Amsterdam

PRIMERES IMPRESSIONS

Dia 1: Taradell - Amsterdam

Quedo per sopar a Barcelona amb la Veronica, la mexicana del grup amb qui vaig anar a Uganda, que està de vacances per Catalunya i Espanya... i només podem coincidir així, que ja és mala sort. Arribo a casa a la una de la nit i no puc dormir, d’entrada, pels nervis i la por d’adormir-me, més tard, expressament perquè per fer-ho només una hora em sembla que no val la pena i serà pitjor. Sense dormir, doncs, em passa a recollir l’Are a dos quarts de quatre. Anem a buscar en Jako i ens trobem amb en Jordi, l’Isa, en Marc i la Montse a “Melrouse Place” (la casa de l’Isa). Ja hi som tots.

Per l’eix no ens creuem pràcticament amb ningú i, sense córrer, ens plantem en mitja hora a l’aeroport de Girona. A dos quarts de cinc. Embarquem les maletes i, sobrats de temps, esmorzem una mica. En Jordi, com a Costa Rica, es veu atabalat (encara que menys). Esperem fins que anuncien l’embarcament i gairebé som els últims de la cua... sense saber que els seients no estan numerats i tothom seu on vol. Innocents. Estem mig de sort i encara podrem seure de dos en dos... però a la tornada haurem d’estar més al cas.

L’avió, un Boeing 737-800, de Ryanair, marxa puntual, a un quart i cinc de set. És el primer vol de baix cost que agafo... l’única cosa que em faltava per demostrar-me a mi mateix, encara que ja ho sabia, que ja he superat del tot la por a volar (que tenia no fa pas massa). L’Are, en canvi, ho passa molt malament a l’enlairament, fatal, encara que, afortunadament, li passa un cop a dalt. El vol és molt plàcid i fins i tot podré dormir una estoneta. Em fixo en les diferències entre les companyies de baix cost, amb la que anem, i les companyies “tradicionals”, amb que he volat fins ara. Els seients són una mica més estrets (no pas massa, en alguns casos), sense butxaques i no reclinables, no hi ha primera classe (tampoc m’importa), hi ha menys lavabos i les begudes i el menjar s’han de pagar a part. Per un trajecte relativament curt, està bé.

L’aterratge és una mica brusc i la frenada forta, però arribem a Eindhoven dues hores després, tal i com estava previst... tot i que això, almenys en teoria, no sembla que hagi de ser difícil observant la mida dels dos aeroports, i el seu poc trànsit aeri, especialment aquí.

Mentre aterràvem hem pogut veure alguna autopista que semblava col·lapsada. Ja ho teníem mig decidit, però amb això hem acabat d’aclarir dubtes. Anirem amb tren, surten cada quart d’hora (metre que els autocars ho fan cada hora) i aquí funcionen bé. Sortim de l’aeroport i, sense estar-ne massa segurs, trobem la parada de bus per anar fins a l’estació de trens. Pugem i paguem a la màquina... jo no, després d’ensenyar a gairebé tothom com funciona. No tinc monedes... i ho deixo estar. No és el que val, però és una mica car, tres euros amb seixanta. Sé que ningú vindrà a demanar-me el bitllet, aquí paga tothom.

Ja a l’estació ens costa una mica comprar el tiquet, les màquines no accepten bitllets ni Visa i hem de fer una mica de cua a les finestretes... quan les trobem. Ens val, anada i tornada, uns trenta-dos euros... no ho comprovaré, per si de cas, però si sumem això al preu del l’avió, potser ens hagués sortit a compte agafar un vol una mica més car, però directe (encara que també s’hauria de tenir en compte la comoditat de marxar i aparcar a Girona, en lloc de Barcelona). Pugem al tren i continuen els nostres dubtes. Als trens holandesos hi ha primera i segona classe... tot i que és molt fàcil de veure, un cop ho saps, ens assentem al vagó equivocat... a algú se li acudeix preguntar-ho i després gairebé ens en mig penedim... ens podríem haver fet el beneit amb el revisor, amb l’excusa que érem turistes. Un cop asseguts al lloc correcte, més o menys plegats, i tot i que m’agradaria gaudir una mica del paisatge, m’adormo... em desperten els companys de viatge, que han sabut, gràcies a uns nois de Llagostera que hem conegut a l’autobús, que hem de canviar de tren. Ningú ens ho ha avisat... i, en el meu cas, hagués estat igual, acabava d’agafar el son i, si hagués anat sol, encara que hagués set directe m’hauria passat l’estació d’Amsterdam, per despertar-me ves a saber on. Baixem i canviem de tren, a l’altre banda de l’andana.

Finalment, arribem a l’estació central d’Amsterdam. Anem cap a l’hotel, a cinc minuts caminant. És d’hora, quarts de dotze, i l’habitació no està a punt. Deixem les maletes i decidim passejar una mica.

Una de les primeres coses que ens crida l’atenció són les boniques cases del centre, amb les seves característiques façanes estretes. Un cop a casa, en sabrem l’explicació. Com que els impostos municipals antigament es pagaven en funció de la seva amplada, les cases es construïen fondes i altes. Normalment tenien un soterrani, que generalment solia ser la cuina, la planta noble, dos pisos amb habitacions i les golfes, sota una teulada a dues aigües.

En cinc minuts arribem a la Plaça Dam. Em decep una mica, encara que no m’agrada anar amb idees preconcebudes, potser per l’anomenada, m’esperava una plaça més “monumental”, més plaça i amb més ambient. Passegem una estona més pels concorreguts carrers comercials que l’envolten i, tot tornant cap a l’hotel, ens aturem a fer una cervesa en un bar. Com que, entre una cosa i una altra, ja és hora de dinar, aprofitem per menjar-nos-hi una hamburguesa.

Just al costat de recepció hi ha alguns fanals vermells... però al final no estarem al Brian sinó uns metres més avall, al Liberty Hotel. Ens donen les claus i ens instal·lem a l’habitació de dalt de tot, a les golfes... després de fer mitja escalada per les escales, cada cop més dretes i amb esgraons més petits. Tot i el preu, vint-i-set euros la nit per persona, l’habitació és correcte i la situació molt bona, molt cèntrica, al costat del canal Singel... i molt a prop del Red Light District (o Barri Roig).

En Marc i la Montse s’hi queden a fer la migdiada i a esperar, també, que els hi donin les claus de la seva, al pis de sota (tal i com hem quedat a recepció, ja que les havien perdut i n’estaven fent una copia). Mentre, els altres cinc anem a fer un cafè, a davant de l’hotel, i una volta pel centre de la ciutat i el Barri Roig, entre aparadors vermells.

Ens retrobem els set i anem a l’oficina d’informació turística, a l’estació central. Fem una bona estona de cua i, mentrestant, comencem a planificar el que vol fer cadascú. Després d’alguns dubtes i preguntes, en Marc i la Montse decideixen visitar els dics i els pobles del voltant demà, i la ciutat demà passat. Els altres cinc ens comprem la targeta “I Amsterdam” per a quaranta vuit hores (n’hi ha per vint-i-quatre i setanta-dues) que, per quaranta-tres euros, ens permetrà utilitzar tots els transports públics i entrar gratuïtament al museus i monuments públics que vulguem, més alguns descomptes en d’altres museus i alguns restaurants.

De tornada comprem kebabs, xauarmes i llaunes de beguda. Sopem a la cuina de l’hotel i, cansats, jo esgotat, ens anem a dormir. Només he dormit una hora... i partida.

Una mica d'història

Segons la llegenda Amsterdam va ser fundada per dos pescadors de Frísia (al Nord d’Holanda), que van acabar per casualitat a les ribes del riu Amstel, amb el seu gos. El que si és cert, és que la ciutat va començar sent un petit poble de pescadors, a la vora del riu, on es va fer una petita presa o resclosa (dam en neerlandès). De fet el seu nom deriva d’aquí, Amstel dam (presa de l’Amstel). La data tradicional de la fundació de la ciutat, però, és considera el 27 d’octubre del 1275, quan als seus habitants se’ls hi va retirar la obligació de pagar els peatges associats, llavors, amb els ponts.

L’any 1300 es concedeixen a Amsterdam els drets oficials de ciutat. A partir del segle XIV comença a destacar com a un dels centres comercials de la zona, gràcies al comerç amb la Lliga Hanseàtica (amb altres ciutats holandeses i alemanyes).

Al segle XVI comença el conflicte entre holandesos i el rei Felip II de Castella. La confrontació va durar 87 anys i es va acabar amb la independència dels Països Baixos. Desprès de la ruptura la nova república guanya fama per la seva tolerància amb d’altres religions i, poc després, s’instaura la llibertat de culte, un moviment molt progressista per a la seva època. Les guerres santes cremen a tota Europa i molta gent, famílies adinerades, jueus d’Espanya i Portugal, mercaders reeixits d’Anvers i hugonots de França hi busquen refugi a causa de les persecucions religioses.

El segle XVII va ser l’època daurada de la ciutat. En aquell temps va ser el principal port comercial i el centre financer més important del món, i el centre d’un imponent imperi comercial i polític. Del seu port sortien vaixells cap el Bàltic, Nord-amèrica, Àfrica, Indonèsia o el Brasil, creant-se la base d’una xarxa comercial mundial. Els comerciants d’Amsterdam posseïen la major part de la Companyia Holandesa de les Indies Orientals (o VOC), organització que es va instal·lar als països que més tard passarien a ser colònies holandeses. La Borsa de la ciutat va ser la primera en obrir diàriament. La ciutat es va expandir al voltant dels seus canals. Rembrandt hi va viure durant aquesta època.

En els segles XVIII i XIX cau en una lenta decadència, la fi de la seva prosperitat, a causa de les guerres amb Anglaterra i França (especialment amb aquesta última), en què es van saquejar les grans fortunes de la ciutat. En aquest període Holanda passa a ser un regne.

A finals del segle XIX la revolució industrial arriba a la ciutat. Es van construir nous canals cap al mar i al riu Rin, millorant la seva comunicació amb la resta d’Europa. Amsterdam obté un nou impuls, però no arriba mai a la seva magnificència anterior.

La Primera Guerra Mundial no va afectar directament al país, gràcies a què es va mantenir neutral. Tot i això, el comerç i la indústria van ser durament colpejats i bona part de la població va passar fam.

Durant la Segona Guerra Mundial les tropes nazis ocupen la ciutat el maig de 1940 (després d’ocupar el país en cinc dies). Prop de 100.000 jueus van ser deportats als camps d’extermini (entre ells, Anne Frank). A pesar del fort moviment de resistència, només 5.000 van sobreviure a la guerra.

Després de la guerra l’economia holandesa prospera gràcies al "Pla Marshall", l’ajut que els Estats Units van oferir als països de l’Europa occidental afectats per la guerra (tot i que això va significar la pèrdua de la primera de les colònies, Indonèsia).

La creació del Benelux, unió econòmica amb Bèlgica i Luxemburg, i la seva posterior unió a altres organismes paneuropeus, va ser l’embrió de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, després de la firma del tractat de Roma l’any 1957.

ANEM TARD

Dia 2: Amsterdam

A causa del cansament acumulat ens llevem molt tard. Hem dormit molt. Massa. En Marc i la Montse fa molta estona que han marxat. Esmorzem a l’hotel a quarts de deu o les deu, està inclòs en el preu. Ens el prepara la Maria, una russa establerta a Holanda des de fa anys i que no para de xerrar. Per sort, el meu anglès, ahir totalment desaparegut, ha tornat a la normalitat i la puc entendre bé. El menjar, senzill però correcte, està bé: torrades amb mantega o crema de cacauet (entre altres), ous (entre truita i ous ferrats, fregits amb mantega), llet i cafè.

Anem a la casa d’Anna Frank, a cinc minuts caminant. La cua és molt llarga i ho deixem estar, en principi, per més tard. Decidim estrenar la targeta i agafem un tramvia fins al museu Van Gogh... la cua encara hi és més llarga. Mentre els altres s’hi posen, per si de cas, me’n vaig a “investigar” a l’entrada. Estem de sort, hi ha dues cues, la llarga, per comprar entrades, i la curta, pels que tenen la targeta de la ciutat o dels museus. En deu minuts som a dins.

El museu és petit i hi ha molta gent. Tot i això, ens ho passem molt bé, almenys jo. M’agrada molt com està muntat. En diferents sales s’explica la trajectòria artística del pintor, amb obres dels seus mestres i de les seves principals influències. La sala principal, on hi ha les obres més importants, està organitzada cronològicament, amb el que és fàcil veure l’evolució de l’artista. Els quadres a més, amb independència de qui els hagi pintat (no entenc res d’art), són molt bonics i en més d’un cas, ens hi entretenim més d’una estona... una cosa que no passa sempre, per molt renom que tinguin pintors, escultors o arquitectes.

Sortim, agafem un altre tramvia i anem a dinar a La Madonina, a la plaça Rembrandt. Aprofitant, així, el vint-i-cinc per cent de descompte gràcies a la targeta de la ciutat. Una amanida petita, un bon plat de pasta i una cervesa gran per persona, bo, per uns divuit euros. Tot seguit anem a fer un cafè, tranquil·lament.

Tot el dia hem anat tard i, com que veiem que no arribarem a la casa de Rembrandt, canviem de plans. Esperem que es faci fosc i, amb un altre tramvia, anem cap a l’estació central. Farem el creuer amb barca pels canals, amb Canal Cruise. També “gratis” amb la targeta. Tot i que plovisqueja una mica, la volta ens permet gaudir dels canals des d’una perspectiva diferent. El passeig és molt agradable i ens agrada molt, tot i que no podem sentir les explicacions, ja que estem al darrera de tot, a cobert, però a fora.

Ens retrobem amb en Marc i la Montse, que s’ho han passat molt bé, i sopem en un argentí, el Madre Maria. També amb un vint-i-cinc per cent de descompte. Un plat gran de carn amb patates, més cervesa, per uns setze euros i mig. Quedem tips. Als restaurants, encara més que a Catalunya, el preu de la beguda no és gens menyspreable, una ampolla de vi sembla que no baixa dels vint i escaig llargs d’euros, i una cervesa large volta els quatre euros.

Més descansats que ahir, anem a fer una cervesa i a passejar una estona pel centre, pels carrers comercials, els carrerons estrets i els canals amb colors de tardor, amb arbres grocs. Hi ha molt ambient, molta gent pel carrer passejant amunt i avall, sense ser angoixant... excepte, a vegades, per les bicicletes que circulen ràpid per tot arreu... i hem o ens han d’esquivar. No ens hi acabarem d’acostumar. Pràcticament no hi ha cotxes, només en uns pocs carrers, la ciutat sembla un poble en gran... és fantàstic i ens hi “perdem” una bona estona. Avui però, hem voltat força i, finalment, força cansats, ens anem a dormir relativament d’hora.

Vincent Van Gogh

Vincent Willem Van Gogh va néixer el 30 de març del 1853 a Zundert (al sud del país, fent frontera amb Bèlgica), fill d’un capellà protestant.

Des de molt jove va mostrar tenir un caràcter difícil i un temperament massa fort, un tret de la seva personalitat que el feia molt inestable. Als 27 anys havia treballat en una galeria d’art, havia fet classes de francès, havia estudiat teologia i havia fet de capellà entre els miners de Wasmes, a Bèlgica.

L’any 1880 va començar la seva carrera artística i l’any 1886 se’n va anar a París a viure amb el seu germà Théo, que era marxant d’art.

L’any 1888 es va traslladar al sud de França, a Arles. Durant aquest període va començar a utilitzar les pinzellades ondulants i els grocs, verds i blaus intensos que caracteritzen la seva obra. Va convèncer al pintor Paul Gauguin, que havia conegut a París, perquè hi anés. Menys de dos mesos després de la seva arribada, però, van començar a tenir violents enfrontaments que van culminar en una baralla, durant la qual Vincent va amenaçar Gauguin amb una navalla. Aquella mateixa nit, angoixat pel que havia fet, Van Gogh es va tallar part d’una orella. Poc després va estar internat durant un temps a l’hospital d'Arles i un any al psiquiàtric de Saint-Rémy, prop de la ciutat. Malgrat els atacs successius de bogeria, durant aquest període va seguir treballant.

Més endavant va passar tres mesos a Auvers, sota la supervisió d’un metge cordial i comprensiu anomenat Paul Gachet, de qui Van Gogh va pintar un retrat. El 27 de juliol del 1890, després de pintar “Corbs sobre un camp de blat” es va disparar un tret i va morir dos dies més tard (als 37 anys d’edat).

La seva producció va ser enorme, prop de 750 quadres i 1600 dibuixos, la majoria en estil postimpressionista, tot i que només va aconseguir-ne vendre’n un o dos en vida. Van Gogh va ser començat a ser reconegut anys després de la seva mort, i no és fins el segle XX que la seva figura arriba a la categoria de mite i els seus quadres es comencen a vendre a preus astronòmics.

TRAMVIA AMUNT, TRAMVIA AVALL

Dia 3: Amsterdam

Com Ahir, ens llevem i marxem tard, tot i que una mica menys. Mentre els altres se’n van a visitar un parell de mercats, molt a prop de l’hotel, me’n vaig a la casa d’Anna Frank. Hi torna a haver molta cua i ho torno a deixar per més tard. Els vaig a buscar i me’ls trobo al Noordermarkt, un mercat de productes biològics frescos i, actualment, un dels més populars de la ciutat. Ens hi passegem tot anant al Lindengracht Markt, pràcticament al costat, amb tota mena de coses a bon preu. El que més em crida més l’atenció, però, són les nombroses parades de formatges... que donen al mercat una olor i un color característics. Em sorprèn, també, veure una parada de bolets, amb alguns de coneguts, com els rossinyols o les trompetes de la mort.

Anem molt a poc a poc i me’n canso, els mercats m’agraden... però només una estona. Me’n torno a la casa d’Anna Frank. Hi ha una mica més de cua, però aquesta vegada decideixo fer-la, o almenys provar-ho. M’hi estic una hora llarga, però al final aconsegueixo entrar. És una casa normal, sense gaire res d’especial... si no t’has llegit el llibre o en coneixes la història (d’altre banda, molt ben explicada en tot el museu). Anna era una nena jueva que va viure amagada, amb la seva família i quatre amics, en un gran amagatall sobre unes oficines del seu pare, on escrivia el diari que l’ha fet coneguda, durant l’ocupació nazi d’holanda. Denunciats i descoberts a les acaballes de la guerra, va ser deportada a Auswitch, on va morir. Impressiona, especialment, l’entrada de l’amagatall, en forma de llibreria. També les estances, en penombra. Arreu, frases del diari que expliquen les seves vivències. M’hi estic més o menys una hora. M’agrada molt.

Em trobo amb en Jordi, l’Isa, en Jako i l’Are en un bar proper, gràcies als mòbils (en Marc i la Montse s’han quedat més estona als mercats). Tenen ganes d’anar al camp de l’Ajax, especialment en Jako. No em fa res, però prefereixo fer altres coses i decidim separar-nos, l’Are m’acompanyarà.

Anem caminant fins a l’Oude Kerk, l’Església Vella. Construïda a principis del segle XIII, és la més antiga de la ciutat i està consagrada a Sant Nicolau, patró dels mariners. Bonica, té importants obres artístiques del segle XVI, un espectacular orgue del 1724 i tombes d’algunes personalitats, com la dona de Rembrandt. Ha sofert moltes modificacions, la forma actual, amb tres naus en volta de canó sobre columnes de quaranta-dos metres, és del segle XV. El que és més curiós, però, és que està en ple Barri Roig i completament envoltada d’aparadors amb fanalets vermells.

Travessem, tot passejant, el Barri Roig. Surt el sol i ho aprofitem per repetir algunes fotos als canals, amb el cel blau. Fins ara no ens ha fet mal temps, ha plovisquejat algunes estones, poques, però sempre ha estat tapat... el què, segurament, també, ha fet que la temperatura es mantingui constant i puguem anar tot el dia vestits de la mateixa manera, amb una camisa i un forro polar. Fred, però no excessiu. La ullada de sol, però, només durarà una estoneta.

Dinem un Kebab ràpid, i bo, al centre de la ciutat, per uns vuit euros (en un dels nombrosos fast-food’s que hi ha arreu). Comprem tulipes en una parada del costat, tres sobres de deu bulbs cada un per deu euros. Poc després passem per davant de la Zuide Kerk, l’església del sud, per assabentar-nos massa tard i per molt poc, que es pot pujar dalt del campanar... llàstima, perquè les vistes sembla que han de ser, com a mínim, força boniques.

Arribem, finalment, a la casa de Rembrandt, tot i que ens costa una mica situar-la... no hi ha gens de cua de per entrar-hi. Agafem l’audioguia, gratuïta, i comencem la visita. Ens agrada molt. És, simplement, la seva casa... però a més d’aprendre algunes coses sobre el pintor, de com era la seva vida i que feia, també ens permet conèixer com eren les cases i com vivia la gent de l’època. El més curiós, el llits... dins d’armaris i molt curts... perquè en aquella època eren més baixets i dormien mig asseguts... creien que dormint estirats podria arribar massa sang al cap, que això era perjudicial i que, fins i tot, podia arribar a ser mortal.

Ens truquem per anar en barca pels canals, de dia (a la targeta tenim una entrada per una altra companyia). En Jordi, l’Isa i en Jako són a l’estació central i nosaltres una parada més enllà, a la de la plaça Dam. Agafaran el tramvia dos. Deixem passar el que tot just arriba i esperem el pròxim, per intentar coincidir. Ho aconseguim... però no ens n’adonarem fins al cap d’una bona estona i un parell de trucades, quan aconsegueixo saludar en Jordi... va ple, ells estan a la cua i nosaltres al davant. Tot i això, s’equivoquen i baixen una parada abans... més trucades. Ens trobem, gairebé de fosc, a les finestretes dels vaixells. Estan plens i no hi cabem els cinc... hem corregut per res.

Tornem al centre per passejar una estona pels concorreguts carrers. Som dissabte i sembla que encara hi ha més gent al carrer. Sense proposar-nos-ho anem a parar al mercat de les flors. Tot i que força botigues ja estan tancades, ens hi passegem i fem algunes compres. Més tulipes i alguns records. Ens trobem, també, amb en Marc i la Montse, de casualitat. Avui és la nit dels museus, que es fa un cop l’any, i ho aprofitaran per visitar-ne un parell (el de la ciència i el Van Gogh). Nosaltres, en canvi, esgotats, necessitem seure una estona. Ens prenem una cervesa en un bar i, tot seguit, anem a sopar. De camí passem per davant del museu del sexe i, com que encara és d’hora i el preu és barat, tres euros, decidim entrar-hi. Hi ha una exposició seriosa, combinada amb unes quantes bromes que fan més aviat riure, com un autòmat exhibicionista, entre altres. Està bé. Fem una breu passejada i arribem a La Madonna, un altre dels restaurants en què tenim un vint-i-cinc per cent de descompte. Mengem una amanida petita, un plat de pasta generós i ens bevem una cervesa gran, per divuit euros.

De camí a l’hotel encara tenim temps de fer les últimes compres. Ens anem a dormir completament rebentats... i molt d’hora, per ser dissabte. Tot i el bon ambient que es respira a la ciutat, no podem més.

Anne Frank

Annelies Marie, Anne Frank, va néixer a Frankfurt l’any 1929. La seva família es va traslladar a Amsterdam l’any 1933, després que els nazis arribessin al poder. Tot i això, queden atrapats en l’ocupació d’Holanda. Quan les persecucions als jueus s’incrementen, la família, amb quatre amics, decideixen amagar-se a l’oficina d’Otto Frank, el pare d’Anne (el juny del 1942). Al cap de dos anys són denunciats, atrapats i deportats. Anne mor al cap de set mesos, de tifus, al camp de concentració de Bergen-Belsen. L’únic supervivent del grup és Otto, el pare, que, quan, acaba la guerra, retorna a la ciutat per buscar el diari de la seva filla.

Els pares d’Anne li regalen un diari quan fa els tretze anys i ella hi escriu una crònica de la seva vida a l’amagatall. Al 1947 va ser publicat en holandès amb el títol de Het Achterhuis: Dagboekbrieven van 12 Juni 1942 – 1 Augustus 1944 (“La casa amagada, Diari, notes, des del 12 de juny de 1942 fins a l’l d’agost de 1944). A partir de llavors s’ha anat traduint a diferents idiomes, fins esdevenir un dels llibres més llegits del món.

Galeria de fotos

TEMPS RÈCORD

Dia 4: Amsterdam - Taradell

Ens llevem a dos quarts de vuit per marxar a les vuit. Deixem les claus a la nevera, sobre els ous, suposant que segur que les trobaran fent l’esmorzar de cada dia. Perdrem, de moment, els quaranta euros de dipòsit que vam deixar quan vam arribar... encara que els podrem recuperar tres setmanes després, gràcies a la Núria, una amiga, que hi anirà de viatge.

Caminem cinc minuts, fins a l’estació. No anem gaire carregats. Preguntem que hem de fer i quin és el nostre tren... és directe i només hem de pujar a l’andana per agafar-lo, sense haver-nos d’esperar. Una hora i vint minuts fins Eindhoven passant, com a l’anada, pel costat de l’Amsterdam Arena i el Philips Stadion (els camps de l’Ajax i el PSV, respectivament). També, com a mínim jo, més desperts que a l’anada, gaudirem més del paisatge: una ample plana verda, prats i camps entre canals i rius, amb moltes més taques de bosc del que m’imaginava.

Ens esperem cinc minuts a la parada d’autobús. En poca estona més arribarem a l’aeroport. Ens saltem pràcticament totes les parades, som diumenge, no hi ha ningú esperant i gairebé tots anem al mateix lloc. Portàvem un marge ample i ens ha sortit tot rodó... ens haurem d’esperar tres hores a l’aeroport, als afores de la ciutat. Ho aprofitem per esmorzar (una pasta, un iogurt i una beguda per vuit euros), voltar per les dues botigues, avorrir-nos, embarcar les maletes i avorrir-nos una estona més.

Tot i que a l’anada no els vam aprofitar, tenim dos bitllets amb prioritat d’embarcament, que han tocat a en Jordi i l’Are, els primers de facturar les maletes. Tot i que no badem tant com a l’anada, ens anirà molt bé. Són els primers de pujar i ens ocuparan els llocs que voldran... a les sortides d’emergència. Perfecte!!! Segurament és el vol en que he anat més ample... fins i tot puc creuar les cames!!!

Travessem un llençol de núvols baixos fins que es comencen a veure els Pirineus, al fons. L’única zona en què podrem gaudir del paisatge. Primer, les planes de la Catalunya Nord, després, el Canigó, la Jonquera, el pantà de Boadella, Banyoles... El vol ha estat molt plàcid, sense pràcticament cap turbulència... només a la baixada. Tot i això, l’aterratge és molt suau.

Mentre encara rodem per la pista, sona el so del setè de cavalleria... la tripulació ens explica, en anglès, que els vols de Ryanair gairebé sempre arriben puntuals, però que avui ho hem fet vint minuts abans, en temps rècord. Mai he fet una tornada a casa tan rodona... encara que m’han “renyat” dues vegades: una per fer fotos de dins i una altra per fer-ne de l’avió, sortint-ne i anant cap a dins de l’aeroport.

Recollim els cotxes del pàrquing, ens acomiadem, quedem per sopar la setmana que ve i marxem cap a casa, tal i com vam venir, l’Are, en Jaco i jo en un cotxe, i les dues parelles en un altre.

Amsterdam potser no té la magnificència de Paris o Viena, ni la bellesa de Praga, però té un encant i un ambient especials. Tant, que m’han quedat moltes ganes de repetir, m’han faltat, com a mínim, dos dies. Dos dies per gaudir-ne tranquil·lament i veure un grapat de coses més, que em quedaran pendents (com el museu de la Heineken o el Palau Reial, tancats per reformes, el museu tropical, el Rijksmuseum o el Jardí botànic, entre altres). Hi tornaré. Content. M’ho he passat molt bé i la ciutat m’ha agradat moltíssim.