Els Esgavellats

Curta però bonica ruta per la Conca d’Òdena. Enmig d’un alzinar, a vegades amb pi blanc, descobrirem una gran esquerda, que recorrerem tot passant per dues escales sense cap dificultat especial, a més d’altres bonics racons formats per les roques.

BALLARIDA

La Clara fa un curs a l’Anoia. L’acompanyo i mentrestant jo faré una caminada per la zona. Una que ja m’he buscat per una ocasió així. A prop i no gaire llarga. Als Esgavellats, perquè em crida l’atenció el nom i el que he llegit.

Surto de Vilanova del Camí, al costat del riu Anoia, on hi ha una gran resclosa. M’hi aturo un moment hi puc veure un bon grapat d’ocells: ànecs coll-verds, una polla d’aigua, orenetes, falciots, ballesters, cueretes blanques i, segurament, xivitones. També algunes tortugues prenent el sol, tot i que no puc identificar si són autòctones o invasores.

La primera part és per pistes envoltades de camps i boscos de pi blanc. Al cap de poc, però, em desvio cap a la dreta i començo a pujar per un corriol. Ara, la vegetació dominant serà l’alzinar, més ombrívol i espès. Entro als Esgavellats i exploro aquest laberint natural una mica volguent i una mica sense voler, tot descobrint algunes “foradades” i curioses formacions rocoses. Finalment, però, trobo el camí “correcte” i l’entrada a una gran escletxa o esquerda, segurament la formació més espectacular de la zona. Encaixat entre roques arribo al seu final amb l’ajuda d’alguna corda i un parell d’escales, que aporten un petit toc d’aventura a la ruta, tot i que no tenen cap dificultat.

Surto a una pista que segueixo un metres i de seguida torno a desviar-me per un corriol, on aniré passant per altres formacions rocoses, que conjuntament amb la rica vegetació de la zona sovint formen bonics racons. El camí val molt la pena. De fet, el nom d’Esgavellats es deu a que aquesta part de la serra de Collbàs va ser “trencada” per una falla, i es caracteritza per la presència de grans escletxes i grans blocs de pedra caiguts que, quan s’han amuntegat, han  format petites coves i passos estrets, a vegades amb formes curioses fruit de l’erosió del vent i la pluja. Esgavellar és sinònim de trencar (i també de desconjuntar, desmanegar o desordenar, entre altres).

El recorregut s’acaba al cim d’un turó, sense nom i sense vistes, tot i que s’endevinen boniques entre els arbres, amb Montserrat a una banda i la Conca d’Òdena a l’altra. Ho aprofito per dinar.

D’aquí la baixada és directe i va a parar a les pistes per on hi hem arribat, a partir d’on desfaig el camí. Ara, però, em fixo més amb les flors que vaig veient, que segurament són moltes menys de les que veuria en una primavera de pluges normals. Estic de sort, feia temps que no em passava, avui n’afegiré una de nova a la llista: la ballarida. Una planta que fa una bella i curiosa flor amb dos plans de simetria, un patró poc comú a la natura, ja que la majoria de flors tenen simetria radiada o bilateral. Viu en camps i als seus marges, el que ha fet que amb l’aplicació d’herbicides sigui molt menys freqüent que anys enrere.

---

Castell de Castellolí i coves de cal Llucià

Caminada força complerta per l’Anoia. Pel camí gaudirem de bones vistes, especialment des del castell de Castellolí, una font, masos, una balma i les coves de Cal Llucià.

GATERES

Caminada de grup, la primera de l’any. Ens trobem a Sant Vicenç de Castellolí més o menys a l’hora (només tres minuts tard, que no és res). La volta a l’església, però, la farem a la tornada (del segle XVIII, enrunada).

Mica en mica ens anem enfilant fins al primer objectiu del dia: el castell de Castellolí. Del segle X, només en queden algunes restes, ben restaurades i amb cartells explicatius. Es conserven fragments importants de muralla, una gran cisterna, dues estances cobertes amb volta de mig punt i part de l’absis de l’església de Sant Vicenç, a més de les restes d’una torre de telegrafia òptica molt més tardana. Està bé. Fa una mica de fred però molt bon dia i les vistes, especialment a la Conca d’Òdena i les muntanyes que les envolten, incloses les de Montserrat, són molt guapes. Les muntanyes més llunyanes, cap al nord, però, avui estan una mica encalitjades.

Continuem el camí tot passant per can Muset, un mas tancat al voltant de l’era, format per diferents edificis adossats on, en un dels seus costats, hi ha dos edificis modernistes. Un d’ells és una gran torre de cinc pisos. És curiós.

D’aquí anem fins a la font del Ferro. Fins ara hem caminat per un paisatge que combinava boscos de pi blanc amb camps, que, de tant en tant, ens deixaven veure Montserrat davant nostre. Ara ho farem, durant una estona, per boscos de pinassa, molt més habituals al sud del país i al Solsonès, que no pas aquí.

La font del Ferro és una font d’aigües ferruginoses que raja dins una mina, formant un bassal de colors vermellosos fruit, precisament, de la seva composició. Una mica més enllà, fora, hi ha una font més nova que recull aquesta aigua. Tot i el seu aspecte, més aviat sembla un desaigua, en surt un rajolí que no em puc estar de tastar. La veritat és que no es troba gaire el gust de “rovell” (que si he notat en altres fonts d’aquest tipus).

Deixem la pinassa enrere i tornem a passar per alguns camps (amb vistes), a banda del gran mas de can Soteres, dalt un petit turó. Baixem una mica i amagat sota un revolt de la pista (fàcil de passar-se-la sense voler) hi ha la balma de can Soteres, que fa uns trenta-dos metres de llarg per nou de fondària, amb una columna estalagmítica i algunes altres petites concrecions. Està bé.

Poc més enllà hi ha el segon gran objectiu del dia: les coves de Cal Llucià (o de Castellolí o de la Font del Ferro). Es tracta d'unes coves de traçat laberíntic obertes a la roca calcària de la zona. Tenen dues entrades que porten a dos vestíbuls intercomunicats i a una xarxa de múltiples galeries (amb un pou d'uns sis metres de profunditat, que no visitarem) i un recorregut total d’uns quatre-cents cinquanta metres. Un noi, que la visita amb el seu fill, ens indica per on hem de d’anar (a banda dels dos grans vestíbuls, fàcilment visitables)(des d’aquí, gràcies!). Després d’un pas estret, per una gatera, entrem a una sala no molt llarga, estreta però prou ample com per posar-nos-hi drets. Hi entrem pràcticament tots. On només entro jo, almenys fins al final, és a l’altra banda, on hi ha un recorregut de força metres, seguint un fil, que es fa a quatre grapes i, per alguna gatera on m’haig d’arrossegar. M’ha d’esperar tothom, però m’ho passo molt bé i surto ben empolsinat de dalt a baix... cosa que serà motiu de “burla” una bona estona (i a casa, durant uns quants dies).

Un cop vista, baixem una miqueta més per dinar a les taules d’un atrotinat “paint-ball”. Baixem una miqueta més i acabem la caminada com sempre, fent el got a Castellolí. Bona caminada i gran companyia.

---

Paleorutes: el món d'en Pau

Els Hostalets de Pierola és un referent paleontològic internacional. Des del Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP), es vol donar a conèixer aquest patrimoni paleontològic, un dels més importants del Miocè. Les Paleorutes són una proposta d’itineraris interactius que, a través d’una aplicació per a mòbils, relacionen la paleontologia amb el paisatge actual (n’hi ha tres, i una d’elles és “el món den Pau”).

AMB EL MÒBIL

Després de passar tot ahir a Barcelona fent un curs, avui tenia ganes d’airejar-me. Com que vaig sol, a més, en faré una d’aquelles que la Clara segur que no voldria fer. Una Paleoruta als Hostalets de Pierola. N’hi ha tres i faré “El món d’en Pau” (i si tinc temps, potser una altra, i sinó la deixaré per un altre dia).

Abans de començar, però, faig la visita al CRIP. Per quatre euros faig la visita guiada d’una hora, per mi sol, amb l’Alba (una guia molt simpàtica). El museu és petit però molt interessant, modern i didàctic. Val molt la pena, i m’agrada, especialment, poder tocar les rèpliques de mols dels fòssils que s’hi exposen.

Un cop feta la visita vaig al punt d’inici. Ja tinc l’app descarregada al mòbil i s’ha de passar per aquest punt per activar-la (si ens saltem aquest o qualsevol punt entremig no funciona o deixa de funcionar). 

Seguint el mapa de l’aplicació travesso els Hostalets de Pierola i de seguida començo a caminar per un paisatge de vinyes i oliveres, amb Montserrat de fons, ben present. Pel camí diferents punts amb bones i breus explicacions. La ruta que faig gira a l’entorn d’en Pau. Pau és el nom comú del “Pierolapithecus catalaunicus”, un ésser únic de fa dotze milions d’anys que ha permès descobrir aspectes molt importants sobre l’evolució dels primers homínids. L’entorn dels Hostalets de Pierola és una de les zones més riques en restes de vertebrats fòssils del Miocè, i una de les més significatives del món pel que fa al registre de fòssils de primats (a més d’en Pau també s’hi ha trobat una altra espècie única, l”Anoiapithecus brevirostris”). L’excepcionalitat d’aquest patrimoni paleontològic també es fa evident amb troballes com la del representant més antic del llinatge dels pandes gegants.

La veritat és que la caminada per si sola no és gran cosa, però les explicacions, si estem mínimament interessats en el tema, la fan molt amena i interessant. Al final no tindré temps de fer-ne cap de les dues restants (vull ser ha Barcelona a les cinc i ja vaig una mica just), però segurament les faré d’aquí a un temps.

---

Castell de Claramunt - Santuari de Collbas

Complerta i magnífica caminada per les serres de Guardia i de Collbàs. La ruta comença amb la visita a l’imponent castell de Claramunt, present bona part de la ruta, continua per les pinedes de les serres, des d’on sovint gaudirem de grans vistes i on trobarem un munt de “llenties”, per acabar arribant al Santuari de Collbàs. La tornada es fa per un camí més amable i planer, però que val igualment la pena.

LLENTIES

Avui serem setze (i no arribem als divuit perquè hi ha dos baixes d’última hora), que déu n’hi do. Feia temps que no érem tants. Tot i això, uns amb més facilitat, d’altres fent una mica més de ruta turística per la Pobla de Claramunt, ens trobem i començarem a caminar més o menys a l’hora prevista. A l’hora prevista, però una mica més avall d’on esperàvem. Havíem quedat al castell, però hi ha una barrera a un kilòmetre i no s’hi pot arribar. Això, però, no ens allargarà la caminada i al final fins i tot ens anirà bé (hauríem acabat fent una última pujada, i ho farem planer).

Gràcies a la tecnologia moderna un cop arribem al castell només hem de trucar un timbre perquè ens obrin i no hem de buscar cap ariet. Paguem l’entrada i fem la visita al nostre aire. Bé, l’audiovisual el mirem gairebé com una ordre de la dona que hi fa de guia (molt amable en tot moment, per cert). . És un castell medieval romànic, del segle X, restaurat, i actualment considerat un dels deu millors de Catalunya. És un conjunt format per dos recintes de muralles esglaonats, al superior hi ha el recinte sobirà, la torre de l'homenatge, l'església romànica de Santa Maria i la gòtica de Santa Margarida, i a l’inferior patis i baluards. Des de les seves torres, a més, les vistes a l’Anoia i les muntanyes que l’envolten són magnífiques. Ens agrada molt i ho aprofitem per fer la foto de grup.

Un cop vist continuem la caminada, amb en Ramon marcant el ritme d’entrada, ritme que ens posa a tots en fila índia. Per sort només serà al principi, llavors ja anirem més o menys al de sempre, mirant de no encantant-nos massa (que la ruta d’avui no és massa llarga, però el dia si que és molt curt). Anirem carenant les serres de Guàrdia i de Collbàs, entre boniques pinedes on encara es poden trobar alguns bolets (la Pili tornarà a xalar com el dia de Gresolet, collint fredelucs i llengües bovines).

Fem continues pujades i baixades on, de tant en tant, podrem continuar gaudint de grans vistes. Passem, també, pel coll de la Llentia, que rep el nom per les nombroses “llenties” que es poden trobar en aquesta serra, nummulits fòssil que tenen aquest aspecte i mida (en Vicenç en marxarà amb les butxaques plenes).

A mig camí, el Santuari de Collbàs. Tot i que el seu origen seria anterior, l’actual edifici és del segle XVIII, d’estil historicista. També amb bones vistes, ho aprofitem per dinar, tot i que del bar que hi havia hagut només en queden les restes.

La tornada la farem pel GR als peus de la serra, tot i que amb alguna pujada i alguna baixada, però per pistes forestals més planeres i amables, també boniques, que sense apujar el ritme farà que sigui més ràpida. Al final del camí, enlairat dalt del turó, tornem a gaudir de la silueta imponent del castell de Claramunt.

Un ja als cotxes, brindis amb cava gràcies a l’ampolla, i les copes, que ha portat en Ramon (gràcies!). És l’última de l’any, en grup, i brindem pel Nadal i l’any nou, i perquè l’any que ve en puguem anar fent totes amb aquesta bona companyia. Llavors, per acabar-ho de rematar i no perdre el costum, anem a fer el got igualment a la Pobla de Claramunt.

---

Castell de Queralt

Sortint del bonic poble de Bellprat, caminada fàcil fins al castell de Queralt, amb unes vistes magnífiques. Pel camí passarem, principalment, per pinedes de pi blanc.

ÚLTIM DIA D’ESTIU?

Com que la pujada al turó del Galutxo era curta, la complemento amb una altra de propera (també, per aprofitar una mica més el viatge d’una hora i mitja, ara que el dia encara és llarg).

Surto de Bellprat, un petit poble de l’Anoia, amb carrers estrets i recargolats, que conserva les seves velles edificacions, dels segles XVII i XVIII, reformades i preservades.

La primera part de la caminada és per una pista asfaltada, entre camps i boscos. Quan arribo a un pal indicador la deixo i giro a l’esquerra, per començar a passar per les pinedes de pi blanc que pràcticament no em deixaran fins al final (als llocs més ombrívols, barrejats amb algun roure). Travesso el Riudeboix per una passera de fusta. Em mig sorprèn veure que el riu encara porta una mica d’aigua, però imagino que és degut a les abundants pluges d’aquest estiu (no sé, tampoc, si és habitual o no).

Comença una pujada suau però constant. Els pins no fan prou ombra i fins i tot passo més calor que quan passejava pels camps de la Segarra, on almenys tocava una mica l’aire. Fa calor gairebé de ple estiu (cosa que, sincerament, tampoc em molesta massa).

Gairebé sense adonar-me’n arribo al Castell de Queralt. Originari del segle IX, només en queden un mur i ruïnes, tot i que sembla que l’estan restaurant. Al seu costat hi ha les restes, un mur i l'arc del campanar, de Sant Miquel de Queralt, l'església del castell. Des d’aquí, les vistes a l’Anoia, amb Montserrat al fons, la Segarra i la Conca de Barberà són espectaculars (i més avui, que la visibilitat és bona). Ho aprofito per dinar, entrepans.

Reculo una mica i acabo la visita a la bonica ermita de Sant Jaume de Queralt, romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors (als peus del castell).

Reculo una miqueta més i em desvio per un corriol a la dreta que, d’entrada, baixa amb ganes per l’altra vessant de la muntanya. Encara entre boscos, en aquesta banda l’aire corre una mica més i fa més passable el descens.

---

Grony de Miralles

Bonica caminada pels boscos mediterranis de la Serra de Miralles. Començant al Castell i l’ermita de Santa Maria de Miralles, que ja justifiquen la caminada, ens arribarem a dos cims menuts, l’Agulla Grossa i el Grony de Miralles, un 100 cims, amb unes vistes magnífiques.

MEDITERRÀNIA

Cap al nord es preveuen ruixats, cap al sud forts vents. Decisió salomònica, anirem pel mig: a l’Anoia. De tota la llista d’excursions pendents que tenim, una que no hi és (per variar): el Grony de Miralles.

La caminada comença al Castell de Miralles. Del segle X, en ruïnes, a la part més elevada, dalt d’un turó, hi ha un recinte emmurallat amb murs construïts amb la tècnica de l'opus spicatum, i a la part inferior les restes de l'antic poble amb la primera línia de defensa, amb una torre restaurada, i l'església romànica de Santa Maria del castell de Miralles, del segle XIII. Ho visitem i gaudim de les seves bones vistes.

Baixem a la font de Can Gol, dins una caseta, girem a la dreta i ens enfilem per buscar el GR, que seguirem una bona estona. Passem per brolles arbrades, recobertes de pi blanc, un típic paisatge mediterrani que trobava a faltar una mica.

Quan el GR és bifurca tenim algun dubte, i en alguna bifurcació posterior també,  a la ressenya que portem no està del tot ben explicat, però amb l’ajuda del mapa i la intuïció acabem triant el camí correcte.

Gairebé arribant ens adonem que els pals indicadors, i fins i tot un mapa, en direcció a l’Agulla Grossa, en realitat porten al Grony de Miralles (estan equivocats! almenys segons el mapa i la ressenya).  Comencem pel més baixet, l’Agulla Grossa, baixem al coll i tot seguit pugem al Grony de Miralles. Tant des d’un com des de l’altre les vistes són impressionants: a l’Anoia, Montserrat, el mar... Llàstima del vent i que les vistes al Pirineu avui estan mig tapades.

Baixem al coll i ho aprofitem per dinar a l’herba, arrecerats del vent i envoltats d’almesquins, una de les primeres flors de la primavera (que aquest any sembla que costa d’arribar).

Tornant fem la volta al castell i tornem més d’hora del que comptàvem cap a casa. Pel camí ens aturem a la Tossa de Montbui, per gaudir de l’església romànica i les seves esplèndides vistes, i, de passada, fer el got abans de tornar a casa de veritat.

---

Castell Ferran (la Torre Alta)

Passejada curta i agradable fins a un 100 Cims que ofereix una vista diferent a l’habitual de Montserrat (a més de més llunyanes).

DE 2 EN 2

Aquesta ha set una setmana intensa, treballant moltes hores (inclòs ahir dissabte). Diumenge no ens ve de gust llevar-nos molt d’hora (ni d’hora). Decidim fer-ne dues de curtes i a prop, per si un cas.

Primer farem el Castell Ferran, tot i que no per la seva versió més curta (des del coll de Can Maçana), massa curta fins i tot per nosaltres. Comencem a caminar a Sant Pau de la Guàrdia, seguint el GR, ample i ben marcat.

Per un camí planer, gairebé sempre entre bosquets i brolles arribem de seguida al Castell Ferran, les restes d’una torre de defensa del segle XIX. Des d’aquí les vistes a Montserrat, des d’un angle diferent a l’habitual són impressionants. Encara s’aprecien restes de la nevada de dies enrere.

Encara ens queda, però, la pujada a la Torre Alta (el veritable 100 Cims, malgrat que el nom ha vegades es presta a confusió). Ho fem per un corriol estret, seguint fites. Una mica més amunt i obert a totes bandes, les vistes des d’aquest modest cim són espectaculars: el Cadí, el Puigmal, Cabrera, el Montseny, Sant Llorenç, les muntanyes del Penedès, el mar...

Un cop vist baixem per la carena, per un corriol poc fresat i sense l’ajuda de fites, tot i això, de moment relativament fàcil de seguir (de fet, no hi gaires alternatives on perdre’s), just per fer la ruta gairebé similar.

Dinem en un banc  al costat del cotxe i cap al segon objectiu del dia (el Collbaix).

---

Puig d'Aguilera

Caminada a un cim modest amb grans vistes a l'Anoia i les seves muntanyes.

MILLOR DEL PREVIST

Avui serem set i la logística surt força bé. Només començarem un quart més tard del previst (a un quart d’onze). La primera parada és només baixar del cotxe, al Poble Vell d’Òdena. Abandonat després de que l’adquirís una guixera (traslladant el poble una mica més enllà), són les ruïnes del que queda de l’antic poble. Hi destaca la Torre del Castell (medieval i amb bones vistes).

La caminada és curta i, potser per això, agafem un ritme molt més lent del habitual. La primera part és planera i travessem vinyes, ametllers i algun camps de cereals. Destaca el gran i bell mas de Can Macià, amb la seva ermita de la Mercè. Poc després passem pel petit pantà i la Morera de Can Macià.

El camí gira i al cap de poc deixem camps per enfilar-nos amb ganes, entre boscos, fins al Puig d’Aguilera. Un 100 Cims modest, però amb molt bones vistes, especialment a l’Anoia. Avui, però, tot i que fa un dia millor del que esperàvem (molt menys tapat, fins i tot amb alguna clariana), la visibilitat no és gaire bona i ens quedem una mica amb les ganes.  El mirador és una mica abans del cim pròpiament dit.

Passem per les ruïnes d’una antiga torre de Vigilància de la Guerra Civil, on aprofitem per fer-nos la foto de grup. A partir d’aquí el camí continua carenant, amb un altre mirador més endavant. Deixem enrere, també, l’empipador soroll del parell de circuits de motor que ens han acompanyat des del principi.

Baixem improvisant una mica el camí, la ressenya no és molt clara. Un cop a baix ho aprofitem per dinar i, just després, deixem els boscos per tornar a passar per un camí planer i agrícola. Passem pel Raval d’Aguilera i tornem a improvisar la visita a una ermita, tot i que propera, que no val la pena (no surt al track).

Mentrestant el cel cada cop s’ennuvola més i, ja arribant al poble, començaran a caure quatre gotes. En Quim i jo anem a buscar els cotxes mentre la resta ens esperen en un bar, estalviant-se l’ultima part del camí (repetida). Un cop tots al bar gaudint de la companyia, com sempre, cau un bon ruixat (ens ha anat de molt poc).

---

Tossa de Montbui

La Tossa de Montbui és un magnífic mirador de l'Anoia. L'ermita, romànica, és molt bella. Caminada per pinedes de pi blanc, per bonics paisatges i amb l’al·licient de trobar algun fòssil (especialment al voltant de la Tossa).

BUSCANT FÒSSILS

Abans d’ahir caminada, ahir no vaig parar... ho noto només d’entrada. Per això he triat una prop i no massa complicada (també pensant a evitar l’operació tornada... és a dir, camins de tornada a Barcelona, per si un casa). I per això començo a caminar, també, a les onze (torno a les hores habituals). A l’Anoia, l’objectiu d’avui, entre altres, és el de buscar fòssils.

La primera parada és només baixar: l’ermita de Santa Margarida de la Tossa de Montbui, preromànica, del segle X. Al seu costat hi ha les restes, ben conservades, del castell, de la Mateixa època. El lloc és, a més, un magnífic mirador de la comarca. Només per això, ja gairebé val la pena venir.

Fa calor d’estiu, porto prou aigua i m’ho agafaré amb més calma. Per sort fa vent i ho agrairé tot el camí. Camino entre pinedes de pi blanc (més endavant, amb algun roure). De fòssils, però, no en veig cap. De tant en tant, en alguna clariana, bones vistes a la serra d’Ancosa.

Baixo cap a la Fou de can Milà. El racó sembla prou bonic (i ho és), però per sort o per desgràcia sembla que no s’hi pot arribar. Poc més endavant, al punt més baix de la caminada, deixo una estona els boscos i passo per la plana, entre camps verds i, una mica més enllà, grans i bonics masos. De fòssils, encara cap.

Perduda l’esperança, enfilant-me cap al turó de les Onze (i un cop a dalt), cargoles, eriçons i diferents tipus de petxines fòssils, sense gens d’esforç. Al final, doncs, dia complert. Les vistes des del turó, a la comarca, són, també, molt boniques.

Un últim tros, cotxe i cap a casa.

---

Valldeserves

Caminada al voltant de la Llacuna, entre vinyes i pinedes de pi blanc, per anar a veure les (dues) boniques pintures rupestres de Valldeserves.

CANVI DE PLANS

Canvi de plans. Tenia pensat alguna cosa més muntanyenca, just allà on és preveuen núvols i pluja. Al sud, no. Doncs cap a l’Anoia, tot i que no hi pensava tornar tan aviat.

Començo a caminar a la Llacuna passades les deu. Hi ha algun núvol, però moltes més clarianes. Al principi sembla que es tapa una mica, però més endavant sortirà el sol. Decisió, doncs, encertada (certificat tornant a casa, només entrar al Moianès, comencen a caure les primeres gotes).

Hauria d’estar marcada... però no trobo les marques. Refiat, no porto mapa i això fa que agafi un camí diferent (al track hi ha el correcte). Acabaré enllaçant amb el camí correcte, però en el sentit contrari del que volia fer (amb el que no tindré l’oportunitat d’allargar-la, com més o menys tenia pensat. Que hi farem, haurem de tornar un altre dia).

Passo primer, per vinyes, oliveres i camps de colza, que en aquests dies fan una barreja ben bonica. Després per pinedes de pi blanc, pràcticament tot el camí.

M’enfilo i després baixo. Em desvio fins al Salt del Gos, un cingle amb bones vistes a la zona, i retorno al camí. Deixo a la dreta el bonic mas de Valldeserves (o Valldecerves... ho he vist escrit de les dues maneres. He optat per tal i com ho escriuen al municipi a on pertany, amb “s”). Integrada al mas hi ha integrada una ermita romànica, del segle XI.

Arribo a la cova, la visito i busco les pintures... sense èxit, tampoc és un lloc típic on trobar-les (almenys amb el que he vist fins ara). Ho consulto al mòbil i m’enfilo per un corriol que hi ha al just al costat, mig grimpant arribo als abrics on hi ha les pintures (la balma de la Roca Roja). Em salto la primera figura sense voler i, al segon abric, trobo la d’un possible cérvol. Reculo una mica i ja saben on haig de buscar, de seguida veig la cabra, més “famosa” (de fet, no entenc com no l’he vist abans, no és gens complicat). L’arquer i la dona, però, no els sé veure. Aquest conjunt de pintures és d’art llevantí, Patrimoni Mundial de la Unesco, daten de fa 3500 al 3000 aC.

Reculo un tros i baixo cap a la Llacuna. Més d’hora del que comptava, però de tant ja està bé, cap a casa.

---

Gorgs de Santa Càndia

Caminada per camins complicats... però amb un resultat que val molt la pena. Els gorgs de Santa Càndia són tan bonics com desconeguts... potser pel camí (que sembla que es vol arreglar).

APROFITANT EL DIA

Per aprofitar el dia i el viatge. Com que l'excursió que he fet al matí era més aviat curta, avui en faré dues (pensant que aquesta és encara més curta). Primer, però, passo per un supermercat, a banda del pa... m’he deixat a casa tota la resta, i no vull fer com l’altra dia: entrepans de pa amb pa.

Començo a caminar a Orpí havent dinat. Davant el castell, d’origen molt antic, conserva una torre hexagonal adherida al mas (actualment restaurant i allotjament rural). Darrera seu hi ha Sant Miquel d’Orpí, l’antiga capella del castell. És el petit casc antic del poble. Bonic.

Surto per un corriol una mica amagat i de seguida començo a baixar en picat. Travesso la riera i vaig cap al centre administratiu del poble: Santa Càndia, amb una bonica església gòtica (dels segles XIV i XV).

Reculo un tros i ben aviat ressegueixo la riera, que porta més aigua del que m’imaginava (encara té un color marronós fruit de les pluges recents).

De seguida passo pels primers gorgs... amb el sol de cara (fatal per les fotos, però faré el que podré, i en tot cas ho sabré per un altre dia). Suposo que són els gorgs de Santa Càndia, que no sé si inclouen el Gorg del Diable, amb un bon salt d’aigua. Molt bonics, són relativament desconeguts... tot i que de seguida entendré perquè. Fins ara el camí era estret i en alguns trams una mica exposat (poc recomanat per nens, si més no petits, i gent amb molta por a l’alçada), fins i tot hi ha un cable per ajudar a passar (tot i que no excessivament complicat). Mica en mica es torna més estret, brut i aeri, amb troncs caiguts que entorpeixen el pas. Per sort sé que hi ha un camí que passa una mica més amunt i decideixo anar-lo a buscar, una mica fastiguejat del corriol, encara que sigui pel dret (ho hauria d’haver fet ja al Gorg del Diable).

Aquest camí superior, normal, primer s’enfila una mica i després baixa mica en mica fins als bonics Estrets de Viliella. Segueixo al costat de la riera, gaudint-ne, fins a la pista que m’ha de tornar al cotxe.

Abans he travessat la riera per un pont... ara ho haig de fer a gual. Baixa prou aigua com perquè les roques que serveixen per saltar d’una a l’altra fins a l’altra banda estiguin cobertes. Vaig just de temps (haig d’anar a fer de tiet i això és sagrat), i no puc recular. Em descalço... i ostres, que freda! Travesso fins a l’altra banda.

A partir d’aquí m’enfilo mica en mica per una pista forestal, fins al camí d’Orpí, que en forta pujada torna cap el cotxe... just a l’hora.

---

La Fou

Bonica caminada fins a l'impressionant salt d'aigua de la Fou. Una excursió obligatòria per a tots aquells a qui els hi agradi el senderisme i/o els salts d'aigua.

APROFITANT LES PLUGES

Necessito airejar-me una mica. Després de dos dies tristos, enganxat a la ràdio, el dol es torna doble quan saps que una antiga bona companya de la Universitat anava en aquell avió (tot i que el contacte era mínim, no puc deixar de pensar que ella, conjuntament amb d’altres persones, va formar part de quatre dels millors anys de la meva vida). Sandra, no t’oblidarem.

 Aprofitant les pluges dels últims dies continuo amb les gorgues i salts d’aigua. Avui una que tinc pendent des de fa temps, a l’Anoia. Per arribar-hi faig una mica més de volta del compte, les carreteres de l’Anoia encara no les tinc del tot controlades... però acabo arribant. Començo a caminar a quarts d’onze. Fa un dia magnífic.

La caminada passa, d’entrada, entre camps de cereals, ametllers (encara no florits) i algunes oliveres. Mica en mica em vaig enfilant fins a l’ermita de Sentfores. Tot i que d’origen anterior, va ser reconstruïda al segle XVII i renovada en segles posteriors.

Aquí comencen les bones vistes a la zona, que aniré veient enfilant-me una mica més i després planejant una mica, ara ja entre boscos de pi blanc. A la part més alta fins i tot es deixen veure alguns cims del Pirineu. La primavera mica en mica va arribant, pel camí les primeres flors, poques, però entre elles una abellera.

Baixo seguint els pals indicadors... i de la ressenya no em comença a quadrar res. Decideixo seguir els pals. En principi, com així serà, hauria d’arribar igual.

L’aigua es sent d’un tros enllà, cosa que em “tranquil·litza”, tot i que he esperat un dia que en principi hauria d’estar bé, no se sap mai (i menys si no coneixes la zona). El salt d’Aigua de la Fou és impressionant, d’aquells que s’han d’anar a veure algun dia. Encaixat entre roques calcaries, amb grans balmes a banda i banda, i una caiguda de gairebé vint metres, és tot un espectacle. A més, entre setmana, en gaudeixo totalment en solitari.

Ben a prop hi la Cova del Diable, una bauma plena de màgia i llegendes. Segons la gent de Sant Martí de Tous, per exemple, els nen no vindríem de Paris... sinó d’aquesta cova. També la font de la Fou, que, almenys avui, no raja.

Deixo enrere la riera i l’espessa vegetació que l’envolta, que contrasta amb el seu entorn de secà. Un altre cop entre camps, arribo a Sant Martí, on aprofito per fer una petita volta al voltant del castell, d’origen medieval (en conserva la torre), i l’església parroquial (del segle XX), amb una bonica creu de terme davant seu.

---

Les Flandes

En d'altres llocs fan pagar per veure coses similars, aquí en prou feines t'hi pots moure. Caminada a dues belles curiositats geològiques: les Flandes i la Foradada. Pel camí, Montserrat gairebé sempre de fons.

CURIOSITATS

Amb en Salvi, que ara feia dies. Per estrenar llibre (tot i que al final ens fallarà una mica... a vegades passa). A l'Anoia. A les deu som a Piera i comencem a caminar.

Dèntrada fem un petit recorregut pel casc antic del poble, prou bonic. Passem pel Portal de Romanyà (del segle XVI), i seguim pel carrer principal, tot passant per cases tan boniques com la Casa de les Voltes (del segle XVI) o la casa Sastre (del segle XVIII, esgrafiada). Girem a la Creu de la Plaça, creu de terme que indica l'antic inici (o final) del poble. Una mica més enllà passem per les fonts del Prat i del Rossinyol, arees de lleure, ja sortint de la vil·la.

Pel paisatge que ens acompanyarà pràcticament tot el camí, vinyes, alguna olivera i alguna clapa de bosc, arribem a la següent parada: la Mare de Déu del Remei, una petita ermita, a tocar del mas de Bonans. A partir d'aquí, una mica més enlairats, tindrem gairebé sempre Montserrat de fons, i una mica més enllà, l'Ordal i Collserola.

Continuem el camí fins al que ens ha impulsat a venir. Amb una entrada una mica accidentada: em torço el tormell (a l'acte em sembla que m'he fet mal de veritat, però per sort només serà una estoneta... tot i que el dolor em durarà un parell o tres de dies). Els camins són poc marcats i ens costa una mica trobar i saber si anem pel camí correcte (tot i que sempre hi anem). Les Flandes són uns xaragalls d'argiles vermelloses que aquí prenen boniques i curioses formes. Fem un pilot de fotos.

No puc deixar de pensar que, no fa pas gaire, per veure una cosa similar a la Catalunya Nord vaig haver de pagar una entrada... i era una veritable atracció turística ben acondicionada... en canvi aquí, amagats en la vegetació, fins i tot costa de trobar els corriols. No sé si és ben bé el cas, però a vegades crec que no sabem valorar el que tenim (reflexió que he fet tot sovint passant per altres llocs).

Sortim de les Flandes i tornem al camí principal, una pista ampla. Allarguem l'excursió (amb en Salvi és inevitable) fins al Castellet, on hi ha un bonic mirador, amb bones vistes de la zona. Ho aprofitem per dinar i, mentre mengem, descobrim la primera abellera de la temporada. Mentre, passa, també, una oreneta... s'acosta la primavera? (quines ganes!).

Reculem per on hem vingut i continuem el camí, fins a la següent parada. És a una altra curiositat natural: la Foradada. Un arc d'argila natural format per una riera. malgrat que unes construccions d'unes canonades soterrades l'espatllen una mica. Val la pena.

A partir d'aquí és quan la ressenya falla una mica. La pista que ens hauria de portar un altre cop al poble sembla que està tallada per uns horts. Ens embosquem al costat d'una riera i passem per camins bruts i poc freqüentats, fins que hi acabem pujant una mica pel dret (no surt al track, on he dibuixat un camí alternatiu molt més cómode i fàcil).

Ja momés ens queden les últimes parades del dia. Passem pel costat de l'església de Santa Maria de Piera (del segle XII tot i que reformada posteriorment), i el castell de Piera (originari del segle X, tot i que la construcció actual sembla gótica). Després per uns safraigs públics, ben restaurats... i cap a casa. 

---

Salts de Canaletes

Amagats entre pinedes, alzinars, avellaners i una vegetació frondosa, els torrents de Canaletes i Fondo, amaguen quatre salts d'aigua molt bonics. Poden costar de trobar, però valen molt la pena (millor fer la visita després de pluges). Una de les joies de la ruta és, però, la Font dels Capellans, una petita cova recoberta de concrecions càrstiques.

TRESORS AMAGATS

Tercera caminada oberta. Al final serem nou (dos d’Osona, quatre del Bages, una de Barcelona, un del Maresme i un de la Selva). Déu n’hi do! Hem quedat al poble de Canaletes i comencem a caminar a dos quarts d’onze.

La caminada és curta, però complicada. Porto un parell de ressenyes... però li vaig enviar un track a en Jordi, i al final serà el que farem servir. Una bona manera d’organitzar... al final qui farà de guia serà en Jordi i el seu GPS (o segons ell, el gos de la Rosa). Anirà molt bé, amb les ressenyes segurament hauríem acabat trobant-ho tot, però veient els camins, no tinc clar que a la primera.

La primera parada és a una petita gorga, que està bé, però no per fer els Kilòmetres que hem fet. La primera pensada és que aquest no sigui el nivell. Uns metres més enllà, però, hi ha el bonic salt de la Font dels Capellans. Em passa la segona por, havia plogut dijous però no tenia clar si seria prou per veure’ls amb aigua (respiro més tranquil). Una mica amagada per les bardisses, una de les joies de la caminada: la Font dels Capellans, una petita cova recoberta de tota mena de concrecions càrstiques.

Reculem un tros i comencem a caminar entre pinedes, amb una vegetació típicament mediterrània, especialment frondosa al fons del torrent Fondo, al què anirem pujant i baixant per l’ample congost que forma. Tot xerrant, sense pressa, arribarem a la segona parada del dia: el també bonic salt de la Mala Dona (on aprofitarem per menjar una mica).

Tornem a recular una mica i continuem al mateix ritme lent... que ja correm prou entre setmana (almenys per mi, ja m’està bé). Després d’una forta baixada i un tros gairebé pel mig del torrent, arribem a la següent parada: l’impressionant salt dels Cups, tan bonic com difícil de fotografiar. Sembla que a cada parada millorem l’anterior (tot i que al final no sabria amb que quedar-me)... i encara no hem acabat.

Tornem a recular una miqueta. Ens queda l’últim salt: el del Cargol, igual de bonic que els anteriors. Com als anteriors, ens hi estem una bona estona fent fotos, inclosa la de grup.

D’aquí ja cap al cotxe. La caminada ha estat curta, però molt bonica i en bona companyia. Si més no de moment, els que han vingut a les primeres, han repetit... ara falta veure si continuarà sent així.

Ja al cotxe, gairebé a punt de marxar, última sorpresa del dia. La primavera cada cop és més evident, amb un bon grapat de plantes florides o a punt de florir, però sempre m’agrada veure la primera oreneta de l’any.

---