment es van haver de retirar sense haver conquerit, en cap moment, els Prats del Rei. Els Miquelets catalans (el nostre exercit), si bé no aportava la major part de soldats, era el malson de francesos i espanyols... hi ha documentat algun atac nocturn amb granaders austríacs en què s'explica com tiraven a terra tendes i clavaven ganivets als de dins amb gran talent. Aquesta victòria, després de diverses derrotes, va significar que el conflicte continués viu.

Comencem a caminar a la Torre de la Manresana, on es va instal·lar l'estat major austriacista, comandat pel comte Starhemberg, gràcies a ser un magnífic observatori estratègic. Les escales de cargol per pujar-hi em fan una mica de por, però un cop a dalt és fàcil entendre el perquè d'aquesta tria. Les vistes a la zona són espectaculars.

Ben a prop, i sense relació amb la batalla, la caminada continua per una tomba i, una mica més enllà, per uns cups medievals excavats a la roca (el cup és on es fermentava el raïm per obtenir-ne vi), quan el més habitual es que fossin construïts amb fusta o pedra i morter, i revestits amb ceràmica.

Ara sí, passat un parell de kilòmetres, arribem al mas Albareda, lloc on van ser ser rebutjats dos batallons francesos que havien atacat la línia aliada.

Un parell de kilòmetres més i arribem a Sant Ermengol, una ermita romànica mig enrunada que, suposo, per la seva posició elevada formava part de la reraguarda borbònica.

A la vista i a gairebé dos kilòmetres més, cal Codina de la Quadra, en la mateixa posició elevada i part de la mateixa reraguarda, prop seu hi havien campaments d'unitats d'infanteria, cavalleria i bateries d'artilleria.

Un parell de kilòmetres més i arribem al nucli de Solanelles, la reraguarda de la reraguarda borbònica. Des d'aquí també hi ha una bona vista del camp de Batalla.

Sis kilòmetres més enllà, que se'ns fan una mica llargs i avorrits, la bonica masia de ca l'Estrada, una altra posició borbònica, aquesta ja a primera línea de foc... la Manresana està, encara no, a dos kilòmetres.

Arribem a la Manresana, on repetim totes les fotos ara que ha sortit el sol. Bona part del matí ha estat, afortunadament, mig ennuvolat, el que ha fet, segurament, que hàgim patit molta menys calor de la que ens imaginàvem. És una terra bonica, però seca i aspre, amb ben poques ombres. El paisatge dominant en tota la caminada ha estat un mosaic de camps de cereal, acabats de sembrar, combinats amb petits rodals d'alzinars.


Fitxa Tècnica

Data: 15/08/2013

Kilòmetres: 17.4 (Aprox.).

Desnivell: ± 300 m.

Durada: 4 h (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb pals amb dues marques verdes. En un parell de cruïlles han desaparegut, però amb el mapa del tríptic no hauríem de tenir problemes (es pot descarregat aquí). Inici a la torre de la Manresana (si es vol allargar una mica també és pot començar en algun dels múltiples camins radials que surten de Prats del Rei). TRACK Wikiloc


Fotos