PUNTA BARRINA

L'ALT CAMP

EL MOIXER

L'ALT EMPORDÀ

Maçanet de Cabrenys (02/11/2014)

18.0 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 900 m

Durada: 5 h

PUIG DE LES AGULLES

L'ALT PENEDÈS

Pontons (19/12/2015)

9.0 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 3 h

PIC DE SALÒRIA

L'ALT URGELL

COMALOFORMO

L'ALTA RIBAGORÇA

SANT JERONI

L'ANOIA

Montserrat (13/04/2008)

9-10 Km (circular)

Desnivell: ± 516 m

Durada: 3 h

SANT JERONI

EL BAGES

Montserrat (13/04/2008)

9-10 Km (circular)

Desnivell: ± 516 m

Durada: 3 h

TOSSAL DE LA BALTASANA

EL BAIX CAMP

Prades (19/05/2013)

11.9 Km (Circular)

Desnivell± 350 m

Durada: 3h 30'

CARO

EL BAIX EBRE

PUIG D'ARQUES

EL BAIX EMPORDÀ

Romanyà (04/01/2015)

11.7 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 4 h

ALBARDA CASTELLANA

EL BAIX LLOBREGAT

Collbató (26/12/2015)

8.4 Km (travessa)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 5 h

TALAIA DE MONTMELL

EL BAIX PENEDÈS

La Juncosa (23/11/2013)

9.7 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 4h 30'

TIBIDABO

EL BARCELONÈS

Barcelona (07/01/2012)

12 Km (circular) / Desnivell /

Desnivell: ± 425 m

Durada:3 h

COSTA CABILORERA

EL BERGUEDÀ

Gisclareny (19/11/2015)

16.9 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 570 m

Durada: 5 h

LA TOSSA PLANA

LA CERDANYA

Lles (25/06/2011)

9 Km (circular)

Desnivell: ± 816 m

Durada: 5 h

TOSSAL DE LA BALTASANA

LA CONCA DE BARBERÀ

Prades (19/05/2013)

11.9 Km (Circular)

Desnivell± 350 m

Durada: 3h 30'

PUIG DE LA MOLA

EL GARRAF

Olivella (29/11/2015)

11.4 Km (circular)

Desnivell: ± 200 m

Durada: 3 h

PUNTA DEL CURULL

LES GARRIGUES

Vilanova de Prades (16/02/2015)

6.2 Km (circular)

Desnivell: ± 160 m

Durada: 2 h

EL COMANEGRA

LA GARROTXA

Montagut i Oix (29/10/2015)

8.2 Km (circular)

Desnivell: ± 490 m

Durada: 4 h

PUIGSOU

EL GIRONÈS

Canet d'Adri (02/02/2014)

13.8 Km (circular) / Desnivell / 4 h 30'

Desnivell: ± 700 m

Durada: 4 h 30'

TURÓ D'EN VIVES

EL MARESME

PUIG RODÓ

EL MOIANÈS

L'Estany (31/01/2015)

13.6 Km (anar i tornar)/

Desnivell: ± 275 m

Durada: 3 h

TOSSAL DELS TRES REIS

EL MONTSIÀ

MATAGALLS (X2)

OSONA

Viladrau (22/07/2016)

11.8 Km (anar i tornar)

Desnivell: 700 m

Durada: 3 h 30'

PIC DE PEGUERA

EL PALLARS JUSSÀ

PICA D'ESTATS

EL PALLARS SUBIRÀ

LO TOSSAL

EL PLA D'URGELL

Claravalls (28/09/2017)

8.7 Km (circular)

Desnivell: 80 m

Durada: 3 h

COMAESTREMER (MONTNER)

EL PLA DE L'ESTANY

Pujarnol (14/11/2015)

9.5 Km (circular)

Desnivell: ± 525 m

Durada: 4 h

ROCA CORBATERA

EL PRIORAT

CREU DE SANTOS

LA RIBERA D'EBRE

Rasquera (17/06/2015)

9.5 Km (circular) / Desnivell

Desnivell: ± 710 m

Durada: 4 h

EL PUIGMAL

EL RIPOLLÈS

Queralbs (23/10/2015)

14.6 Km (Anar i tornar)

Desnivell: ± 850 m

Durada: 5 h

TURÓ DEL GALUTXO

LA SEGARRA

LES AGUDES

LA SELVA

Fogars de Montclús (21/07/2015)

12 Km (circular)

Desnivell: 700 m

Durada: 4 h 30'

PEDRÓ DELS 4 BATLLES

EL SOLSONÈS

La Coma i la Pedra (11/03/2017)

6.4 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 480 m

Durada: 4 h

LA MOLA (DE BONASTRE)

EL TARRAGONÈS

Bonastre (23/08/2017)

8.6 Km (Circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 2 h 30'

TOSSETA RASA

LA TERRA ALTA

TUC DE MULLERES

LA VALL D'ARAN

LA MOLA

EL VALLÈS OCCIDENTAL

Matadepera (18/05/2008)

12 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 230 m

Durada: 3 h

TURÓ DE L'HOME

EL VALLÈS ORIENTAL

Fogars de Montclús (21/07/2015)

12 Km (circular)

Desnivell: 700 m

Durada: 4 h 30'

Roc Comptador i el Moixer (l'Alt Empordà)

Caminada molt bonica. Entre castanyers, alzinars, pinedes i boniques fagedes, a més de fonts ufanoses, es puja al cim més alt de l'Alt Empordà, amb vistes impressionants.

CALITJA

Entre vacances, dinars familiars, bolets, voluntariats i una cremada de segon grau a la mà... fa gairebé dos mesos que no vaig a caminar. Ja en tinc ganes i aquesta no me la puc saltar. És la desena caminada oberta. Una bona manera de tornar a començar. Toca l’Empordà, un lloc que sempre m’agrada.

Un cop arribem a la Vajol, m’adono que m’he deixat la ressenya a casa. Sort que ha estat avui, sinó hagués estat un desastre. La caminada és fàcil i la podré fer de “memòria” (i amb l’ajuda del mapa que porta imprès en Joan).

Per la ressenya la pista per on passarem semblava que havia de ser més bona. Haurem de fer-ho des de baix de tot, el que ens allargarà una miqueta la caminada i el desnivell acumulat. Que hi farem! Comptava poder-la escurçar una mica (començant al castell de Cabrera).

Esmorzem a les ruïnes del Castell de Cabrera, medieval (del segle XI). Les vistes a l’Empordà i l’Alta Garrotxa sembla que han de ser molt boniques, però està molt encalitjat.

Tot xerrant passem entre castanyedes, alzinars, pinedes i fagedes, algunes especialment boniques, com la que hi passat el santuari de les Salines. La idea era buscar els colors de la tardor, però tot i que ja comença a ser prou bonic anem una setmana massa d’hora, tot just comença. Al costat del Santuari de les Salines hi ha un parell de fonts que ragen ufanoses, i on fem, també, una breu parada per descansar.

La pujada és contínua i cap el final amb ganes. El premi, però, val la pena, i això que no és el millor dia, especialment mirant al sud. De camí ja hem tingut alguns tastets, però des dels cims del Moixer i el Roc Comptador (el més alt de l’Alt Empordà), milloren considerablement. Cap al sud, calitja, tot i això s’endevina el pantà de Boadella, els cims de l’Alta Garrotxa i les Alberes. Cap al Nord, el Canigó, des d’un angle en què no estic acostumat, i la plana del Rosselló, també encalitjada, però una miqueta menys. En un dia clar ha de ser impressionant. Ho aprofitem per dinar.

El Roc de la Frausa queda una mica més avall, no hi arribem. Sovint es confon amb el Roc Comptador, com fem nosaltres... però d’això no ens n’adonarem fins que arribem a casa, mirant el mapa amb detall.

Com que és una mica tard, per no patir decidim baixar per la pista. Anirem més ràpid i, almenys una part, serà una mica diferent. De passada, recollim, també, alguna castanya i algun bolet.


Fitxa Tècnica

Data: 02-11-2014

Kilòmetres: 18.0

Desnivell: 900 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana 

Circular: no. Inici a la Vajol (primera pista forestal passat el poble, senyal que indica cap a les Salines). 

Participants: la Mari, la Neus, en Jordi, la Ma Àngels, en Ramon, en Joan, la Gemma, la Maika, l'Oscar, en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Millor amb mapa (als de l'I.C.C hi surten tots els camins per on es passa) o TRACK Wikiloc o ressenya. La opció fàcil és seguir la pista fins al cim del Moixer (antenes) i després anar al Roc Comptador i al Roc de la Frausa. Les cruïlles de pujada estan indicades. També s'hi pot pujar des de Maçanet de Cabrenys i, si la volem escurçar, força, des del Santuari de les Salines.

Fotos

Puig Castellar i Puig de les Agulles (l'Alt Penedès)

Entre l'Anoia i l'Alt Penedès el Puig Castellar és un cim modest però amb bones vistes. Al camí el Puig d'Agulles, sostre comarcal de l'Alt Penedès.

HIVERN?

Em costa una mica trobar el punt de sortida. Sort que em vaig mirar el mapa i el puc identificar. Començo a caminar a quarts d’onze.

Surto del coll de Carbons i m’enfilo al Puig de les Agulles, el sostre comarcal de l’Alt Penedès. Sense cap més interès a banda d’això (no hi ha vistes, tapades per la vegetació). Des d’aquí, però, és poc tros i no perdo gaire temps.

Reculo fins al coll i passo de la ressenya que porto, que en fa passar per la pista asfaltada (tot i que gens o poc transitada). En lloc d’això decideixo arriscar-me i seguir les marques d’un Sender Local. No passaré pel costat d’alguns masos i (sense saber-ho), escurçaré una mica la caminada.

M’enfilo mica en mica entre camps i boscos, fins arribar al Puig Castellar (ja a la comarca veïna de l’Anoia). Des d’aquí si, les vistes són molt boniques: la Llacuna (i l’Anoia), Montserrat, la Conca de Barberà, les Muntanyes de Prades...

Baixant en desvio un moment fins al poblat ibèric, molt a prop. Poc excavat (i no museïtzat), tot i que es poden endevinar alguns habitatges i la disposició típica d’aquests poblats (crec), no val massa la pena.

Per allargar una mica la caminada vaig fins al puig de Subiranes. El camí per arribar-hi és prou bonic, amb vistes, però el cim tampoc té cap interès, sense vistes per la vegetació. Tot i això, ho aprofito per dinar, al sol tot i que sembla més un dia de primavera que no de principi d’hivern.

Baixo, mig relliscant, fins a trobar el GR, que segueixo fins a tornar a trobar el SL i ja fins al cotxe un altre cop entre boscos. 


Fitxa Tècnica

Data: 19-12-2015 

Kilòmetres: 9.0 (Aprox.).

Desnivell: ± 250.

Durada: 3 h (amb parades)-

Circular: si (pràcticament). Inici al coll de Carbons (ull! no està senyalitzat de cap manera).

Dificultat: baixa.

Ressenya

"Senyalitzada", tot i que a vegades són escasses o estan mig esborrades (millor portar un mapa o una ressenya). Del coll de Carbons cal anar al Puig d'Agulles seguint les marques blanques i verdes (SL), pal indicador. Llavors recular travessar la carretera i seguir les marques fins al cim (desviant-nos abans a la dreta fins al poblat ibèric, senyalitzat). Del cim cal recular però al trencant amb un pal indicador, per on hem arribat, cal continuar recte per la pista i a la següent cruïlla també recta. Ull! no passar-se més endavant el trencant al Puig de Solanes (just abans el camí comença a baixar amb ganes). Pasat Puig Solanes el SL enllaça amb un GR, que seguim a l'esquerra fins a tornar a trobar el SL per on hem començat la caminda.  TRACK Wikiloc

Nota: aquesta és només una de les possibles rutes per arribar-hi, es poden fer moltes variants per allargar-la (o fins i tot escurçar-la), fins i tot pujant per la Llacuna.


Fotos

Sant Jeroni (l'Anoia i el Bages)

Excursió per la muntanya més emblemàtica del país, per la seves formes belles i originals. D'aquesta serralada deu estar ja tot dit, no seré jo qui hi afegeixi més descripcions. Les vistes des del cim de Sant Jeroni són espectaculars, però el que realment val la pena és el camí per arribar-hi... tot i els esgraons del Pas dels Francesos.

PEL PAS DELS FRANCESOS

Ens trobem a dos quarts de vuit a la gasolinera de l'Eix de Gurb els de Villa Arriba, els Putes de Roda, que curiosament han hagut de pujar fins aquí, i els de Villa Abajo, les Little Flowers de Taradell, que curiosament hem hagut de baixar.

Fem un cafè ràpid... que no està inclòs en el programa i l'excursió l'organitzen els de Roda, que són molt Txuquis i ho tenen tot previst (per pixar hem d'esperar a arribar a Montserrat).

Deixem el cotxe ben a prop del monestir per començar a pujar de seguida (després de pixar). Ben d'hora, no fos cas que la muntanya es mogués de lloc, com si no hi fos els set dies de la setmana les 24 hores del dia... total, per acabar ben suats igual a la que portem 10 minuts caminant.

Arribem a Sant Jeroni (1.236 metres), després de superar els gairebé 1.000 "putus" esgraons i la "pajara" d'en Jako (aquesta vegada no directament atribuïble al consum excessiu de gintònics, almenys en les immediates hores anteriors).

Disfrutem de les boniques vistes i esmorzem al mateix cim, arrecerats del vent.

Reculem un trosset i ens desviem cap a Sant Joan, per fer una ruta circular. El camí és més planer i està força més transitat (per la gent que puja amb el cremallera ... nosaltres, com a bons catalanets, però, ens hem estalviat els 7 €... pujant pels "putus" els esgraons).

Baixem alegrement, tot passant pel costat del Cavall Bernat, destrossant el Virolai amb les nostres veus de taverna angelicals i disfrutant del paisatge, molt bonic.

Un cop a baix, al monestir, la imatge curiosa del dia: uns quants ateus recalcitrants posant ciris a la Patrona... no fos cas que demà tinguessin cruiximents (o agulletes, en català normatiu, crec)... ara, que potser alguns ho hauríem d'haver fet.

Descans al bar, imprescindible (en Jako, que s'ha refet a la baixada, ha estat el primer d'arribar-hi), i cap a dinar.

I després de la caminada, un bon dinar. A Cala Iaia, un restaurant que, almenys avui, fa honor al seu nom... el menjar és bo, però el servei una mica lent i desmemoriat. Ens hi estem una bona estona, fent els cafès i la sobretaula a fora.


Fitxa Tècnica

Data: 13/04/2008

Kilòmetres: 8-10 (aprox). 

Desnivell: ± 516 m.

Durada: 3 hores llargues.

Dificultat: mitjana

Circular: si.

Ressenya

Ben senyalitzada (amb pas indicadors i altres marques). Inici al Monestir. TRACK Wikiloc

Puig d'Arques i Sant Cebrià dels Alls (el Baix Empordà)

Caminada suau i agradable per les sureres de les Gavarres, fins a la ermita de Sant Cebrià dels Alls i al Puig d'Arques, amb unes vistes impressionants.

ESTRENANT GPS (EL D'EN SALVI)

Avui una per estrenar el GPS nou d’en Salvi. Amb un parell de tracks de wikiloc, però fàcils de fer sense, per si un cas. Després de buscar per Cadiretes i les Gavarres, un parell de llocs on costa trobar excursions i ressenyes, ens decidim pel Puig d’Arques, sumant-hi Sant Cebrià dels Alls perquè la caminada no sigui tan curta.

Comencem a caminar cap a les deu, deixant enrere la boira i els graus negatius de la Plana de Vic, per gaudir de sol i unes temperatures més agradables, prop de la costa. I més a aquesta hora, i encara més cap al migdia.

Els primers kilòmetres són de pujada suau per una pista asfaltada. Com pràcticament tota la caminada, gairebé sempre per suredes (que sovint amaguen bones vistes). La pregunta que ens fem és si ja era així, o si ara només es veuen suros perquè arran de les nevades, d’ara fa algun any, s’han retirat els pins trencats i tombats que, almenys no fa massa, semblaven el paisatge dominant d’aquest massís.

Al final de l’asfalt, deixem el Puig d’Arques per més endavant i continuem endavant, ara baixant també suament. Coses de la llengua, quan en salvi en diu: “Mira, Mas Sais”, el primer que en ve al cap són homes alts i prims, amb llances i mantes vermelles cantant i fent salts. Per sort, després d’un segon de desconcert, de processar que no és possible i de no veure ningú, m’adono de la confusió (i riem una estona).

A partir d’aquí comencem a seguir un Sender Local, provant de veritat el GPS. La ruta que hi portem sembla impossible sinó és passant pel dret, pel mig del bosc, tot i que anem més o menys en paral·lel i en la direcció correcte. El sender acaba en una pista forestal que, en pocs metres, ens portarà a Sant Cebrià dels Alls.

Sant Cebrià dels Alls és un parròquia abandonada a mitjans del segle passat. L’església, que dona nom a la parròquia i al llogarret, és romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors. Adosat hi ha el “castell” de Camós, un castell que no va ser-ho mai. Datat del 1680 a la llinda d'una finestra, té l’aspecte d’una gran masia. La migradesa dels recursos que oferien les terres altes de les Gavarres (gairebé només suro i carbó vegetal), en comparació als de la plana, va fer que els senyors feudals es desinteressessin dels drets que hi havien adquirit i els cedissin en feu a nissagues de modestos cavallers que, a manca d’una fortificació, van establir la seva residència a la casa més sòlida de la parròquia, en aquest cas, la rectoria.

Com que la caminada és curta decidim anar fins al suro de can Vergeli (no surt al track), just abans d’arribar a la casa (enrunada). Està molt tapat per altra vegetació i no es deixa veure massa bé. De fet marxem sense saber segur si ho és o no, i ho haurem de comprovar un cop a casa.

Ben a prop de Sant Cebrià, segons el mapa d’un pal indicador, seguint el GR, hi ha un pou de gel. Decidim tornar a improvisar i anar-hi. Està mig enrunat, però val la pena. Al seu costat, tapat per bardisses sembla que hi ha com una mena de presa (possiblement on feien el gel?).

Reculem una mica, però ara continuem seguint les marques de GR gairebé fins al cim (una mica abans ens hem de desviar, tot i que és molt evident, seguint marques de GR). Al costat del radar meteorològic hi ha el mirador de Puig d’Arques. Hi ha bona visibilitat i les vistes són impressionants, especialment cap al nord: la Plana de l’Empordà, les Medes, el Montgrí, el Cap de Creus, l’Albera, el Canigó, el Puigmal, el Montseny, el Montnegre...

Just sota seu hi ha el restaurat dolmen de Puig d’Arques, de fa 5.000 anys enrere.

Un cop vist pugem al puig que hi ha just al seu costat. Segons els Mapes de l’I.C.C, el Puig d’Arques de veritat, segons altres versions (i la inscripció que hi ha al vèrtex geodèsic) el Puig Gavarra. Sigui com sigui, aquest és el punt més alt de les Gavarres. Gairebé sense vistes però molt més tranquil, ho aprofitem per dinar.

Amb tot fet ja només queda la baixada fins el cotxe, seguint el GR i gaudint sempre dels boscos d’aquest massís.

L’experiment amb el GPS ha funcionat i a partir d’ara faltarà treure-li profit. Avui, acabarem molt més d’hora de l’habitual, fins i tot arribaré de clar a casa!


Fitxa Tècnica

Data: 04-01-2015

Kilòmetres: 11.7 (circular)

Desnivell: 350 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici al Coll de Can Llac (indicat amb un pal), a la pista forestal asfaltada que puja al Puig d'Arques des de Romanyà. 

Participants: en Salvi i jo.


Ressenya

Des del Coll de Can Llac només cal seguir la pista asfaltada fins que s'acabi, llavors hem d'anar a buscar el GR (marques blanques i vermelles) per deixar-lo al cap de molts pocs metres per una pista que baixa a la dreta. Seguint sempre per la pista principal arribarem a l'alçada de Mas Sais, on s'ha d'agafar un sender a l'esquerra amb marques de Sender Local (blanques i verdes). El sender acaba a una pista on es tornen a trobar les marques de GR, que s'han de seguir a la dreta fins a Sant Cebrià. Un cop a l'ermita cal recular però sense deixar de seguir el GR. La desviació cap a Puig d'Arques, més endavant, és evident i a més hi trobarem marques del PR (grogues i blanques). Del mirador baixem fins a un coll evident (final de la pista), ens enfilem per l'altre banda fins al cim i continuem pel camí que carena fins a retrobar les marques del GR. Seguim el GR ja fins al final. TRACK Wikiloc. No és complicat, però si es vol fer encara més fàcil, sempre es pot pujar i baixar seguint les marques del GR.

 Nota: Segons el mapa de l'ICC els Puig Gavarres i el Puig d'Arques són el mateix. Algunes ressenyes, però, en fan la distinció. En tot cas el cim més alt és on hi ha el vèrtex geodesic (i no el mirador).

Albarda Castellana i Sant Jeroni (el Baix Llobregat)

L'Albarda Castellana és el sostre comarcal del Baix Llobregat i té unes vistes sensacionals... però la desavantatge que és ben a prop de Sant Jeroni, amb unes vistes encara millors. La pujada des de Collbató és de les més dures per fer aquest cim, però el camí val la pena.

CREMANT ELS TORRONS

Avui toca cremar els torrons (i altres excessos). I m’he proposat, no sé si m’ho he pensat massa, fer-ho bé. Després de tants dies veient Montserrat des de totes bandes, toca pujar-hi (que fa temps que no ho faig i m’agrada fer-ho de tant en tant). L’excusa és fer un altre sostre comarcal, el del Baix Llobregat (últimament n’estic fent molts, tot i que és un objectiu que m’he marcat a llarg termini).

Començo a caminar a la Vinya Nova, d’entrada per un camí planer, tot i que de seguida em començo a enfilar per canals, amb ganes... i així gairebé fins al final.

A mesura que em vaig enfilant el paisatge, les agulles que m’envolten, va millorant, tornar-se cada cop més bonic.  A mitja pujada passo pel Bassal de la Sajolida, un petit gorg natural ple d’aigua (em sorprèn una mica amb la sequera que portem).

Gaudint de les vistes, mica en mica, i amb una grimpadeta final, arribo a l’Albarda Castellana, el sostre comarcal del Baix Llobregat. Les vistes són sensacionals, especialment cap al sud i a la mateixa serralada. Val la pena... el “problema” d’aquest cim, però, és a que ben a prop té Sant Jeroni, el cim més de les alt de les muntanyes de Montserrat, amb unes vistes encara més impressionants (i ja que hi sóc, hi acabo d’arribar tot i que no sigui l’objectiu principal del dia). Avui, a més, la visibilitat és molt bona i es veu mig país: la plana del Bages, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el Montnegre, Collserola, el Penedès i l’Anoia (sota la boira), els Pirineus i els Prepirineus de gairebé tot Catalunya (i part de l’Aragó). Costa marxar.

Sant Jeroni és un cim molt popular i accessible (per una altra banda), com que hi ha força gent (de procedències molt diverses), reculo una mica i dino al costat de l’Albarda Castellana... on gairebé no hi passa ningú i estic ben tranquil.

La baixada, pel camí dels francesos, és encara més picada. L’última part de la baixada se’m fa una mica llarga, no perquè no sigui bonica, sinó perquè començo a trobar el cansament.

Un cop a baix la plana arribo a una pista. Segons la ressenya que porto l’hauria de seguir, però a l’esquerra surt un camí marcat com a PR (i que ja fa estona que segueixo), decideixo “arriscar-me” (tampoc estic tant cansat) i em surt bé (i a sobre, fent una mica de drecera i tot).

I un altre cop a la Vinya Nova, cap a casa, cansat però content. Montserrat sempre em sorprèn i m’agrada.


Fitxa Tècnica

Data: 26-12-2015

Kilòmetres: 8.4

Desnivell: 800 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana(-alta).

Circular: si (pràcticament) 

Inici a l'aparcament del restaurant la Vinya Nova (a Collbató).

Ressenya

Senyalitzada, no com a tal, però fàcil. Amb aquesta ressenya (i el mapa que l'acompanya) es pot fer sense problemes (tot i que comença a Collbató, una opció per allargar-la). Es pot allargar fàcilment, també, i val la pena, acabant d'arribar a Sant Jeroni, ben a prop (al coll de les Pinasses, a la desviació a l'Albarda, seguint recte fins a trobar el camí a Sant Jeroni, evident. En tot cas, quan el trobem cal anar a l'esquerra). TRACK Wikiloc.

Nota: Si es vol també podem anar al bassal de la Sajolida i llavors recular, per continuar seguint les marques blanques fins al camí de Sant Jeroni, que seguirem cap a l'esquerra, per trobar més endavant el camí indicat per pujar a l'Albarda).


Fotos

Talaia de Montmell (el Baix Penedès)

Caminada molt complerta fins a un dels cims emblemàtics del Penedès. Pel camí s'alternen garrigars, alzinars, pinedes i algunes vinyes, un parell d'ermites (una romànica), algunes fonts, un pi monumental i, tot sovint, bones vistes. Des del cim de la Talaia del Montmell la panoràmica és espectaculars, en dies clars es veu dels Pirineus fins als Ports (i, diuen, en dies de visibilitat excepcional, Mallorca).

CATALUNYA DE PUNTA A PUNTA

La primera pensada era anar a la cova de l’Olla (a la mateixa zona). Avui, però, fa un dia amb una visibilitat excel·lent i canviem d’idea. Hi ha coses que val la pena aprofitar. A més, en tinc ganes, una setmana per refredat i l’altre per la llevantada, fa dies que no faig res.

Fa fred, no molt, però el vent, que ens acompanyarà gairebé tot el dia n’augmenta la sensació. En pocs dies hem passat d’anar en màniga curta, amb guants i ben abrigats.  

Deixem el cotxe a la zona esportiva, al costat d’unes vinyes, amb les fulles amb els colors de la tardor. Comencem a caminar i de seguida passem, de resquitllada, per la Juncosa de Montmell. Primera parada, a l'església Mare de Déu del Remei, del segle XIX. Com a cosa curiosa, just davant seu n'hi va construir una de nova, al 1904, que va quedar inacabada.

 Entre horts i vinyes arribem a la Font de la Dou, al costat de la Bassa del Molí. Una mica més endavant enllacem amb una pista forestal a l’alçada d’un altre font (sense nom, que nosaltres sapiguem ). La pista puja suament entre garrigars i pinedes, amb alguna drecera al final, fins a l’ermita Nova de Sant Miquel. Poc abans d’arribar-hi, però, ens aturem a la Font de Montmell, que aprofitem per beure una mica (és fresca i bona, si més no ho sembla).  

El Castell i l’ermita vella queda just sobre nostre. Tot i això, però, per arribar-hi, farem gairebé la volta a tota la muntanya. Primer per un sender que planeja per l’obaga, amb alguns cartells sobre les plantes, corresponents a una ruta que fa la volta a la serra, però per les seves faldes (i deixarem més endavant). Comencem a tenir bones vistes, que ens acompanyaran bona part del camí.  

El camí gira i es comença a enfilar, primer suament, després amb més ganes. De seguida passem pel costat del bonic Pi de les Tres Branques o de les Tres Soques (impossible no veure’l). No és monumental, però potser hauria de ser-ho.  

Al cap d’una estoneta més arribem al cim.  La seva alçada és relativament modesta (861 metres), però és el més alt del baix Penedès i es troba isolat, pel què es va convertir en muntanya de referència pels pescadors de la costa de Vilanova, que el feien servir per orientar-se. Des d’aquí les vistes s’obren cap als quatre costat. La visibilitat continua sent molt bona. Veiem des dels Pirineus, des d’aquí no sé reconèixer els cims, però són forces, fins als Ports (i potser també alguna serra del nord de Castelló). Entre mig, el Montseny, Montserrat, el Garraf, el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la serralada de Marina, la serra de Prades, la serra de Llaberia i d’altres que se m’obliden o bé no conec. Al mar, busquem Mallorca, sense sort... tot i que al vespre, a les noticies, ens assabentarem que s’ha vist des de Collserola (imagino i suposo, deu haver estat una mica més d’hora... que hi farem).  

Baixem tot carenant la serra, i sempre gaudint de bones vistes. Fins a la Creu. Amb cinc metres d'alçada té una curiosa història. En altres temps va estar il·luminada... un indià de la Juncosa hi va fer construir una línia elèctrica només per això, per poder-la veure des del poble (fa més de 70 anys que no funciona i no se'n veuen les restes).

Davant seu hi ha les ruïnes del castell de Montmell. Del segle X o XI, va ser l'avantguarda de la Marca Hispànica. S'hi conserven les restes d'una torre i algunes dependències (alguna d'èpoques posteriors).

Ens sorprèn els forats que hi ha just sota seu abans d’arribar-hi. La llegenda diu que eren els túnels que feien servir els moros per entrar-hi. En dies freds, com avui, de l'últim forat en surt un sorprenent aire ben calent.

Mig desgrimpant baixem fins a l’ermita de Sant Miquel del Montmell. També coneguda com el balcó de la Joncosa, bonica, és romànica, del segle XII (amb influències llombardes). El seu interior es pot veure des d'una finestra enlairada a la part posterior.  

D’aquí tornem a arribar a l’ermita nova, just a sota, la ruta d'avui fa una mena de 8. Tot seguit Baixem per una pista, fins a enllaçar amb un tallafocs, que seguirem fins a les vinyes que hi ha al voltant del Montmell.

Estan clarament veremades i algunes ja s’han començat a podar... però en algun cep encara hi queden, amb d'altres que s'estan fent malbé, alguns petits penjolls abandonats (suposem... i espero que ningú no ens renyi... ja que ens en mengem algun sense sentiment de culpa).

Cotxe i cap casa, una hora i tres quarts, però ha valgut molt la pena (i hem encertat el dia).


Fitxa Tècnica

Data: 23-11-2013 

Kilòmetres: 9.7 (Aprox.).

Desnivell: ±500.

Durada: 4 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a La Juncosa de Montmell (zona esportiva).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta de "El Baix Penedès, 17 excursions a peu" de Ed. Cossetània. Des de l'Àrea Recreativa del Montmell (escurçant la caminada a la meitat) és relativament fàcil, només cal seguir els pals indicadors (millor d'entrada en direcció a cal Magí Vidal). Si es vol fer sencera cal mapa, ressenya i/o TRACK Wikiloc.

Nota: A la baixada, entre el Castell i l'Ermita cal desgrimpar una mica, tot i que no és excessivament difícil.  


Fotos

Tossal de la Baltasana (el Baix Camp i la Conca de Barberà)

Clàssica per la serra de Prades. La caminada ens porta al seu cim, el Tossal de la Baltasana, amb molt bones vistes. De camí és passa per l'única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans). A la tornada es passa per racons prou bonics, com l'ermita de l'Abellera o la Roca Foradada, per no dir el mateix poble de Prades.

AMB L'EXCUSA DE LES ORQUÍDIES...

Avui marxem una mica més d'hora, a les vuit. Anem una mica lluny (fins i tot per mi, que considero a prop qualsevol cosa que quedi a menys d'una hora de camí). Estrenem el desdoblament de l'eix en direcció sud, prenent vistes per futures excursions ara que la Segarra, l'Urgell i fins i tot la Conca de Barberà, entre altres, queden més a prop.

Gairebé arribant tenim una punxada, no estarem gaire a canviar la roda... però és d'aquelles petites i ens farà patir una mica, sobretot a la tornada (que serà, també, una mica més lenta).

Entre una cosa i una altra comencem a caminar a dos quarts d'onze (de Taradell a Prades, doncs, hi haurem estat poc més de dues hores... no molt, per tornar de tant en tant).

Les muntanyes de Prades, com gairebé totes les del país, han estat sotmeses a una intensa explotació, tot i això conserva algunes particularitats botàniques. Una d'elles, la única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans, l'altre és a Penyagolosa, al País Valencià). Amb més o menys pins rojos barrejats l'anem gaudint tot pujant del poble de Prades fins al cim de la Baltasana.

Des del Tossal de la Baltasana (1.203 m), el punt més alt de la serra hi ha unes vistes impressionants... bé, hi serien si no fos per la boira alta que no acaba de marxar. Tot i que més endavant el sol acabarà sortint, ara el dia és gris i les vistes no massa bones (tot i que prou boniques, malgrat tot).

Baixant fem la segona parada del dia a la font i la mina de l'Obis (de la que s'extreia baritina, font de bari). La seva entrada està maldestrament tapada amb dues antigues tanques d'obres.

Continuant camí avall trobem el que ens ha servit d'excusa per venir fins aquí: un parell d'orquis insulars al costat del camí, una orquídia que a Catalunya només es fa aquí i a Sant Llorenç del Munt (tot i que hi és rara). Objectiu acomplert.

Avui tenia la sensació que, independentment de si trobàvem l'orquis o no, podria ser ser un bon dia per trobar flors... i encerto (que tampoc té massa mèrit, estant en plena primavera, i encara menys tractant-se d'una primavera tant plujosa com aquesta). Ja en portem un bon grapat i encara en trobarem algunes més... entre elles algunes de rupícoles, que no vam trobar la setmana passada, quan les buscàvem expressament.

Passem per la Cova del Pere, una bauma que va ser usada antigament com a mas (la roca feia de paret i teulada).

Una mica més endavant, per una ruta inesperada, arribem a la Mare de Déu de l'Abellera, una ermita sota una bauma del segle XVI.

De camí gaudim també, de tant en tant (el sol ja ha sortit), de bones i boniques vistes a la serralada i la vall del Brugent.

Una mica més amunt hi ha la petita ermita de Sant Roc.  

Decidim anar fins a la Roca Foradada, malgrat que el camí no està senyalitzat i ens fa por equivocar-nos... com acabarem fent (no surt reflectit ni a l'explicació ni al track). Passem per el bonic salt d'aigua del barranc de les Comes, però ens saltem els dos camins que baixen directament a la roca (el primer just al costat de la riera, i el segon una mica més amunt, tot i que cap dels dos no recordarà haver-los vist). Fent una mica més de volta del compte, doncs, arribem a la Roca Foradada, molt més gran i bonica del que pensàvem (que sempre està bé).

La roca està just al costat del pantà de Prades, que també és bonic.

D'aquí ja només ens queda una passejada fins al poble, tot passant per l'ermita de Sant Antoni.

Fem una minivisita al poble. També conegut com la Vila Vermella per la pedra de color rogenc que caracteritza molts dels seus edificis. La seva alçada sobre el nivell del mar (950 m) fa que gaudeixi d'un clima atlàntic que l'han convertit en un concorregut lloc d'estiueig. L'hivern, però, és fred i la neu s'hi fa present any rere any. Val la pena parar-se a veure la seva plaça major porxada, on hi ha, també, l'església gòtica i renaixentista de Santa Maria i la font renaixentista, símbol de la població.


Fitxa Tècnica

Data: 19-05-2013 

Kilòmetres: 11.9 (Aprox.).

Desnivell: ±350 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Prades (Aparcaments a l'entrada del poble, entre el centre i la benzinera).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada fins al Tossal de la Baltasana (marques blanques i vermelles del GR - 171), a partir d'aquí cal mapa, ressenya o TRACK Wikiloc (en alguns llocs, no tots, trobarem pals indicadors que ens ajudaran). Hi ha força alternatives per fer la mateixa caminada, allargar-la o escurçar-la.


Fotos

Vallvidrera - Tibidabo (el Barcelonès)

Excursió agradable per camins molt ben senyalitzats, sempre pels boscos de la serra de Collserola, descobrint fonts, boniques vistes i altres racons prou interessants.

PRIMERA DESCOBERTA

Un cop acabats els camins de ronda, comencem l'any donant voltes a un nou "repte": fer una excursió a cada comarca catalana (potser incloent-hi la Catalunya Nord, també). No em marco temps, aquesta vegada també depèn d'altres factors (algunes comarques són prou lluny per haver-hi d'anar a passar un cap de setmana... i no per anar-hi a fer una caminada i tornar), i fer l'eix ara en obres fa una mica de mandra.

Cap al Barcelonès, doncs, una comarca que em falta i amb l'objectiu, també, de caminar i descobrir una mica una serralada que no conec: Collserola.

Comencem una mica tard, per arribar al Baixador de Vallvidrera fem alguna volteta de més (amb peatges inclosos), tot i que el camí tampoc és complicat  (a la propera m'ho miraré més bé).

La caminada passa per boscos bonics i, a vegades, prou frescos. Durant el recorregut anem trobant punts prou interessants, com les fons Vella, Joana o Budellera, o la Vil·la Joana, on Jacint Verdaguer va passar els seus últims anys de vida.

Allarguem la caminada fins al turó del Puig, encara que no hi acabem d'arribar, i fins al Tibidabo i la torre de Collserola, que completen les boniques vistes que s'han deixat veure de tant en tant pel camí. Totes les cruïlles estan molt ben senyalitzades i és difícils perdre's (alguna fins i tot excessivament ). 

La última parada, més a prop del cotxe del que ens imaginàvem, és al pantà de Vallvidrera, una presa construïda al segle XIX (llavors una joia d'enginyeria hidràulica) per abastir la vil·la de Sarrià, amb la mina Grott, un túnel d'un quilòmetre i mig amb el mateix propòsit, actualment tancat). Actualment és un dels millors refugis d'amfibis de la serralada (i, també, d'altra fauna lligada a ambients aquàtics).


Fitxa Tècnica

Data: 07-01-2012

Kilòmetres: 12.

Desnivell 425 m.

Durada: 3 h.

Dificultat: baixa.

Circular: si.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada com a tal, cal una ressenya o track. A pràcticament totes les cruïlles, però, hi ha pals indicadors (tenint doncs, els principals punts de referència, ens podrem orientar i fer-la sense problemes).  TRACK Wikiloc

Inici al baixador de Vallvidrera (FF.CC de la Generalitat).


Fotos

Costa Cabirolera (el Berguedà)

Bonica caminada fins al sostre comarcal del Berguedà (i de Barcelona). Des d’aquest cim, a la serra del Cadí, les vistes són realment impressionants (de les millors que he vist mai).

SOSTRE

Fa temps que tinc pendent una caminada per la serra del Cadí. Pràcticament no n’hi he fet cap i segurament, de les serralades més “importants” és la que tinc més injustament abandonada. Avui acabaré amb aquest “greuge”. Em decideixo pel Costa Cabirolera, que és el cim més alt del Berguedà i de la província de Barcelona (amb 2605 metres). Ho faig avui, també, abans no arribin les nevades previstes per als propers dies... i no acabar deixant-ho per l’any que ve una vegada més.

Començo a coll de les Bassotes i de seguida m’enfilo entre pins negres i bonics prats. D’entrada per les dreceres que van tallant la pista. Poc més endavant, però, ho faig per la pista, que s’enfila una mica més suau i amablement. Baixant ho faré al revés (al track he dibuixat pujar per una banda i baixar per l’altra... perquè cadascú ho faci al seu gust). El paisatge és bonic, amb el cim visible sempre a l'esquerra, i gaudeixo de les primeres vistes.

Al Prat de Berló baixo fins a la Coma de Cortils, un bonic racó on hem distrec tot contemplant un ramat d’Isards (en compto una dotzena). A la font (a l’estiu s’ha d’agrair molt, però avui les temperatures són prou agradables, però no tant com per refrescar-s’hi), començo a enfilar-me una altra vegada.

Ja ho sabia, però l’últim tram és en força pendent, sobre una tartera i de mal caminar. Per sort és poc tros i llavors ja només queda una última pujada suau... i el premi compensa.

Fa bon dia i la visibilitat és bastant bona. Les vistes des del cim són realment impressionants: els Pirineus (de l’Aneto a una mica més enllà del Puigmal, passant per tots els cims d’Aigüestortes, la Vall d’Aran, Andorra i la Cerdanya), la plana de la Cerdanya, el Pedraforca (i les serres que l’envolten), el Montsec, Lleida sota la boira, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, el Ripollès... més de mitja Catalunya. Ho aprofito per dinar, i tot i així em costa marxar.

Baixo pel mateix camí, amb els isards, la font... gaudint del bonic paisatge, com a la pujada. A l’últim tram, per les dreceres allà on a la pujada he passat per la pista, i per la pista allà on he pujat per les dreceres.


Fitxa Tècnica

Data: 19/11/2015

Kilòmetres: 11.0 (anar i tornar)

Desnivell ± 950 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: no. Inici al coll de les Bassotes (en cotxe baix millor passar per la pista des de Gisclareny, és més llarga però està millor. Des de Saldes és més força més curta però hi ha algun tram complicat, tot i que també es passa).  

Dificultat: mitjana-alta.

Ressenya

Senyalitzada. Sortint del coll de les Bassotes (on hi ha un pal indicador) podem pujar per la una antiga pista abandonada (allargant un mica la caminada però fent la pujada i/o la baixada una mica més suaus) o un corriol ample que la va travassant, tot fent drecera. A la pista hi ha marques de PR i unes de vermelles. Atenció, arribant a un pla a dalt, deixem les marques de PR i seguim només les vermelles (que marxen a l'esquerra cap a unes roques). A la font dels Cortils, a baix la coma, enllacem amb un GR que seguim cap a la dreta ja fins al cim. No té cap dificultat d'orientació, ja que el cim sempre ens quedarà a l'esquerra i a la vista.TRACK Wikiloc.

Tossa Plana de Lles (la Cerdanya)

Caminada al cim amb les, diuen, millors vistes de la Cerdanya, del Canigó a l'Aneto, passant per la serralada del Cadí o les valls andorranes. Es pot complementar amb la visita al bonic estany de Setut.

DE FET ANAVA ALS LLACS... PERÒ PUJANT, PUJANT.

Avui torno a anar sol (de fet, com és habitual), però en part és perquè vull. No decidiré si pujo al cim fins a última hora i, baixant o puixant, em vull entretenir tant com vulgui intentant fer alguna foto a marmotes i/o papallones.

Deixo el cotxe al refugi del Pradell i començo a caminar. Avui relativament d'hora, a quarts de deu (per un estrany miracle, que espero no es repeteixi gaire sovint, m'he llevat a les set del matí).

M'empastifo de crema protectora pel sol, especialment el coll, on tot just avui he acabat de perdre la primera capa (de la cremada de la setmana passada).

I cap amunt doncs, d'entrada per una bona pujada per una pineda de pi negre.

Un cop s'acaba el bosc, el pendent es suavitza al pla de les someres (encara que pla, pla, tampoc... suposo que deu ser per comparació amb tot el que l'envolta).

Un cop s'acaba el pla haig de prendre la decisió, o girar a l'esquerra o continuar amunt. Com que fa un ventet agradable i la calor no és excessiva (tot i que avui comença l'onada de calor), la visibilitat és força bona i físicament em trobo bé, decideixo tirar amunt.

Per sort abans de marxar m'havia llegit alguna ressenya i anava previngut. La muntanya fa alguns repetjons. És d'aquelles pujades que s'hi no ho saps, pots fer baixar més d'un sant i la seves mares.

Arribo al cim en dues hores... una hora més de la ressenya que porto... i una hora menys del que marcava el cartell de baix (sort que no en faig mai cas i sempre em miro els Kilòmetres i el desnivell... per si un cas).

La Tossa Plana de Lles, amb els seus 2.916 metres, és el segon cim més alt de la Cerdanya, si comptem el Carlit (a la Cerdanya Francesa).

Les seves vistes són espectaculars, van des l'Aneto a l'oest, al Canigó a l'Est, amb tot el que queda al mig, com el Carlit per una banda o la Pica d'Estats pe l'altre. Espectacular també són les vistes a la vall de Madriu i els llacs que la coronen, els estanys de la Muga o la serra del Cadí, amb les puntes del Pedraforca sobresortint-hi al seu darrera. Una mica més enllà, cap el sud encalitjat, el Montseny i el Montsec (i en dies amb visibilitat excepcional, diuen, es pot veure Montserrat i les muntanyes de Prades).

Em sorprèn veure que molta gent arriba al cim i recula, sense "explorar" els marges d'aquest pic més o menys planer... sense veure, per exemple, els estanys de la Muga. Entenc que s'hi pugi per un "esperit esportiu", fins i tot a mi que pujar cims no em motiva especialment (si no hi ha una recompensa en forma de vistes, per exemple), tinc la satisfacció d'haver-ho fet... però home!  ja que hi has arribat fes una mica de volta, que ja no ve de vint metres i no et perdis part del millor del cim.

D'aquí vaig carenant fins al pic de Setut, de 2.837 metres (la carena no és tant complicada com sembla des la Tossa), amb una grimpadeta final curta i fàcil. Des d'aquest cim les vistes no milloren, però si que tenen una perspectiva una mica diferent. A més, és molt més solitari, cosa que aprofito per dinar.

Del cim baixo cap a l'estany de Setut... pel dret, no hi veig cap camí marcat.

El pendent és molt fort, mitja tartera amb roques soltes. Baixo amb una mica de por, especialment en alguns punts (i més anant sol). A mitja baixada ja me'n penedeixo i penso que hagués estat millor baixar per on he vingut i desviar-me després cap als llacs (que és el que aconsellaria a tothom). Però ja és tard per recular.

Arribo al llac, amb els genolls destrossats per l'esforç. Al mirar enrere penso que ha estat una sort que no hagi fet la ruta al revés del que he fet... segurament si hagués vist el pendent no m'hauria atrevit a pujar-hi (encara no entenc com hi he baixat, encara que ho faci altre gent).

Un cop a l'estany ho aprofito per descansar i intentar fer fotos a marmotes. Amagat rere unes roques i a contravent, m'espero una bona estona en un parell de punts, on he vist caus i m'ha semblat sentir-ne mentre baixava.

L'espera, però, és infructuosa i llenço la tovallola, per començar a baixar tranquil·lament.

A mitja baixada, però, sortint de darrere unes roques en sento una a tocar, tot i que no l'aconsegueixo veure. Torno a intentar la tècnica d'abans i, quan estic a punt de tornar a rendir-me... surt una marmota de darrera unes roques. Li faig unes fotos i m'hi acosto descaradament, fins que es torna a amagar. Localitzo el cau i m'amago darrere una altra roca, més a prop, esperant immòbil que torni a sortir... amb tot el que això comporta... com les formigues que se'm van passejant per cames i braços sense que hi pugui fer gaire res (d'on surten tantes formigues??? on eren abans??? que les atreu l'olor de la protecció solar o que???).

Al final, però, l'espera valdrà la pena... encara que també estic patint perquè se m'acaba la bateria de la càmera i no entenc per què (ara, que ho entendré un cop a casa, adonant-me que només posant la pila al carregador no n'hi ha prou... i el carregador s'ha endollar a la corrent). 

A mitja baixada, ja cap el cotxe, dues marmotes gairebé al mig del camí, una mica lluny, això si, però puc veure ben bé on s'amaguen. No m'hi entretinc, ja és mitja tarda i fa estona que no es veu ningú enlloc.

Cansat, deixo les visites als llacs de la Pera per un altre dia, i me'n torno cap a casa, per arribar-hi abans no es faci fosc.


Fitxa Tècnica

Data: 26/06/2011

Kilòmetres: 9 (aprox).

Desnivell: ± 816 m fins al cim.

Durada: - .

Circular: no (s'hi pot fer, parcialment, si es baixa pel dret cap a l'estany de Setut... encara que personalment no ho aconsellaria).

Dificultat: Mitjana.

Ressenya

Més o menys senyalitzada amb marques grogues amb el número 19 (i pel dret fins a l'estany de Setut).  

Inici al refugi del Pradell (Lles). També es pot començar al refugi de Cap del Rec (1 h més de camí). TRACK Wikiloc

Puig de la Mola (el Garraf)

Caminada curta i bonica al sostre comarcal del Garraf: el Puig de la Mola (534 metres). Amb bones vistes (amb una mica de sort, fins i tot Mallorca).

A UN ALTRE RITME

Repeteixo al Garraf, ja que entre la llista de caminades pendents em costa trobar alguna que no sigui ni massa curta ni massa llarga. Per sort, el massís és bonic i, tot i que hi vinc més aviat poc, sempre m’agrada (sobretot pel canvi de paisatge habitual).

Comencem a caminar a cal Grau, enfilant-nos una miqueta... amb la primera sorpresa del dia: Mallorca (lluny i entre la calitja, però distingible). Dos cops que l’he vist i ha estat des del mateix lloc.

El paisatge, el típic del Garraf, brolles de garric i bruc d’hivern, a vegades amb algun pi blanc. Sense massa ombres, però en aquesta època ja va bé (no fa fred, però fa una mica de vent i el sol es posa bé... una altra raó per venir cap aquí).

Portem una ressenya però l’acabem fent al revés (per un error en el llibre, les fletxes del mapa que indiquen la direcció a seguir estan al reves de l’explicació... i com que d’entrada hem fet cas al mapa, arribem massa enllà per recular abans no ens n’adonem. La primera part és seguint un GR).

Passat l’avenc de l’Esquerrà, un enorme forat al terra, ens comencem a enfilar mica en mica fins arribar al cim. El Puig de la Mola té una alçada modesta, però les vistes són força bones: el Garraf, Montserrat, el Penedès, el Montnell... i una mica més enllà, els Pirineus i Mallorca. Fer la ruta al revés ens anirà bé, aprofitem per dinar aquí tot gaudint-ne.

Ja només queda la baixada, poc més de mitja hora i cap a casa. Més d’hora del que acostumo, avui m’acompanya en Rossend i he anat a un altre ritme (més ràpid).


Fitxa Tècnica

Data: 29-11-2015

Kilòmetres: 11.4

Desnivell: ± 200 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí (pràcticament). Inici a l'Escola de Natura de cal Grau (Olivella).

Participants: en Rossend i jo.

Ressenya

Parcialment senyalitzada. Sortint de Cal Grau cal seguir el GR-5 (passant pel costat de la casa). Passat l'avenc de l'Esquerrà el GR deixa la pista principal i se'n va cap a la dreta, cal seguir-lo fins que es torna a converteir en una pista, llavors cal seguir aquesta pista deixant més endavant el GR (que marxa per un corriol a l'esquerra). Seguint aquesta pista descartem un parell de pistes secundàries i en una bifurcació important girem a la dreta. Llavors, seguint la pista arribarem a una altra de més ampla, que seguirem a la dreta. Més endavant trobarem les marques del GR-92 que cal seguir, per la pista, fins al cim i llavors, fins a retornar a cal Grau. Millor acompanyar-ho amb un mapa, amb el de l'ICC amb el TRACK Wikiloc a sobre farem (es tot per pistes o GR).

Si no ens volem complicar la vida pudem pujar i baixar seguint el GR-92 (tot i que la caminada se'ns escirçara força).


Fotos

Punta del Curull (les Garrigues)

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

PRIMERA

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que, a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida em començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altra banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural on, a un dels seus extrems hi ha la cova. Per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altra costat. La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper i el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi. La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 6.2

Desnivell: ± 160 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Vilanova de Prades (carrer Sant Antoni).

Dificultat: baixa (si es vol es pot allargar començant, per exemple, al Vilosell, a Vallclara o a la Poble de Cèrvoles).

Ressenya

Parcialment senyalitzada, però molt fàcil. Sortint de Vilanova cal agafar el carrer/camí que surt del costat de l'església, a partir d'aquí seguir les marques de ferradura groga fins a la cova dels Calaixos. Llavors cal recular fins a la pista i seguir-la a l'esquerra (el cim és visible). En un revolt cal deixar dos senders a la dreta i una pista secundaria a l'esquerra. Més endavant, en una bifurcació, cal seguir el camí de la dreta. Un cop al cim cal recular, bé fins a la pista principal, o bé els camins que baixen a la dreta, també fins a la pista principal, que hem de seguir a la dreta ja fins a Vilanova. TRACK Wikiloc


Fotos

Comanegra i Puig de les Bruixes (la Garrotxa)

Caminada fins al sostre comarcal de la Garrotxa, amb unes vistes espectaculars (tot i que curiosament són millors al cim vei, encara més modest). Entre prats i fagedes a la tardor l'espectacle natural és encara més bonic.

VISTES I COLORS

Avui toca combinació. Vull aprofitar que es preveu un bon dia per fer un cim, amb que els nostres boscos presenten els millors colors de la tardor (a més, fent-ne una prop de casa i no massa llarga, ara que el dia comença a ser massa curt). Decideixo provar sort a la Garrotxa, al Comanegre, el seu cim més alt.

El camí per arribar-hi ja és bonic, amb els primers boscos acolorits. Les vistes des de les basses de Monars, on deixo el cotxe, ja valen la pena. Bona prèvia del que veure.

El camí comença planejant entre boscos, pel vessant de la muntanya, i més endavant s’enfila al Puig de les Bruixes (amb bones vistes). Des del cim, modest, les vistes són impressionants (i avui, tot i no ser excepcional, la visibilitat és força bona): el Canigó, el Comabona, El Puigmal, Milany, el Collsacabra, el Montseny, l’Alta Garrotxa (amb el Bestracà just al davant), la Garrotxa, Rocacorba, les Gavarres, les Planes Gironines i Empordanesa, l’Albera, les Salines, les Torres de Cabrenç... Muntanyes a més, les més properes, tacades de colors. Hi ha llocs d'on costa marxar.

El camí baixa una miqueta i llavors carena, sovint amb bones vistes. Aquí m’equivoco de camí, agafo el de l’esquerra, baixo una mica i acabo enfilant-me una mica pel dret (no surt al track, on hi ha el camí correcte), amb forta pendent (hauria fet millor reculant).

Un altre cop a la carena, i al camí que toca, entro a una bonica fageda que m'acompanyarà fins al cim.

Arribo al cim del Comanegra, que amb 1.554 metres, és el sostre comarcal de la Garrotxa. Curiosament les vistes no són tant bones com les del Puig de les Bruixes, ja que per la banda de la Catalunya Nord queden amagades per la fageda, tot i que també valen molt la pena... tant que ho aprofito per dinar.

D’aquí ja només queda una curta baixada, ràpida, fins al cotxe. Content, la caminada ha estat molt bé i he vist tot el que volia veure.


Fitxa Tècnica

Data: 29/10/2015

Kilòmetres: 8.2

Desnivell ± 490 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Circular: si, inici a les Basses de Monars. Parcialment senyalitzada però molt fàcil (el Puig de les Bruixes i el Comanegra són visibles bona part del camí). Amb una ressenya senzilla o un mapa n'hi ha prou i de sobres (aquesta està bé, tot i que alguna de les marques de que parla estan mig esborrades). TRACK wililoc   


Fotos

Puigsou i Rocacorba (el Gironès)

Per boscos espessos, ombrívols i bonics, el camí es va enfilant fins al bell santuari de Rocacorba. Des d'aquí les vistes són realment espectaculars, es pot veure gairebé totes les comarques gironines, dels Pirineus i Cap de Creus, fins al Montseny, i des del Collsacabra fins al Montgrí. Una mica més enllà hi ha el Puigsou, el cim més alt del Gironès (també amb bones vistes).


PRIMERA CAMINADA OBERTA

Primera caminada oberta a tothom qui vulgui. Al final som cinc, en Salvi, amb qui camino sovint, i tres desconeguts: en Jordi, la Rosa i la Lali. Per no fer-ne cap mena de "publicitat" està prou bé. Tres d'Osona i dos del Maresme.

Ens trobem, amb els del Maresme, a Canet d'Adri. Comencem a caminar a quarts d'onze.

El primer tram és pràcticament entre camps, planer i amb l'objectiu del dia ben visible.

A l'alçada de Foleià el camí es comença a enfilar amb ganes, entre alzinars i alguna roureda frondosa. Xerrant, xerrant, però, la pujada no es fa gens llarga (potser, també, perquè me la imaginava molt més forta). Aprofitant que no ens coneixem, fem també, "teràpia de grup" i ens expliquem les fòbies respectives: a coves, serps, o a les alçades (aquesta última, la meva). Un tema de conversa curiós, d'entre molts altres més normals.

Un cop a dalt fem una volta al santuari de Rocacorba. L'ermita de Santa Maria era, originàriament, l'església del castell, que a causa del seu desús mica de mica es va anar transformant en el santuari. El conjunt actual és del segle XVIII. Sobre una bauma, és bonic.

Des d'aquí (de fet des d'una mica més enllà del santuari) les vistes són impressionants, espectaculars. Es pot veure pràcticament tot Girona: la Mare de Déu del Mont, l'Albera, el Cap de Creus, el Montgrí, l'Empordà, les Gavarres, Girona, Banyoles, l'Alta Garrotxa, el Far, el Montseny, el Collsacabra, el Puig Rodó, els Pirineus orientals... i alguna cosa més que em dec deixar. Ahir va ploure i avui fa un dia força clar per gaudir-ne. Tant, que ho aprofitem per menjar-nos els entrepans per dinar.

Tot seguit ens enfilem una mica més. Les vistes no milloren, però ja que hi som, anem fins al Puigsou, ple d'antenes, però el cim més alt del Gironès.

Reculem una mica, per baixar per una pista forestal ampla, sempre envoltada de boscos bonics. A més bon ritme del que hem pujat, no anem tard, però ja hem passat del migdia. De camí, només una petita parada a la Font de Parregueres que, segons he llegit, raja tot l'any.

L'excursió s'acaba amb un cafè a Canet d'Adri. L"experiment" ha sortit força bé i tots hem quedat contents i amb ganes de repetir. Sent desconeguts també podria haver estat un desastre... encara que això, ja ho veurem en les properes caminades.


Fitxa Tècnica

Data: 02/02/2014

Kilòmetres: 13.8 (Aprox.).

Desnivell: 700 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa-mitjana. / Circular: si.   

Participants: en Jordi, la Lali, la Rosa, en Salvi i jo

Ressenya

No senyalitzada. Cal ressenya (senzilla, l'orientació no és massa complicada, com la que es pot trobar AQUÍ), TRACK Wikiloc o mapa. Bona part és fa seguint un PR (marques grogues i blanques), tot i que les marques no abunden a vegades ens poden ajudar.


Fotos

Puig Rodó i la Caritat (el Moianès)

Passejada al voltant del poble de l'Estany. El seu monestir, una joia del romànic, és visita obligada. Des dels cims del puig de la Caritat i el Puig Rodó les vistes són magnífiques.

EXCUSA

Sortim de Vic, a les nou, com sempre, tot i que avui anem molt a prop de casa. En menys de mitja hora ja som a l’Estany. Avui la caminada és més aviat una excusa per visitar el seu monestir. Com que obren a les deu, ja ho teníem previst, per fer temps pujarem al puig de la Caritat.

Sortim del poble, passant per algun dels seus bonics carrers, i en ben poca estona ja som al cim. Hi ha bones vistes... però avui no és el millor dia. S’endevinen molt boniques, però està tapat i es queden força curtes (hi hauré de pujar algun dia tornant d’algun lloc).

A la tornada fem, ara sí, la visita al Monestir, una de les joies del romànic de casa nostra. L’austera església conserva l'estil romànic tardà del segle XII, de planta de creu llatina i un cimbori del segle XV que fa de base del campanar. El claustre, construït entre els segles XII i XIV, és el seu element més atractiu, destacant les columnes dobles amb els seus magnífics i ben conservats setanta-dos capitells esculpits amb iconografia de temàtica vegetal, animal, heràldica i d'escenes bíbliques i costums profanes. En les antigues dependències abacials hi ha el museu i l'arxiu, on es mostren un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. La visita, val molt la pena.

El nom del poble ve, precisament, de l’antic estany que hi havia just al costat del poble. Era un dipòsit natural d'aigua que era beneficiós per a la caça i l'agricultura, però també un focus de mosquits i d'infecció de febres quartanes o paludisme, un mal endèmic de l'Estany. Tot i que ja s’havia intentat anteriorment, finalment va poder ser dessecat al segle XVIII. Encara en queda la mina una galeria d’uns quatre-cents vint-i-cinc metres, que forma part d’una xarxa de sèquies o canals artificials més gran. Fet de pedra seca, es conserven, encara, set pous de ventilació.

Visitats pous i canals, ens comencem a enfilar cap al tercer objectiu del dia. El Puig Rodó és un cim modest però amb molt bones vistes... que avui no podrem gaudir a causa de la mala visibilitat. Que hi farem, hi haurem de tornar un altre dia.

Continuem el camí tot passant pel dolmen del Puig Rodó, ben a prop, i l’observatori astronòmic de la Montjoià (que no es pot visitar). Si fins ara havíem passat entre pinedes, ara els boscos són de roures. L’última parada és a la font de Canaleta.

D’hora, últimament em passa més del normal, a dinar a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 31-01-2015

Kilòmetres: 13.6

Desnivell: 275 m.

Durada: 3 h.

Dificultat: baixa.

Circular: Si. Inici davant el monestir de Santa Maria de l'Estany.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

En part senyalitzada. De lÈstany al Puig de la Caritat amb pals imdicadors (curta, molt fàcil i evident, sense cap dificultat d'oientació). Retornats a l'Estany comencem a seguir les marques blanques i vermelles (GR-177) fins a Puig Rodó (si no ens volem complicar la vida el millor és retornar pel mateix camí). Si volem fer la ruta circular continuem uns metres més pel GR (desviant-nos al dolmen, a uns metres). deixant-lo a l'alçada d'uns pals indicadors. A partir d'aquí cal seguir les indicacions dels diferents pals indicadors que anirem trobant. En tot cas també es pot fer amb mapa o TRACK Wikiloc.


Fotos

Matagalls per Sant Marçal (Osona)

La pujada a Matagalls és una de les clàssiques del Montseny. Aquesta és una ruta alternativa a la més transitada, amb un ascens més directe, tant o més bonic, entre ombrívoles fagedes que la fan ideal a l'estiu i la tardor.

AMB EL MEU PARE

D’hora (que estrany) i a prop (per les previsions meteorològiques). Just abans de marxar s’apunta el meu pare, que s’està entrenant per la Matagalls-Montserrat. A Matagalls, per un camí que no és el més habitual i que, curiosament, no he fet mai.

Comencem a caminar a les deu. La primera pujada és forta, però poc després el camí planeja una mica fins arribar al coll Pregon. Passem sempre per belles fagedes (a la tardor ha de ser encara més bonic) que, molt de tant en tant, deixen alguna clariana per on contemplar el paisatge.

De coll Pregon fem l’última pujada fins al cim. Està emboirat, fa fred (per la roba que portem) i no ens hi entretenim gaire. Fins i tot baixem a menjar una mica a coll Pregon, més arrecerats. Mentre baixem, però, marxa la boira que ens ha tapat les vistes (cosa que sempre fa una mica de ràbia).

Baixem ràpid, a bon ritme. Quan arribem al cotxe sonen els primers trons, just a temps. Serem a dinar a casa... una cosa gairebé insòlita per mi. Avui he anat molt més de pressa del que és normal.


Fitxa Tècnica

Data: 22/07/2016

Kilòmetres: 11.8 (Aprox.).

Desnivell: ± 700 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: No. Inici a l'aparcament de Sant Marçal (pals indicadors).

Participants: en Joan (el meu pare) i jo.

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals amb marques blanques i vermelles (GR-5) i sempre pel camí mes fresat, pràcticamnt no hi cap cruïlla on equivocar-se, no té cap dificultat d'orientació TRACK Wikiloc


Fotos

Matagalls per Bordirol (Osona)

Excursió clàssica a un dels cims més emblemàtics del Montseny. El camí passa gairebé sempre entre boniques fagedes i un bon grapat de fonts. Diuen, també, que és l'ascensió més còmode.

MASSA ABRIGATS

Quan proposo l'excursió, entre setmana, no vaig pensar que encara hi hauria neu... i encara menys que duraria fins al cap de setmana. Però bé, decidim anar-hi igualment (tampoc n'hi ha massa). Ens abriguem fins a les celles... sense imaginar-nos, tampoc, que farà un temps més aviat primaveral i ens sobrarà gairebé la meitat de la roba.

De fet, a mitja pujada m'agafa una "pajara" que déu n'hi do... i el meu germà m'explica que pot ser per anar massa abrigat (cosa que no sabia). El crec, però.

Pugem per Bordirol, per variar una mica, des de que era petit gairebé sempre ho havia fet per Collformic (tot i que ara feia ara fa anys que no ho feia per enlloc). Algun cim, de tant en tant, també m'agrada, i més si fa un dia com avui, força clar i amb bona visibilitat (no és veu Mallorca, però les vistes són impressionants).

Fa gràcia, també, trepitjar una mica de neu, encara que sigui poca.

Ja de baixada, m'oblido de la "pajara" i baixem mig corrents... ara jo al davant, amb els altres dos mig burlar-se d'això.

Seguint les recomanacions del llibre hem pujat per la pista forestal que arriba gairebé fins a coll Pregon. Ara, però, fem una baixada més directe per la font dels Mosquits, entretenint-nos una mica més fent fotos a cada font que trobem, que són unes quantes.

Tot i que no hem començat molt d'hora, cap a les deu, la meva "pajara" i que ens hem entretingut una mica a les fonts, avui si, arribarem a casa per dinar a una hora normal (cosa que no ha passat en anteriors caminades, tot i proposar-nos-ho).


Fitxa Tècnica

Data: 20/01/2012

Kilòmetres: 12 (Aprox.).

Desnivell: ± 700 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa-mitjana.

Circular: si (excepte el principi i al final).

Participants: En Jordi, en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada (tot i que nosaltres la vam fer amb la ressenya de "Els Camins de l'Alba, Montseny" de l'editorial Alpina). TRACK Wikiloc


Fotos

Lo Tossal (el Pla d'Urgell)

Entre camps de secà arribarem a lo Tossal, un cim molt discret, però sostre comarcal del Pla d’Urgell.

APROFITANT

Aprofitant el viatge, avui faré un dos per u. Fa una estona he fet un 100 cims, ara faré un sostre comarcal: el del Pla d’Urgell. Per aquesta comarca hi ha una mica de controvèrsia, ja que algunes pàgines el situen de forma incorrecte al Tossal de l’Infern. Lo Tossal es troba en un municipi del Pla d’Urgell situat al mig de l’Urgell (com passa de forma similar amb Llívia, per exemple), però és en aquest municipi on es troba el punt més alt d’aquesta comarca. De fet, la major part de l’excursió que faré, serà per l’Urgell... excepte el cim.

Surto de Claravalls i de seguida passo per camps de secà, on em torna a sorprendre la quantitat de fauna que aniré veient: còlits, perdius, voltors, milans negres, conills o un mussol (que em fa il·lusió, ja que cada cop costa més de veure’n).

Després d’una estona de camí arribo al cim. No hi ha un camí clar i acabo pujant més o menys pel dret. És un cim molt modest, sense fites, ni senyera, només amb una placa que indica que ens trobem al sostre comarcal del Pla d’Urgell. Tot i això té bones vistes a la Plana d’Urgell, especialment cap al sud.

Baixo per l’altra banda i de seguida passo al costat del Canal d’Urgell, amb un contrast molt gran a banda i banda: en una, el secà (cereals, ametllers i vegetació estepària), a l’altra, la verdor de camps de fruiters i blat de moro.

Al cap de poc giro i retorno al secà per tornar a Claravalls (i cap a casa).


Fitxa Tècnica

Data: 28-09-2017 

Kilòmetres: 8.7

Desnivell: ± 80 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Claracalls.

Dificultat: baixa.

Nota: per les seves característiques és ideal per fer en bici (especialment amb nens).

Ressenya

No senyalitzada. Tota per pistes (alguna asfaltada) es pot fer fàcilement amb un mapa, amb el TRACK Wikiloc marcat a sobre. Ull! alguna de les pistes del mapa de l'ICGC actualment ja no hi és (tot i això, si estem acostumats a fer servir mapes és fàcil). Al ser sobre mapa i per pistes, també és fàcil fer tota mena de variacions i/o començar a Tornabous o Santa Maria de Montmagastrell (la meva. doncs, és un proposta tant vàlida com qualsevol altre.

Ull! per pujar al cim de lo Tossal no hi ha cap camí clar, pel que ho acabarem fent més o menys pel dret (al track hi ha el que s'assembla més a un camí, sense arribar a ser-ho del tot).

Nota: sense haver-ho comprovat personalment, però un cop a lloc em va semblar que la ruta seria més bonica incloent lo Tossal de l'Espígol.


Fotos

Comaestremer i Rocacorba (el Pla de l'Estany)

Excursió als sostres comarcals del Pla de l’Estany i el Gironès. Les vistes del segon compensen, de sobres, la manca total de les del primer. Pel camí boscos variats.

VARIADA

Començo la caminada a Sant Nicolau, una petita ermita romànica del segle XII (restaurada), i a la seva bonica font. Tot seguit, em començo a enfilar. Avui passaré entre boscos variats: alzinars, fagedes i alguna roureda i alguna avellanosa... més aviat secs. No m’entretindré amb els bolets, no se’n veuen (en tot el dia, dos carlets. Que si em de fer cas a les previsions meteorològiques, almenys per mi segurament seran els dos últims de la temporada).

De seguida em desvio al Comaestremer, el sostre comarcal del Pla de l’Estany, tot i saber, d’entrada, que a banda d’això no té cap més interès. En ple bosc, no hi ha vistes. Però bé, tampoc m’haig d'apartar massa del camí.

D’aquí, cap el segon objectiu del dia. Sempre entre boscos i tot passant per una curiosa roca, la Roca Barret. Sempre seguint, també, les marques del PR.

Arribo al bonic Santuari de Rocacorba (del segle XVIII). Ja hi havia estat (pujant des d’una altra banda, veure més avall), però la seva visita sempre val la pena, a més de l’ermita, sobre una bauma, les vistes hi són espectaculars. Mig Girona i part de Barcelona. Avui, a més, fa molt bon dia, solejat i amb bona visibilitat (i amb temperatures més de finals de primavera que de principis d’hivern).

Tot seguit pujo al cim veí del Puigsou (sostre comarcal del Gironès), segrestat per unes antenes i que no millora les vistes del santuari.

Baixo per la carretera, desviant-me una mica al cap de poc cap a una petita fageda encara amb els colors de la tardor. Més endavant torno a agafar el PR, que va en paral·lel a la carretera, ja fins al cotxe. 


Fitxa Tècnica

Data: 14/11/2015

Kilòmetres: 9.5 (Aprox.).

Desnivell: 525 m.

Durada: 4 h (amb parades)

Dificultat: baixa / Circular: si. Inici a la font de Sant Nicolau (a la carretera a Rocacorba).

Ressenya

Senyalitzada com a PR. Se surt de la font de Sant Nicolau pel camí que marxa per sota seu (direcció Granollers de Rocacorba), llavors només cal anar seguint les marques del PR. Al Coll dels Tres Senyors, amb una fita visible, cal deixar el PR i desviar-se pel camí que puja a l'esquerra per anar fins al Comaestremer, seguint alguns indicadors i fites, el camí pot estar una mica desdibuixat per les fulles, però és únic. Aquest cim és el sostre comarcal del Pla de l'Estany, però al mig del bosc no té vistes i cap més interès que això). Del Puigsou es pot tornar a la font seguint la carretera o, una mica més avall, el PR que hi va gairebé en paral·lel).TRACK Wikiloc.


Fotos

Teixeda de Cosp i Creu de Santos (la Ribera d'Ebre)

Excursió espectacular per la serra de Cardó. Pel camí es passa per la singular teixeda de Cosp, la bonica font del Teix, els curiosos Martells o la impossible ermita de la Columna. Gairebé sempre gaudint de bones vistes, aquestes tenen el seu punt culminant al cim de la Creu de Santos, des d’on es poden veure gairebé totes les Terres de l’Ebre i una mica més enllà.

BOSC SINGULAR

Em llevo, desparo, carrego el cotxe i marxo a quarts de deu, per començar a caminar a quarts d’onze. Avui en principi la caminada és més curta i hauria de tenir temps de sobres per ser a mitja tarda a casa... com si no sabés que, en això, mai encerto. Ho faig al balneari de Cardó, un convent del segle XVII convertit posteriorment en balneari i planta embotelladora. Actualment, llegeixo, s’està reformant (i està totalment envoltat de tanques).

Noto una mica que porto tres dies caminant (quatre amb aquest). M’ho agafo amb calma. Baixo una mica per la carretera i de seguida em començo a enfilar. Pel camí gairebé atropello dues serps. La primera no sé qui s’espanta més, si ella o jo, i no tinc gaire temps de veure-la. La segona la veig una mica abans, el temps just per saber que no és de les que se solen veure més, la verda o la blanca... tot i que un cop a casa tampoc les sabré classificar del tot, molt probablement eren serps llises meridionals (tot i que dubto de si la segona podria ser una serp de ferradura).

Tot pujant, passo, també, per les ruïnes de dues de les catorze ermites associades al convent: la de la Trinitat i la del Sant Àngel.

De seguida arribo al Portell de Cosp. Hi trobo un trencant a la Foradada, però queda una mica lluny i ho deixo per una altra ocasió, amb pesar i quedant-me amb les ganes... però tot no pot ser. Les vistes es comencen a obrir cap a l’altra banda, força boniques, m’acompanyaran una bona estona.

Al portell comença, també, un bosc singular: la teixeda de Cosp. És la més monumental de Catalunya i una de les més espectaculars d’Europa, amb dos-cents vint teixos centenaris de grans dimensions. El teix és una conífera amenaçada a Europa degut als canvis en el paisatge, al seu ús excessiu amb fins terapèutics i als incendis forestals. És, també, una espècie relicta que ha quedat reduïda a petits rodals després de l'última glaciació, on tenia una distribució més àmplia. No forma boscos purs i es troba barrejat amb altres arbres amb exemplars aïllats, aquí i allà, o formant petits rodals d’uns quants peus. M’hi passejo sense preses, tot contemplant-ne la seva bellesa (i fent un grapat de fotos).

A la bonica font del Teix, passat un refugi, hi ha un dels exemplars més espectaculars, el Teix Pare, amb un tronc que fa quatre metres de perímetre. La bassa de la font està plena, també, de caps-grossos.

M’enfilo una mica més. Em desvio uns metres per visitar la cova Llóbrega, d’uns trenta metres de fondària i usada, a vegades, per guardar-hi ramats d’ovelles. A partit d’aquí passo per un tros pelat arran d’un incendi forestal, també una mica perdedor en algun petit punt (tot i que no hi ha gaires alternatives i de seguida es torna al camí principal).

Després em torno a enfilar una miqueta, per passar per una carena... i saltar-me, sense voler, el trencant dels Martells (després hi tornaré, al track surt la ruta correcte). Baixo una miqueta i el camí torna a planejar una mica, ara per passar per un alzinar frondós. Ara que ha parat el vent del matí, la veritat és que s’agraeix l’ombra. Passo, també, pel que sembla un parell de places carboneres (tot i que això és una percepció meva, no sé si correcte). Aprofito l’ombra per dinar, ho volia fer un cop al cim, però com que no sé quan em falta i com que ja ha passat l’hora, decideixo no esperar... després veuré que només m’hauria d'haver esperat poc més d’un quart.

Havent dinat doncs, em torno a enfilar per arribar poc després a la Creu de Santos (o de Xaquera). És un cim relativament modest, fa 942 metres, però el més alt de la Serra de Cardó. La visibilitat avui és bona i les vistes són impressionants, des d’aquí és dominen pràcticament totes les Terres de l’Ebre i una mica més enllà: el Delta, la Serra de Montsià, les Serres Calderona i d’Espadà (encalitjades, al fons i ja al País Valencià), el Ports, la Serra de Pandols (crec), les muntanyes de Prades, la serra de Tivissa... Em costa marxar.

Reculo un tros. Com que des de dalt he situat on m’he saltat el trencant abans decideixo tornar-hi, no perdré massa temps. Arribo doncs, fins a les curioses i boniques formacions geològiques conegudes com los Martells. Un cop vistos, torno a recular, per trobar el camí de tornada (que m’he saltat expressament) (tot això no surt al track).

De baixada encara em queden algunes parades. La primera és a la font de la Teixeta (en un racó on es tornen a veure teixos), una mica més avall, a la cova dels Porcs, una bauma. Poc més enllà la curiosa font de l’Argilagar, sota una rampa flanquejada per una alzina a banda i banda. Tot seguit a l’ermita de Sant Onofre (en ruïnes, una altra de les catorze, i amb bones vistes a la zona).

A la part final del recorregut m’acompanyen, també, roques de formes curioses i boniques. Sobre, enganxada, penjada i a dins d'una, hi ha l’impressionant ermita de Sant Simeó o de la Columna. Un gran comiat abans de tornar cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 17/06/2015

Kilòmetres: 9.5

Desnivell: ± 710 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: sí. Inici al Balneari de Cardó

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues, tot i que estan mig esborrades i en alguns punts són poc visibles o escasses, i alguns indicadors (fins a la Font del Teix podem seguir marques vermelles, més visibles, i fins a la Cassola del diable, unes altres de verdes). Més que recomanable, doncs, acompanyar-ho amb una bona ressenya (jo amb aquesta vaig fer) o TRACK Wikiloc.


Fotos

El Puigmal des de Fontalba (el Ripollès)

Caminada clàssica fins a un dels cims més emblemàtics del país, amb unes vistes impressionants.

ACOMIADANT L'HORARI D'ESTIU

Per una cosa o una altra fa dies que no vaig a caminar i en tinc ganes. Com què demà toca canvi d’hora i avui anticicló, amb sol previst per tot el dia, amb ni rastre de núvols ni pluja, em decideixo per una d’aquelles que tinc pendent des de tot l’estiu i més enllà: el Puigmal.

Es nota que és divendres, puc aparcar dalt de tot de Fontalba tot i que hi arribo a quarts d’onze. Fa sol i molt bon dia. Les vistes són, ja des de Fontalba, magnifiques... i a mesura que pugi aniran millorant.

Fa dies que no camino i a la pujada ho noto. M’ho agafo amb calma, no hi ha cap presa... i el dia encara és llarg. Tot i això, no sent un gran "crono" (cosa que no m'importa gens), amb dues hores i mitja arribo al cim. Les vistes que ja he anat gaudint tot el camí són, des d’aquí, encara més impressionants. Mig país i un trosset dels veïns (la meitat sota la boira, també): la Cerdanya, les muntanyes andorranes, el Cadí, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, les Guilleries, l’Alta Garrotxa, l’Olla de Núria, el Canigó... i altres més enllà.

Al cim em trobo una ex-companya del “cole” que feia anys que no veia, amb qui xerro una bona estona (el món és molt petit). S’està bé, fa sol i ho aprofito, també, per dinar tot gaudint del paisatge (són les dues).

Començo a baixar més aviat ràpid... però de seguida m’ho agafo amb molta més calma. El meus genolls troben els dies sense caminar (i porto les botes de muntanya, cosa que només faig esporàdicament, i no m’hi acabo de trobar còmode). Arribo a baix a quarts de cinc... d’aquí poc això ja no podré fer.


Fitxa Tècnica

Data: 23/10/2015

Kilòmetres: 14.6

Desnivell: ± 850 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: no, inici a la collada de Fontalba (Queralbs).

Dificultat: fàcil-mitjana (pel desnivell).

Ressenya

No senyalitzada, però molt fàcil. De Fontalba només s'ha de seguir el camí que s'enfila (i pujar sempre pel camí més fresat, tot carenant... impossible equivocar-se. A més, el cim pràcticament sempre és a la vista i sempre hi ha gent). TRACK Wikiloc

Nota: es pot fer circular baxant després cap a Núria (prenent el camí més ample a la dreta, segons arribem al cim), i tornant a Fontalba seguint el GR (veure caminada més avall).


Fotos

Turó de l'Home i les Agudes (el Vallès Oriental i la Selva)

Excursió clàssica als cims més alts del Montseny: el Turó de l’Home i les Agudes. Amb vistes espectaculars. El camí es fa per una bonica fageda i es passa, d’esquitllada, per l’avetosa de Passavets, la més meridional d’Europa.

QUINA DIFERÈNCIA

Després de caminades relativament llunyanes ara en toca una al costat de casa. Fa anys que no la faig i em ve de gust.

Començo d’hora, a les deu. Fa una mica de xafogor tot i que, curiosament, més endavant afluixarà. La primera parada és gairebé només baixar del cotxe, a la font de Passavets. Aigua fresca que amb tota seguretat agrairé a la baixada (i d’entrada, saber que si és el cas no hauré de “racionar” l’aigua també va bé).

El camí s’enfila fent marrades per una fageda preciosa (hauré de tornar a la tardor). Passa, també, per l’Avetosa de Passavets, la més meridional d’Europa. Em desvio una mica del camí (no surt al track) per passejar-m’hi una mica. És una de les singularitats del Montseny.

Continuo pujant, ara només desviant-me una mica per visitar el pou (de gel) del Comte (que no recordava). Poc després la fageda s’acaba de cop i el Turó de l’Home queda a la vista. Passo ara entre landes, prats i matollars.

Des del cim les vistes són impressionants... tot i que avui no és el millor dia. Hi ha força calitja. En aquest cas, però, no em sap tan greu, és al costat de casa i, com aquell qui diu, hi puc tornar quan vulgui.

Del Turó de l’Home continuo el camí fins a les Agudes, amb unes vistes segurament encara millors. No hi ha ningú (i m’he creuat i em creuaré amb ben poca gent... quina diferència amb el cap de setmana!). A més de les vistes gaudeixo del vol dels ballesters, que trenquen l’aire sovint a pocs metres davant meu.

Baixo i de seguida en torno a retrobar amb la fageda. I amb la font de Briançó, on aprofito per refrescar-me una mica, i on en trobo la segona sorpresa del dia: una granota roja (que puc fotografiar més o menys bé).

Arribo gairebé a baix a l’hora de dinar. Ho faig al costat de la riera de Passavets tot contemplant cap-grossos de salamandra o, qui sap, si del tritó del Montseny. Miro si veig algun adult, sense sort (són nocturns). Tot i això, està bé, aquest tritó és endèmic del Montseny i l’única espècie endèmica catalana.


Fitxa Tècnica

Data: 21/07/2015

Kilòmetres: 8.5 (Aprox.).

Desnivell: ± 490 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici a l'aparcament de la font de Passavets (també és pot començar a Can Casades, però s'allargarà una miqueta més).

Ressenya

Molt ben senyalitzada, sense cap mena de dificultat en aquest sentit (a més sempre va per camins amples i ben fresats). Només cal seguir els pals amb marques blanques i grogues del PR-C 208. Per anar del Turó de l'Home fins a les Agudes, però, millor passar pel GR (marques blanques i vermelles), més planer i bonic (i a partir del Coll de les Agudes, reculant uns metres des del cim, tornar a seguir el PR). TRACK Wikiloc


Fotos

Pedró dels 4 Batlles (el Solsonès)

Amb raquetes de neu fins a un 100Cims amb unes vistes espectaculars. Sostre del Solsonès, un cop a dalt podrem contemplar mig Pirineu, el Cadí, el Pedraforca, el Montsec i més.

AMB RAQUETES

Fa dies que tenim ganes de neu i aviat no podrem esperar més (almenys si volem assegurar). Per fi toca i ho podem fer. Després de molts dubtes ens decidim per anar al Port del Comte.

La idea, per començar (en tots els sentits) és fer el circuit que va a la font de l’Estivella, però no sembla que hi hagi massa neu (almenys aparentment), que és el que venim a buscar, i el del Puig de la Morreres ens sembla massa curt. Canvi de plans. Decidim pujar pel camí del Pedró dels 4 Batlles fins on arribem (per la ruta negra, la més directa).

Els primers metres el circuit, ben senyalitzat, va en paral·lel per una pista d’esquí. De seguida, però, ens devíem per passar per la Rasa del Prat Piquer, que seguirem fins a dalt. Al Coll de Tancalaporta (pel nom, gairebé ja val la pena venir fins aquí), girem a la dreta i ens enfilem amb una mica més de ganes. Al cap de poc deixem enrere boscos i pugem només entre neu.

Sense presses i anar parant, la intenció, en principi, no és arribar enlloc... arribem al cim del Vulturó (que no s’ha de confondre amb el del Cadí), ben a prop del Pedró, on ara sí, ja hem decidit acabar d’arribar. A més fa un dia que sembla més aviat de finals de primavera que no pas de principis d’hivern.

Un tros de baixada, una pujadeta per un tram relliscós i en poca estona estem al cim, amb un munt de gent més. Les vistes al sud, cap al Montsec, estan encalitjades, però cap al Nord són realment espectaculars: els Pirineus aragonesos fins Andorra, el Cadí, el Pedraforca... Ho aprofitem per dinar i refer forces.

Costa de marxar i som gairebé els últims de fer-ho. És relativament tard i no queda ningú al cim i encara menys ningú que pugi. És curiós comprovar com fa un moment el cim estava ple de gent i ara sembla que ha desaparegut tothom. Baixem sols per la muntanya (solitud, que tot i que no hem trobat a faltar, també s’agraeix).

Baixem molt més ràpid del que hem pujat, tot i les meves caigudes més aviat còmiques. Contents d’haver gaudit d’un dia de sol i neu fantàstic, d’haver fet un cim gairebé sense voler, d’haver descobert un racó meravellós i  d’haver gaudit d’unes vistes realment sensacionals.


Fitxa Tècnica

Amb raquestes de neu (es poden llogar a la mateixa estació d'esquí).

Data: 11/03/2017

Kilòmetres: 6.4 (circular), es pot allargar (veure a sota).

Desnivell ± 480 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: No (però s'hi pot fer baixant per alguna altra de les rutes senyalitzades).

Dificultat: Fàcil.

Ressenya

Senyalitzada, ruta de l'estació d'esquí de Port del Comte (de fet una de les 3 que puja a aquest cim, que es poden combinar com es vulgui). TRACK Wikiloc.


Fotos

La Mola de Bonastre (el Tarragonès)

Excursió al sostre comarcal del Tarragonès (que també és un 100 Cims). Ideal per fer-la a l’hivern, bones vistes i pedra seca la fan més amena.

BOSC CREMAT

Tot i que marxo d’hora (pels meus horaris), a causa de les cues començo a caminar a les onze tocades. Per sort la caminada és curta, el dia llarg i no tinc cap pressa.  La vull fer en base al mapa que porto, però només sortir veig que forma part d’una ben senyalitzada xarxa de camins del poble de Bonastre, l’endreço i començo a seguir les marques.

Començo a caminar entre vinyes, encara que de seguida em començo a enfilar entre pinedes de pi blanc (per ser exactes, però, hauria de dir brolles arbrades). Fa una mica de calor, però és suportable (almenys per mi, que l’aguanto molt bé). Pujo, a més, a bon ritme.

Arribant a la part alta de la serra passo per una zona afectada per un incendi  recent (2016). Entenent la tristesa que provoca veure un bosc cremat, especialment si és el de casa teva (i ho dic per experiència), lluny de mirar-m’ho com una catàstrofe ecològica em meravella observar com la vegetació mediterrània es regenera i es recupera a tan bon ritme (amb margallons i aladerns que sembla que gairebé han recuperat el seu aspecte original, per exemple).

Arribo al cim i gaudeixo de les seves bones vistes. Ho aprofito per reposar una mica, a l’ombra del vèrtex geodèsic.

La ruta que segueixo acaba al cim, pel que ara sí, continuo en base al mapa. Just al costat del vèrtex el camí es bifurca i dubto de quin agafar. Un cop a casa veuré que la majoria d’excursions prenen el de la dreta... però, ara, aquí, em decideixo pel de l’esquerra (tot i que al final els dos acaben a la mateixa pista). Baixo per un corriol marcat per fites, al principi una mica desdibuixat en algun punt, però poc més endavant, una altra vegada sota la pineda, es converteix en un sender ample i fresat.

El sender mor en una pista, que segueixo cap a la dreta tot passant per un pou i dues grans barraques de pedra seca, una molt ben conservada i l’altra mig enrunada. A l’alçada de la segona deixo la pista i començo a seguir les marques del GR que em guiaran fins al final. Més endavant, en una bifurcació dubto de si seguir el GR o desviar-me per una pista que sembla vorejar la urbanització per on passaré per dalt. Com que no sé si porten al mateix lloc opto per seguir el GR, tot i que un cop a casa veig que potser hagués estat millor seguir la pista (evitant passar per la urbanització i segurament amb millors vistes, què hi farem!).

Tot i que he anat sense presses he fet la caminada a bon ritme, arribo a Bonastre i faig una volta pel poble, prou bonic, per “dutxar-me” i  dinar a la font de Santa Magdalena, abans de tornar cap a casa.
 


Fitxa Tècnica

Data: 23-08-2017 

Kilòmetres: 8.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 250 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades)

Circular: sí. Inici a la Plaça Major, davant l'Ajuntament.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada (excepte una part entremig, però no té massa complicació). De cara a l'ajuntament baixem pel carrer de l'esquerra i, a partir d'aquí, comencem a seguir pals amb fletxes blaves , marques blaves( d'un blau fosc) i els pals indicadors de la Ruta al Cim de la Mola(tram molt ben senyalitzat. Si no ens volem complicar la vida podem pujar i baixar pel mateix camí, amb el que ens quedarà una excursió d'uns 7 Km). Un cop al cim podem continuar prenent qualsevol dels dos camins marcats amb fites, jo, sense voler, vaig agafar el de l'esquerra (tot i que, almenys pels tracks he vist, la majoria de gent agafa l'altre). En tot cas els seguim fins al final (no hi ha cruïlles on desorientar-se) i un cop arribem a una pista la seguim cap a l'esquerra. Ull! passat una cabana de pedra seca i un pou arribarem a un cruïlla amb una altre cabana de pedra seca mig aterrada, en aquest punt ens desviem a la dreta (passant al costat de la barraca). A partit d'aquí comencem a seguir les marques (blanques i vermelles) i els pals indicadors del GR-92 fins arribar a Bonastre (excepte el trencant a la cabana de pedra seca, la resta ésta ben marcat i senyalitzat). En algun punt també seguirem les marques vermelles de la Ruta Bonastrenca, però per poca estona. TRACK Wikiloc

Nota: es pot fer una ruta similar des de la Pobla de Montornès.


Fotos

La Mola (el Vallès Occidental)

Segurament la caminada més representativa del Parc de Sant Llorenç del Munt. Un cop a dalt de la Mola, amb vistes impressionants, no pot fallar un bon esmorzar, millor si es fa de botifarres.

CAMINADA-BUTIFARRADA

Ens trobem a 2/4 de 8 a la gasolinera de l'Eix de Gurb, els Putes de Roda i les Little Flowers de Taradell, igual que l'altre vegada (ara que, el capullo que ha organitzar la sortida, ens podia haver deixat dormir una mica més... quina mania d'anar a caminar d'hora).

Fem un cafè sense preses... que avui sí està inclòs en el programa... que l'excursió l'organitzem els de Taradell, que també som Txuquis, però no tant i tenim en compte aquestes coses (per pixar tampoc haurem  d'esperar arribar a lloc).

Després d'uns quants revolts darrera unes lentes avies, que "renyarem" al pàrquing del coll d'Estenalles, comencem la caminada, una mica menys planera del que ens imaginàvem.

Sis Kilòmetres fins al cim.

Arribem a la Mola (1.102 metres), sense haver de pujar cap "putu" esgraó, com l'altra vegada... amb alguna pedra relliscosa, això sí, però res més.

En Jako, aquesta vegada, no ha tingut cap "pajara"... potser perquè al cim (al costat del monestir romànic de Sant Llorenç del Munt) hi ha el restaurant on esmorzarem (de fet, hi farem un esmorzar-dinar).

Després de les botifarres de bolets, de rocafort, d'escalivada... fem una volta pel monestir i comencem a baixar.

Reculem per on hem vingut disfrutant del paisatge que, com ens ha passat tot el dia, s'intueix més bonic... hi ha algunes boires i núvols... però almenys no ha plogut i fins i tot ha sortit el sol (després d'uns quants dies de pluja).

Got a Sant Fruitós de Bages i cap a casa, a fer Sofing... que ja hem cremat les calories que tocaven.


Fitxa Tècnica

Data: 28/05/2008

Kilòmetres: 12.

Desnivell: ± 230 m.

Durada: 3 h (sense l'esmorzar).

Circular: no

Dificultat: Baixa

Participants: la Tina, en Joan Enric, la Fina, La Sílvia, la Nurieta, En Jako, En "Rojus", la Tabi, en Pere i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb marques taronges. Inici al coll d'Estenalles. TRACK Wikiloc