Roc Comptador i el Moixer (l'Alt Empordà)

Caminada molt bonica. Entre castanyers, alzinars, pinedes i boniques fagedes, a més de fonts ufanoses, es puja al cim més alt de l'Alt Empordà, amb vistes impressionants.

CALITJA

Entre vacances, dinars familiars, bolets, voluntariats i una cremada de segon grau a la mà... fa gairebé dos mesos que no vaig a caminar. Ja en tinc ganes i aquesta no me la puc saltar. És la desena caminada oberta. Una bona manera de tornar a començar. Toca l’Empordà, un lloc que sempre m’agrada.

Un cop arribem a la Vajol, m’adono que m’he deixat la ressenya a casa. Sort que ha estat avui, sinó hagués estat un desastre. La caminada és fàcil i la podré fer de “memòria” (i amb l’ajuda del mapa que porta imprès en Joan).

Per la ressenya la pista per on passarem semblava que havia de ser més bona. Haurem de fer-ho des de baix de tot, el que ens allargarà una miqueta la caminada i el desnivell acumulat. Que hi farem! Comptava poder-la escurçar una mica (començant al castell de Cabrera).

Esmorzem a les ruïnes del Castell de Cabrera, medieval (del segle XI). Les vistes a l’Empordà i l’Alta Garrotxa sembla que han de ser molt boniques, però està molt encalitjat.

Tot xerrant passem entre castanyedes, alzinars, pinedes i fagedes, algunes especialment boniques, com la que hi passat el santuari de les Salines. La idea era buscar els colors de la tardor, però tot i que ja comença a ser prou bonic anem una setmana massa d’hora, tot just comença. Al costat del Santuari de les Salines hi ha un parell de fonts que ragen ufanoses, i on fem, també, una breu parada per descansar.

La pujada és contínua i cap el final amb ganes. El premi, però, val la pena, i això que no és el millor dia, especialment mirant al sud. De camí ja hem tingut alguns tastets, però des dels cims del Moixer i el Roc Comptador (el més alt de l’Alt Empordà), milloren considerablement. Cap al sud, calitja, tot i això s’endevina el pantà de Boadella, els cims de l’Alta Garrotxa i les Alberes. Cap al Nord, el Canigó, des d’un angle en què no estic acostumat, i la plana del Rosselló, també encalitjada, però una miqueta menys. En un dia clar ha de ser impressionant. Ho aprofitem per dinar.

El Roc de la Frausa queda una mica més avall, no hi arribem. Sovint es confon amb el Roc Comptador, com fem nosaltres... però d’això no ens n’adonarem fins que arribem a casa, mirant el mapa amb detall.

Com que és una mica tard, per no patir decidim baixar per la pista. Anirem més ràpid i, almenys una part, serà una mica diferent. De passada, recollim, també, alguna castanya i algun bolet.

Sant Jeroni (l'Anoia i el Bages)

Excursió per la muntanya més emblemàtica del país, per la seves formes belles i originals. D'aquesta serralada deu estar ja tot dit, no seré jo qui hi afegeixi més descripcions. Les vistes des del cim de Sant Jeroni són espectaculars, però el que realment val la pena és el camí per arribar-hi... tot i els esgraons del Pas dels Francesos.

PEL PAS DELS FRANCESOS

Ens trobem a dos quarts de vuit a la gasolinera de l'Eix de Gurb els de Villa Arriba, els Putes de Roda, que curiosament han hagut de pujar fins aquí, i els de Villa Abajo, les Little Flowers de Taradell, que curiosament hem hagut de baixar.

Fem un cafè ràpid... que no està inclòs en el programa i l'excursió l'organitzen els de Roda, que són molt Txuquis i ho tenen tot previst (per pixar hem d'esperar a arribar a Montserrat).

Deixem el cotxe ben a prop del monestir per començar a pujar de seguida (després de pixar). Ben d'hora, no fos cas que la muntanya es mogués de lloc, com si no hi fos els set dies de la setmana les 24 hores del dia... total, per acabar ben suats igual a la que portem 10 minuts caminant.

Arribem a Sant Jeroni (1.236 metres), després de superar els gairebé 1.000 "putus" esgraons i la "pajara" d'en Jako (aquesta vegada no directament atribuïble al consum excessiu de gintònics, almenys en les immediates hores anteriors).

Disfrutem de les boniques vistes i esmorzem al mateix cim, arrecerats del vent.

Reculem un trosset i ens desviem cap a Sant Joan, per fer una ruta circular. El camí és més planer i està força més transitat (per la gent que puja amb el cremallera ... nosaltres, com a bons catalanets, però, ens hem estalviat els 7 €... pujant pels "putus" els esgraons).

Baixem alegrement, tot passant pel costat del Cavall Bernat, destrossant el Virolai amb les nostres veus de taverna angelicals i disfrutant del paisatge, molt bonic.

Un cop a baix, al monestir, la imatge curiosa del dia: uns quants ateus recalcitrants posant ciris a la Patrona... no fos cas que demà tinguessin cruiximents (o agulletes, en català normatiu, crec)... ara, que potser alguns ho hauríem d'haver fet.

Descans al bar, imprescindible (en Jako, que s'ha refet a la baixada, ha estat el primer d'arribar-hi), i cap a dinar.

I després de la caminada, un bon dinar. A Cala Iaia, un restaurant que, almenys avui, fa honor al seu nom... el menjar és bo, però el servei una mica lent i desmemoriat. Ens hi estem una bona estona, fent els cafès i la sobretaula a fora.

Puig d'Arques i Sant Cebrià dels Alls (el Baix Empordà)

Caminada suau i agradable per les sureres de les Gavarres, fins a la ermita de Sant Cebrià dels Alls i al Puig d'Arques, amb unes vistes impressionants.

ESTRENANT GPS (EL D'EN SALVI)

Avui una per estrenar el GPS nou d’en Salvi. Amb un parell de tracks de wikiloc, però fàcils de fer sense, per si un cas. Després de buscar per Cadiretes i les Gavarres, un parell de llocs on costa trobar excursions i ressenyes, ens decidim pel Puig d’Arques, sumant-hi Sant Cebrià dels Alls perquè la caminada no sigui tan curta.

Comencem a caminar cap a les deu, deixant enrere la boira i els graus negatius de la Plana de Vic, per gaudir de sol i unes temperatures més agradables, prop de la costa. I més a aquesta hora, i encara més cap al migdia.

Els primers kilòmetres són de pujada suau per una pista asfaltada. Com pràcticament tota la caminada, gairebé sempre per suredes (que sovint amaguen bones vistes). La pregunta que ens fem és si ja era així, o si ara només es veuen suros perquè arran de les nevades, d’ara fa algun any, s’han retirat els pins trencats i tombats que, almenys no fa massa, semblaven el paisatge dominant d’aquest massís.

Al final de l’asfalt, deixem el Puig d’Arques per més endavant i continuem endavant, ara baixant també suament. Coses de la llengua, quan en salvi en diu: “Mira, Mas Sais”, el primer que en ve al cap són homes alts i prims, amb llances i mantes vermelles cantant i fent salts. Per sort, després d’un segon de desconcert, de processar que no és possible i de no veure ningú, m’adono de la confusió (i riem una estona).

A partir d’aquí comencem a seguir un Sender Local, provant de veritat el GPS. La ruta que hi portem sembla impossible sinó és passant pel dret, pel mig del bosc, tot i que anem més o menys en paral·lel i en la direcció correcte. El sender acaba en una pista forestal que, en pocs metres, ens portarà a Sant Cebrià dels Alls.

Sant Cebrià dels Alls és un parròquia abandonada a mitjans del segle passat. L’església, que dona nom a la parròquia i al llogarret, és romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors. Adosat hi ha el “castell” de Camós, un castell que no va ser-ho mai. Datat del 1680 a la llinda d'una finestra, té l’aspecte d’una gran masia. La migradesa dels recursos que oferien les terres altes de les Gavarres (gairebé només suro i carbó vegetal), en comparació als de la plana, va fer que els senyors feudals es desinteressessin dels drets que hi havien adquirit i els cedissin en feu a nissagues de modestos cavallers que, a manca d’una fortificació, van establir la seva residència a la casa més sòlida de la parròquia, en aquest cas, la rectoria.

Com que la caminada és curta decidim anar fins al suro de can Vergeli (no surt al track), just abans d’arribar a la casa (enrunada). Està molt tapat per altra vegetació i no es deixa veure massa bé. De fet marxem sense saber segur si ho és o no, i ho haurem de comprovar un cop a casa.

Ben a prop de Sant Cebrià, segons el mapa d’un pal indicador, seguint el GR, hi ha un pou de gel. Decidim tornar a improvisar i anar-hi. Està mig enrunat, però val la pena. Al seu costat, tapat per bardisses sembla que hi ha com una mena de presa (possiblement on feien el gel?).

Reculem una mica, però ara continuem seguint les marques de GR gairebé fins al cim (una mica abans ens hem de desviar, tot i que és molt evident, seguint marques de GR). Al costat del radar meteorològic hi ha el mirador de Puig d’Arques. Hi ha bona visibilitat i les vistes són impressionants, especialment cap al nord: la Plana de l’Empordà, les Medes, el Montgrí, el Cap de Creus, l’Albera, el Canigó, el Puigmal, el Montseny, el Montnegre...

Just sota seu hi ha el restaurat dolmen de Puig d’Arques, de fa 5.000 anys enrere.

Un cop vist pugem al puig que hi ha just al seu costat. Segons els Mapes de l’I.C.C, el Puig d’Arques de veritat, segons altres versions (i la inscripció que hi ha al vèrtex geodèsic) el Puig Gavarra. Sigui com sigui, aquest és el punt més alt de les Gavarres. Gairebé sense vistes però molt més tranquil, ho aprofitem per dinar.

Amb tot fet ja només queda la baixada fins el cotxe, seguint el GR i gaudint sempre dels boscos d’aquest massís.

L’experiment amb el GPS ha funcionat i a partir d’ara faltarà treure-li profit. Avui, acabarem molt més d’hora de l’habitual, fins i tot arribaré de clar a casa!

Albarda Castellana i Sant Jeroni (el Baix Llobregat)

L'Albarda Castellana és el sostre comarcal del Baix Llobregat i té unes vistes sensacionals... però la desavantatge que és ben a prop de Sant Jeroni, amb unes vistes encara millors. La pujada des de Collbató és de les més dures per fer aquest cim, però el camí val la pena.

CREMANT ELS TORRONS

Avui toca cremar els torrons (i altres excessos). I m’he proposat, no sé si m’ho he pensat massa, fer-ho bé. Després de tants dies veient Montserrat des de totes bandes, toca pujar-hi (que fa temps que no ho faig i m’agrada fer-ho de tant en tant). L’excusa és fer un altre sostre comarcal, el del Baix Llobregat (últimament n’estic fent molts, tot i que és un objectiu que m’he marcat a llarg termini).

Començo a caminar a la Vinya Nova, d’entrada per un camí planer, tot i que de seguida em començo a enfilar per canals, amb ganes... i així gairebé fins al final.

A mesura que em vaig enfilant el paisatge, les agulles que m’envolten, va millorant, tornar-se cada cop més bonic.  A mitja pujada passo pel Bassal de la Sajolida, un petit gorg natural ple d’aigua (em sorprèn una mica amb la sequera que portem).

Gaudint de les vistes, mica en mica, i amb una grimpadeta final, arribo a l’Albarda Castellana, el sostre comarcal del Baix Llobregat. Les vistes són sensacionals, especialment cap al sud i a la mateixa serralada. Val la pena... el “problema” d’aquest cim, però, és a que ben a prop té Sant Jeroni, el cim més de les alt de les muntanyes de Montserrat, amb unes vistes encara més impressionants (i ja que hi sóc, hi acabo d’arribar tot i que no sigui l’objectiu principal del dia). Avui, a més, la visibilitat és molt bona i es veu mig país: la plana del Bages, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el Montnegre, Collserola, el Penedès i l’Anoia (sota la boira), els Pirineus i els Prepirineus de gairebé tot Catalunya (i part de l’Aragó). Costa marxar.

Sant Jeroni és un cim molt popular i accessible (per una altra banda), com que hi ha força gent (de procedències molt diverses), reculo una mica i dino al costat de l’Albarda Castellana... on gairebé no hi passa ningú i estic ben tranquil.

La baixada, pel camí dels francesos, és encara més picada. L’última part de la baixada se’m fa una mica llarga, no perquè no sigui bonica, sinó perquè començo a trobar el cansament.

Un cop a baix la plana arribo a una pista. Segons la ressenya que porto l’hauria de seguir, però a l’esquerra surt un camí marcat com a PR (i que ja fa estona que segueixo), decideixo “arriscar-me” (tampoc estic tant cansat) i em surt bé (i a sobre, fent una mica de drecera i tot).

I un altre cop a la Vinya Nova, cap a casa, cansat però content. Montserrat sempre em sorprèn i m’agrada.

Talaia de Montmell (el Baix Penedès)

Caminada molt complerta fins a un dels cims emblemàtics del Penedès. Pel camí s'alternen garrigars, alzinars, pinedes i algunes vinyes, un parell d'ermites (una romànica), algunes fonts, un pi monumental i, tot sovint, bones vistes. Des del cim de la Talaia del Montmell la panoràmica és espectaculars, en dies clars es veu dels Pirineus fins als Ports (i, diuen, en dies de visibilitat excepcional, Mallorca).

CATALUNYA DE PUNTA A PUNTA

La primera pensada era anar a la cova de l’Olla (a la mateixa zona). Avui, però, fa un dia amb una visibilitat excel·lent i canviem d’idea. Hi ha coses que val la pena aprofitar. A més, en tinc ganes, una setmana per refredat i l’altre per la llevantada, fa dies que no faig res.

Fa fred, no molt, però el vent, que ens acompanyarà gairebé tot el dia n’augmenta la sensació. En pocs dies hem passat d’anar en màniga curta, amb guants i ben abrigats.  

Deixem el cotxe a la zona esportiva, al costat d’unes vinyes, amb les fulles amb els colors de la tardor. Comencem a caminar i de seguida passem, de resquitllada, per la Juncosa de Montmell. Primera parada, a l'església Mare de Déu del Remei, del segle XIX. Com a cosa curiosa, just davant seu n'hi va construir una de nova, al 1904, que va quedar inacabada.

 Entre horts i vinyes arribem a la Font de la Dou, al costat de la Bassa del Molí. Una mica més endavant enllacem amb una pista forestal a l’alçada d’un altre font (sense nom, que nosaltres sapiguem ). La pista puja suament entre garrigars i pinedes, amb alguna drecera al final, fins a l’ermita Nova de Sant Miquel. Poc abans d’arribar-hi, però, ens aturem a la Font de Montmell, que aprofitem per beure una mica (és fresca i bona, si més no ho sembla).  

El Castell i l’ermita vella queda just sobre nostre. Tot i això, però, per arribar-hi, farem gairebé la volta a tota la muntanya. Primer per un sender que planeja per l’obaga, amb alguns cartells sobre les plantes, corresponents a una ruta que fa la volta a la serra, però per les seves faldes (i deixarem més endavant). Comencem a tenir bones vistes, que ens acompanyaran bona part del camí.  

El camí gira i es comença a enfilar, primer suament, després amb més ganes. De seguida passem pel costat del bonic Pi de les Tres Branques o de les Tres Soques (impossible no veure’l). No és monumental, però potser hauria de ser-ho.  

Al cap d’una estoneta més arribem al cim.  La seva alçada és relativament modesta (861 metres), però és el més alt del baix Penedès i es troba isolat, pel què es va convertir en muntanya de referència pels pescadors de la costa de Vilanova, que el feien servir per orientar-se. Des d’aquí les vistes s’obren cap als quatre costat. La visibilitat continua sent molt bona. Veiem des dels Pirineus, des d’aquí no sé reconèixer els cims, però són forces, fins als Ports (i potser també alguna serra del nord de Castelló). Entre mig, el Montseny, Montserrat, el Garraf, el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la serralada de Marina, la serra de Prades, la serra de Llaberia i d’altres que se m’obliden o bé no conec. Al mar, busquem Mallorca, sense sort... tot i que al vespre, a les noticies, ens assabentarem que s’ha vist des de Collserola (imagino i suposo, deu haver estat una mica més d’hora... que hi farem).  

Baixem tot carenant la serra, i sempre gaudint de bones vistes. Fins a la Creu. Amb cinc metres d'alçada té una curiosa història. En altres temps va estar il·luminada... un indià de la Juncosa hi va fer construir una línia elèctrica només per això, per poder-la veure des del poble (fa més de 70 anys que no funciona i no se'n veuen les restes).

Davant seu hi ha les ruïnes del castell de Montmell. Del segle X o XI, va ser l'avantguarda de la Marca Hispànica. S'hi conserven les restes d'una torre i algunes dependències (alguna d'èpoques posteriors).

Ens sorprèn els forats que hi ha just sota seu abans d’arribar-hi. La llegenda diu que eren els túnels que feien servir els moros per entrar-hi. En dies freds, com avui, de l'últim forat en surt un sorprenent aire ben calent.

Mig desgrimpant baixem fins a l’ermita de Sant Miquel del Montmell. També coneguda com el balcó de la Joncosa, bonica, és romànica, del segle XII (amb influències llombardes). El seu interior es pot veure des d'una finestra enlairada a la part posterior.  

D’aquí tornem a arribar a l’ermita nova, just a sota, la ruta d'avui fa una mena de 8. Tot seguit Baixem per una pista, fins a enllaçar amb un tallafocs, que seguirem fins a les vinyes que hi ha al voltant del Montmell.

Estan clarament veremades i algunes ja s’han començat a podar... però en algun cep encara hi queden, amb d'altres que s'estan fent malbé, alguns petits penjolls abandonats (suposem... i espero que ningú no ens renyi... ja que ens en mengem algun sense sentiment de culpa).

Cotxe i cap casa, una hora i tres quarts, però ha valgut molt la pena (i hem encertat el dia).

Tossal de la Baltasana (el Baix Camp i la Conca de Barberà)

Clàssica per la serra de Prades. La caminada ens porta al seu cim, el Tossal de la Baltasana, amb molt bones vistes. De camí és passa per l'única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans). A la tornada es passa per racons prou bonics, com l'ermita de l'Abellera o la Roca Foradada, per no dir el mateix poble de Prades.

AMB L'EXCUSA DE LES ORQUÍDIES...

Avui marxem una mica més d'hora, a les vuit. Anem una mica lluny (fins i tot per mi, que considero a prop qualsevol cosa que quedi a menys d'una hora de camí). Estrenem el desdoblament de l'eix en direcció sud, prenent vistes per futures excursions ara que la Segarra, l'Urgell i fins i tot la Conca de Barberà, entre altres, queden més a prop.

Gairebé arribant tenim una punxada, no estarem gaire a canviar la roda... però és d'aquelles petites i ens farà patir una mica, sobretot a la tornada (que serà, també, una mica més lenta).

Entre una cosa i una altra comencem a caminar a dos quarts d'onze (de Taradell a Prades, doncs, hi haurem estat poc més de dues hores... no molt, per tornar de tant en tant).

Les muntanyes de Prades, com gairebé totes les del país, han estat sotmeses a una intensa explotació, tot i això conserva algunes particularitats botàniques. Una d'elles, la única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans, l'altre és a Penyagolosa, al País Valencià). Amb més o menys pins rojos barrejats l'anem gaudint tot pujant del poble de Prades fins al cim de la Baltasana.

Des del Tossal de la Baltasana (1.203 m), el punt més alt de la serra hi ha unes vistes impressionants... bé, hi serien si no fos per la boira alta que no acaba de marxar. Tot i que més endavant el sol acabarà sortint, ara el dia és gris i les vistes no massa bones (tot i que prou boniques, malgrat tot).

Baixant fem la segona parada del dia a la font i la mina de l'Obis (de la que s'extreia baritina, font de bari). La seva entrada està maldestrament tapada amb dues antigues tanques d'obres.

Continuant camí avall trobem el que ens ha servit d'excusa per venir fins aquí: un parell d'orquis insulars al costat del camí, una orquídia que a Catalunya només es fa aquí i a Sant Llorenç del Munt (tot i que hi és rara). Objectiu acomplert.

Avui tenia la sensació que, independentment de si trobàvem l'orquis o no, podria ser ser un bon dia per trobar flors... i encerto (que tampoc té massa mèrit, estant en plena primavera, i encara menys tractant-se d'una primavera tant plujosa com aquesta). Ja en portem un bon grapat i encara en trobarem algunes més... entre elles algunes de rupícoles, que no vam trobar la setmana passada, quan les buscàvem expressament.

Passem per la Cova del Pere, una bauma que va ser usada antigament com a mas (la roca feia de paret i teulada).

Una mica més endavant, per una ruta inesperada, arribem a la Mare de Déu de l'Abellera, una ermita sota una bauma del segle XVI.

De camí gaudim també, de tant en tant (el sol ja ha sortit), de bones i boniques vistes a la serralada i la vall del Brugent.

Una mica més amunt hi ha la petita ermita de Sant Roc.  

Decidim anar fins a la Roca Foradada, malgrat que el camí no està senyalitzat i ens fa por equivocar-nos... com acabarem fent (no surt reflectit ni a l'explicació ni al track). Passem per el bonic salt d'aigua del barranc de les Comes, però ens saltem els dos camins que baixen directament a la roca (el primer just al costat de la riera, i el segon una mica més amunt, tot i que cap dels dos no recordarà haver-los vist). Fent una mica més de volta del compte, doncs, arribem a la Roca Foradada, molt més gran i bonica del que pensàvem (que sempre està bé).

La roca està just al costat del pantà de Prades, que també és bonic.

D'aquí ja només ens queda una passejada fins al poble, tot passant per l'ermita de Sant Antoni.

Fem una minivisita al poble. També conegut com la Vila Vermella per la pedra de color rogenc que caracteritza molts dels seus edificis. La seva alçada sobre el nivell del mar (950 m) fa que gaudeixi d'un clima atlàntic que l'han convertit en un concorregut lloc d'estiueig. L'hivern, però, és fred i la neu s'hi fa present any rere any. Val la pena parar-se a veure la seva plaça major porxada, on hi ha, també, l'església gòtica i renaixentista de Santa Maria i la font renaixentista, símbol de la població.

Puig d'Aiguabona

Caminada al voltant del puig d’Aiguabona, el sostre comarcal del Baix Empordà.

CAMINAR PER CAMINAR

Avui em toca anar sol. La Clara treballa hi ho aprofito per fer-ne una d’aquelles que ella no li agraden o no vol fer. Aniré al puig d’Aiguabona, el sostre comarcal del Baix Empordà, que la intenció és anar-los fent mica en mica.

Començo a l’aparcament del puig d’Arques, per anar a aquest cim tot passant pel dolmen (de fa 5.000 anys enrere i restaurat). Tot seguit m’enfilo al mirador, des d’on hi ha bones vistes especialment cap a l’Empordà i les muntanyes que l’envolten, avui encalitjades.

Després m’enfilo al puig Gavarra o Gavarres i al puig d’Aiguabona, els dos sense vistes, però almenys el segon és el sostre comarcal. Com que fins aquí era molt fàcil, passa poc del kilòmetre, porto una ruta més llarga.

Continuo caminant, doncs, i de seguida començo a baixar amb ganes. La següent parada és a l’arboç de Can Genoer. Aquest arbre monumental, enorme per a la seva espècie, segurament és un dels més grans i vells de Catalunya, ja que probablement tindria almenys dos-cents anys. És guapo.

Tot seguit passo pel costat de Can Genoer, que estan restaurant, i continuo per la riera de Can Genoer. Hi ha camí, però s’està perdent amagat per la vegetació, una part, a més, amb tot de branques tallades per terra, és de mal caminar. A això se li ha de sumar que per trobar algun trencall sort en tinc del track. Per sort és poc tros (uns cinc-cents metres). No m’agrada, però a banda de recular no tinc gaires alternatives sense allargar massa la caminada. 

Quan surto de la riera mica en mica el camí va millorant, primer es converteix en un camí ample, llavors en una pista, per acabar, finalment, a una pista molt ampla que aniré seguint fins al final.

Passo pel costat de Can Caçà, on hi ha una surera que mereixeria ser monumental. Molt maca. A partir d’aquí les suredes que m’han acompanyat tot el camí són més boniques, més grans, i només interrompudes per una plantació d’eucaliptus, que sempre em fan molt mals d’ulls, i una bonica castanyeda. Entremig, passo també, pel Cementiri dels Jueus. Tres sepultures de les que jo només en sé veure dues (malgrat que forats i el pedregam del voltant fa que sembli que n’hi hagi d’haver més), d’època medieval (lluny d’esglésies i dalt d’un turó, serien d’entre els segles VI i X).

Hauria de passar, també, per la font de Can Sitges, naixement del riu Daró, però està al costat d’un mas i no s’hi pot entrar (o no la sé veure).

Dino al cotxe i cap a casa amb una sensació estranya. Tot i els punts d’interès tinc la sensació d’haver caminat molt per poca cosa. Per aquests mateixos llocs hi podria haver passat igualment fent alguna ruta més bonica. Però bé, això també passa, de rutes que no t’ho imagines són precioses, i amb d’altres, més o menys al contrari, són caminar per caminar per poca cosa. Sort que l’he feta sol, si no la Clara em mata.

Vallvidrera - Tibidabo (el Barcelonès)

Excursió agradable per camins molt ben senyalitzats, sempre pels boscos de la serra de Collserola, descobrint fonts, boniques vistes i altres racons prou interessants.

PRIMERA DESCOBERTA

Un cop acabats els camins de ronda, comencem l'any donant voltes a un nou "repte": fer una excursió a cada comarca catalana (potser incloent-hi la Catalunya Nord, també). No em marco temps, aquesta vegada també depèn d'altres factors (algunes comarques són prou lluny per haver-hi d'anar a passar un cap de setmana... i no per anar-hi a fer una caminada i tornar), i fer l'eix ara en obres fa una mica de mandra.

Cap al Barcelonès, doncs, una comarca que em falta i amb l'objectiu, també, de caminar i descobrir una mica una serralada que no conec: Collserola.

Comencem una mica tard, per arribar al Baixador de Vallvidrera fem alguna volteta de més (amb peatges inclosos), tot i que el camí tampoc és complicat  (a la propera m'ho miraré més bé).

La caminada passa per boscos bonics i, a vegades, prou frescos. Durant el recorregut anem trobant punts prou interessants, com les fons Vella, Joana o Budellera, o la Vil·la Joana, on Jacint Verdaguer va passar els seus últims anys de vida.

Allarguem la caminada fins al turó del Puig, encara que no hi acabem d'arribar, i fins al Tibidabo i la torre de Collserola, que completen les boniques vistes que s'han deixat veure de tant en tant pel camí. Totes les cruïlles estan molt ben senyalitzades i és difícils perdre's (alguna fins i tot excessivament ). 

La última parada, més a prop del cotxe del que ens imaginàvem, és al pantà de Vallvidrera, una presa construïda al segle XIX (llavors una joia d'enginyeria hidràulica) per abastir la vil·la de Sarrià, amb la mina Grott, un túnel d'un quilòmetre i mig amb el mateix propòsit, actualment tancat). Actualment és un dels millors refugis d'amfibis de la serralada (i, també, d'altra fauna lligada a ambients aquàtics).

Costa Cabirolera (el Berguedà)

Bonica caminada fins al sostre comarcal del Berguedà (i de Barcelona). Des d’aquest cim, a la serra del Cadí, les vistes són realment impressionants (de les millors que he vist mai).

SOSTRE

Fa temps que tinc pendent una caminada per la serra del Cadí. Pràcticament no n’hi he fet cap i segurament, de les serralades més “importants” és la que tinc més injustament abandonada. Avui acabaré amb aquest “greuge”. Em decideixo pel Costa Cabirolera, que és el cim més alt del Berguedà i de la província de Barcelona (amb 2605 metres). Ho faig avui, també, abans no arribin les nevades previstes per als propers dies... i no acabar deixant-ho per l’any que ve una vegada més.

Començo a coll de les Bassotes i de seguida m’enfilo entre pins negres i bonics prats. D’entrada per les dreceres que van tallant la pista. Poc més endavant, però, ho faig per la pista, que s’enfila una mica més suau i amablement. Baixant ho faré al revés (al track he dibuixat pujar per una banda i baixar per l’altra... perquè cadascú ho faci al seu gust). El paisatge és bonic, amb el cim visible sempre a l'esquerra, i gaudeixo de les primeres vistes.

Al Prat de Berló baixo fins a la Coma de Cortils, un bonic racó on hem distrec tot contemplant un ramat d’Isards (en compto una dotzena). A la font (a l’estiu s’ha d’agrair molt, però avui les temperatures són prou agradables, però no tant com per refrescar-s’hi), començo a enfilar-me una altra vegada.

Ja ho sabia, però l’últim tram és en força pendent, sobre una tartera i de mal caminar. Per sort és poc tros i llavors ja només queda una última pujada suau... i el premi compensa.

Fa bon dia i la visibilitat és bastant bona. Les vistes des del cim són realment impressionants: els Pirineus (de l’Aneto a una mica més enllà del Puigmal, passant per tots els cims d’Aigüestortes, la Vall d’Aran, Andorra i la Cerdanya), la plana de la Cerdanya, el Pedraforca (i les serres que l’envolten), el Montsec, Lleida sota la boira, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, el Ripollès... més de mitja Catalunya. Ho aprofito per dinar, i tot i així em costa marxar.

Baixo pel mateix camí, amb els isards, la font... gaudint del bonic paisatge, com a la pujada. A l’últim tram, per les dreceres allà on a la pujada he passat per la pista, i per la pista allà on he pujat per les dreceres.

Puigpedrós

Sostre provincial de Girona i de la Cerdanya, el Puigpedrós és un cim relativament fàcil i assequible (100 cims). Pel camí gaudirem de pinedes de pi negre, bonics llacs alpins, prats i vistes espectaculars.

TARD

Tard. Els uns perquè ja anàvem tard, els altres per despistar-se (en part per culpa del “Maps”), comencem a caminar a les dotze, en lloc de les onze tal i com teníem previst (que molt d’hora, tampoc era). I a sobre, per culpa d’això, més avall del refugi, ja que el seu aparcament està ple i no hi podem arribar. Entre una cosa i una altra haurem de fer la versió curta, pujar i baixar directament, sense fer la volta circular passant pels Engorgs. Som agost i serem deu, que déu n’hi do per ser aquest més, i fer la caminada de grup dissabte, en lloc de diumenge, com és habitual (i una setmana més tard).

Per sort fa molt bon dia i no hi ha previsió de ruixats de tarda, com a molt algun núvol que, més tard, semblarà amenaçador, però que no serà res de res.

D’entrada comencem gaudint de les vistes que hi ha tot pujant al refugi. Seran un parell de kilòmetres més de cent metres de desnivell afegits (tant de pujada com de baixada), però estan prou bé (quin remei!), tot i que a la baixada se’ns faran una mica llargs.

A partir del refugi ens enfilem per un sender ample i ben fresat (i avui transitat), que travessa una ben conservada pineda de pi negre. Arribem al fotogènic llac de Malniu, avui amb molta gent al seu voltant gaudint de la seva bellesa.

Ens costa una mica trobar el camí, però al final unes fites ens ajudaran i ens comencem a enfilar amb una mica més ganes, deixant la majoria de gent enrere (ens n’anirem creuant durant tot el dia, però ja no serà tanta).

Quan arribem a una cresta, la pujada es suavitza i deixem enrere, també, boscos per passar a caminar per prats. Fa sol, però un vent moderat ens refresca i refrescarà, moltes estones, massa i tot. Potser per això (o potser no), m’agrada més la calor que el fred, avui em costarà una mica la pujada.

Deixem en Ramon a la zona de les Molleres, la pujada, tot i que no és dura, si és llarga i continuada. El retrobarem a la baixada.

Dinem, a quarts de tres, al cim, arrecerats del vent, tot xalant amb les seves espectaculars vistes: la plana ceretana, el Cadí, la Tossa d’Alp, el Puigmal, el Carlit, la Tossa Plana de Lles...

La baixada la fem variant una mica la ruta, més directe cap al refugi... tan directe que al final baixem una mica pel dret. Això, però, ens permet tenir el plaer de contemplar un parell de marmotes.

Foto de grup a l’Estany Sec i got a Meranges, sense presses. Arribarem tard a casa, però haurà valgut tot molt la pena.

Puig de la Mola (el Garraf)

Caminada curta i bonica al sostre comarcal del Garraf: el Puig de la Mola (534 metres). Amb bones vistes (amb una mica de sort, fins i tot Mallorca).

A UN ALTRE RITME

Repeteixo al Garraf, ja que entre la llista de caminades pendents em costa trobar alguna que no sigui ni massa curta ni massa llarga. Per sort, el massís és bonic i, tot i que hi vinc més aviat poc, sempre m’agrada (sobretot pel canvi de paisatge habitual).

Comencem a caminar a cal Grau, enfilant-nos una miqueta... amb la primera sorpresa del dia: Mallorca (lluny i entre la calitja, però distingible). Dos cops que l’he vist i ha estat des del mateix lloc.

El paisatge, el típic del Garraf, brolles de garric i bruc d’hivern, a vegades amb algun pi blanc. Sense massa ombres, però en aquesta època ja va bé (no fa fred, però fa una mica de vent i el sol es posa bé... una altra raó per venir cap aquí).

Portem una ressenya però l’acabem fent al revés (per un error en el llibre, les fletxes del mapa que indiquen la direcció a seguir estan al reves de l’explicació... i com que d’entrada hem fet cas al mapa, arribem massa enllà per recular abans no ens n’adonem. La primera part és seguint un GR).

Passat l’avenc de l’Esquerrà, un enorme forat al terra, ens comencem a enfilar mica en mica fins arribar al cim. El Puig de la Mola té una alçada modesta, però les vistes són força bones: el Garraf, Montserrat, el Penedès, el Montnell... i una mica més enllà, els Pirineus i Mallorca. Fer la ruta al revés ens anirà bé, aprofitem per dinar aquí tot gaudint-ne.

Ja només queda la baixada, poc més de mitja hora i cap a casa. Més d’hora del que acostumo, avui m’acompanya en Rossend i he anat a un altre ritme (més ràpid).

Punta del Curull (les Garrigues)

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

PRIMERA

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que, a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida em començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altra banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural on, a un dels seus extrems hi ha la cova. Per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altra costat. La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper i el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi. La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .

Comanegra i Puig de les Bruixes (la Garrotxa)

Caminada fins al sostre comarcal de la Garrotxa, amb unes vistes espectaculars (tot i que curiosament són millors al cim vei, encara més modest). Entre prats i fagedes a la tardor l'espectacle natural és encara més bonic.

VISTES I COLORS

Avui toca combinació. Vull aprofitar que es preveu un bon dia per fer un cim, amb que els nostres boscos presenten els millors colors de la tardor (a més, fent-ne una prop de casa i no massa llarga, ara que el dia comença a ser massa curt). Decideixo provar sort a la Garrotxa, al Comanegre, el seu cim més alt.

El camí per arribar-hi ja és bonic, amb els primers boscos acolorits. Les vistes des de les basses de Monars, on deixo el cotxe, ja valen la pena. Bona prèvia del que veure.

El camí comença planejant entre boscos, pel vessant de la muntanya, i més endavant s’enfila al Puig de les Bruixes (amb bones vistes). Des del cim, modest, les vistes són impressionants (i avui, tot i no ser excepcional, la visibilitat és força bona): el Canigó, el Comabona, El Puigmal, Milany, el Collsacabra, el Montseny, l’Alta Garrotxa (amb el Bestracà just al davant), la Garrotxa, Rocacorba, les Gavarres, les Planes Gironines i Empordanesa, l’Albera, les Salines, les Torres de Cabrenç... Muntanyes a més, les més properes, tacades de colors. Hi ha llocs d'on costa marxar.

El camí baixa una miqueta i llavors carena, sovint amb bones vistes. Aquí m’equivoco de camí, agafo el de l’esquerra, baixo una mica i acabo enfilant-me una mica pel dret (no surt al track, on hi ha el camí correcte), amb forta pendent (hauria fet millor reculant).

Un altre cop a la carena, i al camí que toca, entro a una bonica fageda que m'acompanyarà fins al cim.

Arribo al cim del Comanegra, que amb 1.554 metres, és el sostre comarcal de la Garrotxa. Curiosament les vistes no són tant bones com les del Puig de les Bruixes, ja que per la banda de la Catalunya Nord queden amagades per la fageda, tot i que també valen molt la pena... tant que ho aprofito per dinar.

D’aquí ja només queda una curta baixada, ràpida, fins al cotxe. Content, la caminada ha estat molt bé i he vist tot el que volia veure.

Puigsou i Rocacorba (el Gironès)

Per boscos espessos, ombrívols i bonics, el camí es va enfilant fins al bell santuari de Rocacorba. Des d'aquí les vistes són realment espectaculars, es pot veure gairebé totes les comarques gironines, dels Pirineus i Cap de Creus, fins al Montseny, i des del Collsacabra fins al Montgrí. Una mica més enllà hi ha el Puigsou, el cim més alt del Gironès (també amb bones vistes).

PRIMERA CAMINADA OBERTA

Primera caminada oberta a tothom qui vulgui. Al final som cinc, en Salvi, amb qui camino sovint, i tres desconeguts: en Jordi, la Rosa i la Lali. Per no fer-ne cap mena de "publicitat" està prou bé. Tres d'Osona i dos del Maresme.

Ens trobem, amb els del Maresme, a Canet d'Adri. Comencem a caminar a quarts d'onze.

El primer tram és pràcticament entre camps, planer i amb l'objectiu del dia ben visible.

A l'alçada de Foleià el camí es comença a enfilar amb ganes, entre alzinars i alguna roureda frondosa. Xerrant, xerrant, però, la pujada no es fa gens llarga (potser, també, perquè me la imaginava molt més forta). Aprofitant que no ens coneixem, fem també, "teràpia de grup" i ens expliquem les fòbies respectives: a coves, serps, o a les alçades (aquesta última, la meva). Un tema de conversa curiós, d'entre molts altres més normals.

Un cop a dalt fem una volta al santuari de Rocacorba. L'ermita de Santa Maria era, originàriament, l'església del castell, que a causa del seu desús mica de mica es va anar transformant en el santuari. El conjunt actual és del segle XVIII. Sobre una bauma, és bonic.

Des d'aquí (de fet des d'una mica més enllà del santuari) les vistes són impressionants, espectaculars. Es pot veure pràcticament tot Girona: la Mare de Déu del Mont, l'Albera, el Cap de Creus, el Montgrí, l'Empordà, les Gavarres, Girona, Banyoles, l'Alta Garrotxa, el Far, el Montseny, el Collsacabra, el Puig Rodó, els Pirineus orientals... i alguna cosa més que em dec deixar. Ahir va ploure i avui fa un dia força clar per gaudir-ne. Tant, que ho aprofitem per menjar-nos els entrepans per dinar.

Tot seguit ens enfilem una mica més. Les vistes no milloren, però ja que hi som, anem fins al Puigsou, ple d'antenes, però el cim més alt del Gironès.

Reculem una mica, per baixar per una pista forestal ampla, sempre envoltada de boscos bonics. A més bon ritme del que hem pujat, no anem tard, però ja hem passat del migdia. De camí, només una petita parada a la Font de Parregueres que, segons he llegit, raja tot l'any.

L'excursió s'acaba amb un cafè a Canet d'Adri. L"experiment" ha sortit força bé i tots hem quedat contents i amb ganes de repetir. Sent desconeguts també podria haver estat un desastre... encara que això, ja ho veurem en les properes caminades.

Montnegre Carener (SL-C 103) / Turó d'en Vives (el Maresme)

Excursió molt interessant pels boscos del Parc Natural del Montnegre (suredes, alzinars, castanyedes, avellanoses...). Especialment recomanable a la primavera i a la tardor (i més s'hi ha bolets).

TRÀMIT (Turó d'en Vives)

Fa un dia gris, però les previsions són que no plourà (i no ho farà). Vaig sol i decideixo fer una matinal, que tinc pendent de fa massa temps, que em permetrà acabar, almenys, amb els sostres comarcals de Barcelona. Per desgràcia quan vaig fer la del Montnegre Carener no tenia aquest objectiu i, llavors, no ho vaig fer (si fos ara, les faria juntes).

La pujada és entre bonics boscos: alzines, sureres, roures i castanyers amb aspecte de tardor (aprofito per collir quatre castanyes). La caminada, però, no té gaire més interès que això, a banda de fer el sostre comarcal del Maresme: el Turó d’en Vives. Per sort o per desgràcia, les vistes, que s’endevinen boniques queden amagades entre els arbres (el cim està recobert totalment de vegetació).

BOLETS!!! (Montnegre Carener)

Després de 5 dies tancat a casa, que ja és mala sort fer vacances i agafar un refredat d'aquells que hi van, una de facileta... que encara no estem del tot bé i ens hem de recuperar. Com sempre, no massa d'hora, però, en principi, per ser a dinar a casa.

Només sortir ens comencem a enfilar i trobem els primers carlets. Ja no podré deixar de mirar a banda i banda tota l'estona a veure si en veig algun més.

El camí passa sempre entre bonics boscos de diferents tipus, dominant els de fulla caduca, com rouredes, castanyedes o avellanoses. Puja fins al Puig Gros, un dels punts més alts del Montnegre, on trobem a faltar, a causa dels boscos, les vistes pròpies dels cims (només se n'endevina alguna, i perquè els arbres no tenen fulla).

Després de mirar i buscar tot el camí, quan falta poc per arribar al cotxe, veiem algun carlet sota un marge. Hi baixem i en veiem uns quants més... i uns metres més enllà uns quants més... i així fins a omplir la bossa on duia l'esmorzar (reconvertida improvisadament). Al final, després de tres intents del tot fallits, i quan ja deixava la temporada per perduda, me n'he pogut treure les ganes!

L'esmorzar, que corre per dins la motxilla, al final es convertirà en mig dinar (anem més tard del que ens pensàvem, però cap dels dos té presa).

Arribant al cotxe, també, trobem les vistes que hem trobat a faltar al cim.

Tot i que potser no hem fet l'excursió a la millor època (segurament deu ser més maca a la primavera o a la tardor), ha valgut molt la pena.

Serrat de Sant Joan

Caminada al sostre comarcal del Moianès. Val la pena si es combina amb la pujada al turó de Bellver (100 Cims) i a l’ermita de Sant Cugat de Gavadons.

SOSTRE COMARCAL

Avui vaig sol i aprofitaré per fer un sostre comarcal prop de casa. En principi ja el tenia fet, però amb les actualitzacions que s’han anat fent amb el temps, alguns han canviat... jo havia anat al Puig Rodó (i entre l’actual i aquest encara sembla que me n’he saltat un entremig).

Començo a caminar al coll de Nualard per una pista ampla. Ho faré, com pràcticament tota la ruta, per rouredes encara amb el seu aspecte hivernal, encara que amb algun marxívol en flor. En alguns tram, pocs, substituïdes per pinedes secundàries de pi roig.

Arribo a un coll, deixo la pista principal, giro a la dreta i em començo a enfilar. La pujada, però, és curta i de seguida arribo al cim del serrat de Sant Joan. Sense senyalitzar, cobert de vegetació i sense vistes (tot i que s’endevinen boniques, si es veiessin).

Baixo per una altra banda, per pistes forestals. A l’alçada del torrent del Soler, però, la pista s’acaba i el que semblava ser un camí està ben embardissat. Travesso el torrent una mica com puc i a l’altra banda em trobo una mica amb el mateix. No sé veure cap camí ben marcat. Tot i això decideixo seguir el track que porto i, finalment, torno a trobar senders i pistes (i a partir d’aquí ja no tindré cap més problema).

Ha estat poc tros, uns cent metres, però no m’ha agradat trobar-me amb això. Per sort, just retrobar el camí em puc relaxar una mica tot contemplant una parella de pica-soques blaus que es deixen veure bé, mentre van “feinejant” per l’escorça dels roures.

Com que ja sabia que el serrat no hi haurien vistes havia buscat una ruta que passes pel turó del Bellver. Segurament un dels 100 Cims més lletjos, amb una antena i al mig d’un prat de vaques. Les vistes, però, valen la pena: a la Plana de Vic, el Montseny, el Berguedà... Molt a prop seu, a més, hi ha la bella ermita de Sant Cugat de Gavadons (també amb bones vistes).

D’aquí ja només em queda baixar una mica, i a dinar a casa (una mica més tard del que comptava, però encara al voltant de les dues).

Tossal de les Torretes (la Noguera)

En aquesta ruta farem dos 100 Cims (el Tossal de Mirapallars i lo Peladet) i un sostre comarcal, el de la Noguera (el Tossal de les Torretes). Des dels cims, i també pel camí, gaudirem d’unes vistes espectaculars.

TRES (O DOS) PER UN

Demà toca excursió de grup. Com cada any, sempre una al Montsec. Com cada vegada últimament, també, aprofitarem per anar-hi el dia abans. Sense preses, el dia és llarg, sortim de casa a mig matí... per començar a caminar força més amunt d’Hostal Roig, gairebé a l’hora de dinar.

Només baixar del cotxe ens comencem a enfilar. La pujada no és gaire llarga i de seguida arribem al primer cim del dia: el Tossal de Mirapallars (100 Cims). Jo ja l’havia fet, justament des de l’Hostal Roig, però la Clara no, i és per això que he canviat la ruta, per fer un sostre comarcal i, si tot va bé, un segon 100 Cims, dels nous. La visibilitat avui és molt bona i des del cim les vistes són espectaculars, des d’aquí veiem el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, les Muntanyes de Prades, el Pla d’Urgell, els Aspres del Montsec (Sant Mamet i Mont-roig), la Conca de Tremp, Montllobar, la serra de Boumort, la serra de Sant Gervàs, el Cadí i els Pirineus, d’Andorra a l’Aragó, amb l’Aneto, entre altres, encara cobert de neu. Ho aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

Continuem per la carena, baixant lleument i tornant a pujar lleugerament. Al cap de poc fem el segon cim del dia: el Tossal de les Torretes, sostre comarcal de la Noguera. Més maco que l’anterior i pràcticament amb les mateixes vistes, o millors, ja que aquí s’obren cap al Montsec d’Ares.

Continuem per la carena, sempre amb bones vistes. Fem, ara, un bon tros més per començar a baixar amb ganes. El tercer cim del dia ens queda a la vista, sota nostre. Deixem enrere la bella Roca de Migjorn i just passat el coll de la Portella Blanca ens tornem a enfilar. La pujada no és gaire llarga i de seguida arribem a lo Peladet (primer 100 Cims del dia per a mi i segon per a la Clara). Més baix que els anteriors no té tantes vistes, però tot i això continuen sent espectaculars, especialment al Montsec d’Ares, al Pla D’Urgell, al pantà de Tarradets o a la Conca de Tremp.

Reculem fins a la Portella i decidim passar del track, que segueix el GR-1 per una pista. En lloc d’això seguirem un corriol marcat al mapa i senyalitzat amb pals. De passada, també, per un camí més planer. Ja ho hem anat fent tot el camí, però en aquest tram ho farem especialment, gaudirem intensament d’una primavera que fins ara havia estat una mica trista (almenys per molts llocs on hem caminat). La vessant de la muntanya està intensament tacada del blanc del corner, i d’alguna moixera, més escassa. A sota seu, com bona part de la ruta, m’ha cridat l’atenció la boixerola vera, que no estic acostumat a veure, ben florida. Pel camí també m’ha agradat veure plantes més comuns per a mi com el cucut, l’herba fetgera, l’argelagó o les violes. I ja que hi som, pel que fa a la fauna, a banda dels omnipresent voltors, també hem pogut gaudir d’un parell de sargantanes cuallargues que s’ha deixat veure bé.

Sense tenir massa clar si ens sortiria bé o no, acabem amb la sensació que hem encertat amb el canvi. Els últims metres els farem pel GR, però de seguida arribarem al cotxe.

Tot i tenir la furgo a punt farem una excepció i dormirem en un hotel rural. Casa Roca, a Sant Marti de Barcedana. De fet, abans de començar a caminar hi hem passat a recollir les claus. Al vespre ens hi trobarem amb la Núria i en Miguel, i hi estarem molt bé i a bon preu.

Matagalls per Sant Marçal (Osona)

La pujada a Matagalls és una de les clàssiques del Montseny. Aquesta és una ruta alternativa a la més transitada, amb un ascens més directe, tant o més bonic, entre ombrívoles fagedes que la fan ideal a l'estiu i la tardor.

AMB EL MEU PARE

D’hora (que estrany) i a prop (per les previsions meteorològiques). Just abans de marxar s’apunta el meu pare, que s’està entrenant per la Matagalls-Montserrat. A Matagalls, per un camí que no és el més habitual i que, curiosament, no he fet mai.

Comencem a caminar a les deu. La primera pujada és forta, però poc després el camí planeja una mica fins arribar al coll Pregon. Passem sempre per belles fagedes (a la tardor ha de ser encara més bonic) que, molt de tant en tant, deixen alguna clariana per on contemplar el paisatge.

De coll Pregon fem l’última pujada fins al cim. Està emboirat, fa fred (per la roba que portem) i no ens hi entretenim gaire. Fins i tot baixem a menjar una mica a coll Pregon, més arrecerats. Mentre baixem, però, marxa la boira que ens ha tapat les vistes (cosa que sempre fa una mica de ràbia).

Baixem ràpid, a bon ritme. Quan arribem al cotxe sonen els primers trons, just a temps. Serem a dinar a casa... una cosa gairebé insòlita per mi. Avui he anat molt més de pressa del que és normal.

Matagalls per Bordirol (Osona)

Excursió clàssica a un dels cims més emblemàtics del Montseny. El camí passa gairebé sempre entre boniques fagedes i un bon grapat de fonts. Diuen, també, que és l'ascensió més còmode.

MASSA ABRIGATS

Quan proposo l'excursió, entre setmana, no vaig pensar que encara hi hauria neu... i encara menys que duraria fins al cap de setmana. Però bé, decidim anar-hi igualment (tampoc n'hi ha massa). Ens abriguem fins a les celles... sense imaginar-nos, tampoc, que farà un temps més aviat primaveral i ens sobrarà gairebé la meitat de la roba.

De fet, a mitja pujada m'agafa una "pajara" que déu n'hi do... i el meu germà m'explica que pot ser per anar massa abrigat (cosa que no sabia). El crec, però.

Pugem per Bordirol, per variar una mica, des de que era petit gairebé sempre ho havia fet per Collformic (tot i que ara feia ara fa anys que no ho feia per enlloc). Algun cim, de tant en tant, també m'agrada, i més si fa un dia com avui, força clar i amb bona visibilitat (no és veu Mallorca, però les vistes són impressionants).

Fa gràcia, també, trepitjar una mica de neu, encara que sigui poca.

Ja de baixada, m'oblido de la "pajara" i baixem mig corrents... ara jo al davant, amb els altres dos mig burlar-se d'això.

Seguint les recomanacions del llibre hem pujat per la pista forestal que arriba gairebé fins a coll Pregon. Ara, però, fem una baixada més directe per la font dels Mosquits, entretenint-nos una mica més fent fotos a cada font que trobem, que són unes quantes.

Tot i que no hem començat molt d'hora, cap a les deu, la meva "pajara" i que ens hem entretingut una mica a les fonts, avui si, arribarem a casa per dinar a una hora normal (cosa que no ha passat en anteriors caminades, tot i proposar-nos-ho).

Lo Tossal (el Pla d'Urgell)

Entre camps de secà arribarem a lo Tossal, un cim molt discret, però sostre comarcal del Pla d’Urgell.

APROFITANT

Aprofitant el viatge, avui faré un dos per u. Fa una estona he fet un 100 cims, ara faré un sostre comarcal: el del Pla d’Urgell. Per aquesta comarca hi ha una mica de controvèrsia, ja que algunes pàgines el situen de forma incorrecte al Tossal de l’Infern. Lo Tossal es troba en un municipi del Pla d’Urgell situat al mig de l’Urgell (com passa de forma similar amb Llívia, per exemple), però és en aquest municipi on es troba el punt més alt d’aquesta comarca. De fet, la major part de l’excursió que faré, serà per l’Urgell... excepte el cim.

Surto de Claravalls i de seguida passo per camps de secà, on em torna a sorprendre la quantitat de fauna que aniré veient: còlits, perdius, voltors, milans negres, conills o un mussol (que em fa il·lusió, ja que cada cop costa més de veure’n).

Després d’una estona de camí arribo al cim. No hi ha un camí clar i acabo pujant més o menys pel dret. És un cim molt modest, sense fites, ni senyera, només amb una placa que indica que ens trobem al sostre comarcal del Pla d’Urgell. Tot i això té bones vistes a la Plana d’Urgell, especialment cap al sud.

Baixo per l’altra banda i de seguida passo al costat del Canal d’Urgell, amb un contrast molt gran a banda i banda: en una, el secà (cereals, ametllers i vegetació estepària), a l’altra, la verdor de camps de fruiters i blat de moro.

Al cap de poc giro i retorno al secà per tornar a Claravalls (i cap a casa).

Comaestremer i Rocacorba (el Pla de l'Estany)

Excursió als sostres comarcals del Pla de l’Estany i el Gironès. Les vistes del segon compensen, de sobres, la manca total de les del primer. Pel camí boscos variats.

VARIADA

Començo la caminada a Sant Nicolau, una petita ermita romànica del segle XII (restaurada), i a la seva bonica font. Tot seguit, em començo a enfilar. Avui passaré entre boscos variats: alzinars, fagedes i alguna roureda i alguna avellanosa... més aviat secs. No m’entretindré amb els bolets, no se’n veuen (en tot el dia, dos carlets. Que si em de fer cas a les previsions meteorològiques, almenys per mi segurament seran els dos últims de la temporada).

De seguida em desvio al Comaestremer, el sostre comarcal del Pla de l’Estany, tot i saber, d’entrada, que a banda d’això no té cap més interès. En ple bosc, no hi ha vistes. Però bé, tampoc m’haig d'apartar massa del camí.

D’aquí, cap el segon objectiu del dia. Sempre entre boscos i tot passant per una curiosa roca, la Roca Barret. Sempre seguint, també, les marques del PR.

Arribo al bonic Santuari de Rocacorba (del segle XVIII). Ja hi havia estat (pujant des d’una altra banda, veure més avall), però la seva visita sempre val la pena, a més de l’ermita, sobre una bauma, les vistes hi són espectaculars. Mig Girona i part de Barcelona. Avui, a més, fa molt bon dia, solejat i amb bona visibilitat (i amb temperatures més de finals de primavera que de principis d’hivern).

Tot seguit pujo al cim veí del Puigsou (sostre comarcal del Gironès), segrestat per unes antenes i que no millora les vistes del santuari.

Baixo per la carretera, desviant-me una mica al cap de poc cap a una petita fageda encara amb els colors de la tardor. Més endavant torno a agafar el PR, que va en paral·lel a la carretera, ja fins al cotxe. 

Roca Corbatera (el Priorat)

Magnífica excursió al cim més alt d’una de les serres més boniques del país: Roca Corbatera (100 Cims i sostre comarcal del Priorat). Gaudirem de vistes espectaculars i passarem per dues belles ermites.

PER FI!

Ens llevem més o menys d’hora, sense presses. Acabem marxant del càmping on estem a quarts d’onze. Començarem a caminar a Albarca, un petit i bonic poble, quatre cases on teníem ganes de tornar.

Planegem uns metres fins arribar a una cruïlla, aquí tenim l’opció de pujar directament al santuari de la Mare de Déu del Montsant o seguir el GR i desviar-nos-hi. Triem la segona, que ens allargarà una miqueta la caminada, però ja ens està bé. D’estil gòtic i popular, del segles XIV-XV des d’aquesta bonica ermita hi ha molt bones vistes cap a Ulldemolins i les muntanyes de Prades. Val la pena. Aprofitem per menjar una fruita i seguim.

Plena primavera, el Montsant està florit i en la seva màxima esplendor, avui decideixo fixar-me una mica més del normal en les flors i en veurem un bon grapat durant tot el recorregut: abellera, orquis, corner, almesquí, jonça, lli blau, cadira de bisbe, argelaga, lletereses, heliantems, romaní, farigola, herba fetgera, marxívol, viola, frares, fritil·lària... (i alguna més que em descuido). Ajuda el fet que durant el camí passarem per rouredes i alzinars d’entrada, i brolles tot seguit i bona part del recorregut.

De l’ermita reculem, doncs, un tros, i ens enfilem cap al cim. S’hi arriba fent una mica de volta. Un cop a dalt les vistes són espectaculars... avui, però, està una mica encalitjat i amb prou feines veiem les muntanyes de Tarragona i les Terres de l’Ebre (tot i això està molt bé i ens agrada molt). A més, en teníem moltes ganes, ara per una cosa, ara per una altra, o bé no hi havíem acabat d’arribar, o bé no havíem pogut venir a última hora. Per fi hem trencat la “maledicció” (demà teníem pensat anar a la Cogulla, però per la pluja ho deixarem córrer... de manera, que potser no l’haurem trencat del tot, què hi farem).

Baixem per l’altra banda, planejant i carenant per un paisatge pelat però bonic. Passem per la cova del Meloner, una bauma obrada on hi ha un degotall per recollir l’aigua de la roca (on no podem acabar d’arribar per culpa de les ortigues). Està bé.

Poc més endavant hi ha la cova Santa. Té un recorregut de dos-cent metres, tot i que nosaltres només en farem una petita part, per prudència i per no quedar molls i bruts de fang. S’hi entra per un embut baix que no t’obliga a anar a quatre grapes, però gairebé. Tot seguit s’arriba a una cambra que fa vint-i-vuit per dotze metres de dimensions màximes, des d’on es pot contemplar una segona cambra de disset per dotze metres (i després continua). Tot i que, llegeixo, visitada i malmesa des de molt antic, és molt bonica i, com sovint em passa, em quedo amb les ganes d’entrar-hi una mica més.

Baixem pel grau del Tomasset, sense cap més dificultat que la seva pendent, compensada per les bones vistes.

Tot seguit arribem a la fotogènica ermita de Sant Joan del Codolar, amb la casa de l’ermità adossada (i una font darrera seu). Barroca, del segle XVI, està situada en un racó de gran bellesa, gràcies als “còdols” que li donen nom. Ens hi quedem a dinar (ja hem baixat amb la intenció de fer-ho així, tot i que ja son dos quarts de tres).

L’últim tram el fem pel Camí de la Llisera, amb bones vistes i terres que combinen els vermells amb els grocs, recordant una mica el Llunyà Oest. Tot i anar sense cap pressa hem acabem prou d’hora. Per acabar d’aprofitar el dia farem una volta per Ulldemolins i Prades. Soparem al càmping.

Teixeda de Cosp i Creu de Santos (la Ribera d'Ebre)

Excursió espectacular per la serra de Cardó. Pel camí es passa per la singular teixeda de Cosp, la bonica font del Teix, els curiosos Martells o la impossible ermita de la Columna. Gairebé sempre gaudint de bones vistes, aquestes tenen el seu punt culminant al cim de la Creu de Santos, des d’on es poden veure gairebé totes les Terres de l’Ebre i una mica més enllà.

BOSC SINGULAR

Em llevo, desparo, carrego el cotxe i marxo a quarts de deu, per començar a caminar a quarts d’onze. Avui en principi la caminada és més curta i hauria de tenir temps de sobres per ser a mitja tarda a casa... com si no sabés que, en això, mai encerto. Ho faig al balneari de Cardó, un convent del segle XVII convertit posteriorment en balneari i planta embotelladora. Actualment, llegeixo, s’està reformant (i està totalment envoltat de tanques).

Noto una mica que porto tres dies caminant (quatre amb aquest). M’ho agafo amb calma. Baixo una mica per la carretera i de seguida em començo a enfilar. Pel camí gairebé atropello dues serps. La primera no sé qui s’espanta més, si ella o jo, i no tinc gaire temps de veure-la. La segona la veig una mica abans, el temps just per saber que no és de les que se solen veure més, la verda o la blanca... tot i que un cop a casa tampoc les sabré classificar del tot, molt probablement eren serps llises meridionals (tot i que dubto de si la segona podria ser una serp de ferradura).

Tot pujant, passo, també, per les ruïnes de dues de les catorze ermites associades al convent: la de la Trinitat i la del Sant Àngel.

De seguida arribo al Portell de Cosp. Hi trobo un trencant a la Foradada, però queda una mica lluny i ho deixo per una altra ocasió, amb pesar i quedant-me amb les ganes... però tot no pot ser. Les vistes es comencen a obrir cap a l’altra banda, força boniques, m’acompanyaran una bona estona.

Al portell comença, també, un bosc singular: la teixeda de Cosp. És la més monumental de Catalunya i una de les més espectaculars d’Europa, amb dos-cents vint teixos centenaris de grans dimensions. El teix és una conífera amenaçada a Europa degut als canvis en el paisatge, al seu ús excessiu amb fins terapèutics i als incendis forestals. És, també, una espècie relicta que ha quedat reduïda a petits rodals després de l'última glaciació, on tenia una distribució més àmplia. No forma boscos purs i es troba barrejat amb altres arbres amb exemplars aïllats, aquí i allà, o formant petits rodals d’uns quants peus. M’hi passejo sense preses, tot contemplant-ne la seva bellesa (i fent un grapat de fotos).

A la bonica font del Teix, passat un refugi, hi ha un dels exemplars més espectaculars, el Teix Pare, amb un tronc que fa quatre metres de perímetre. La bassa de la font està plena, també, de caps-grossos.

M’enfilo una mica més. Em desvio uns metres per visitar la cova Llóbrega, d’uns trenta metres de fondària i usada, a vegades, per guardar-hi ramats d’ovelles. A partit d’aquí passo per un tros pelat arran d’un incendi forestal, també una mica perdedor en algun petit punt (tot i que no hi ha gaires alternatives i de seguida es torna al camí principal).

Després em torno a enfilar una miqueta, per passar per una carena... i saltar-me, sense voler, el trencant dels Martells (després hi tornaré, al track surt la ruta correcte). Baixo una miqueta i el camí torna a planejar una mica, ara per passar per un alzinar frondós. Ara que ha parat el vent del matí, la veritat és que s’agraeix l’ombra. Passo, també, pel que sembla un parell de places carboneres (tot i que això és una percepció meva, no sé si correcte). Aprofito l’ombra per dinar, ho volia fer un cop al cim, però com que no sé quan em falta i com que ja ha passat l’hora, decideixo no esperar... després veuré que només m’hauria d'haver esperat poc més d’un quart.

Havent dinat doncs, em torno a enfilar per arribar poc després a la Creu de Santos (o de Xaquera). És un cim relativament modest, fa 942 metres, però el més alt de la Serra de Cardó. La visibilitat avui és bona i les vistes són impressionants, des d’aquí és dominen pràcticament totes les Terres de l’Ebre i una mica més enllà: el Delta, la Serra de Montsià, les Serres Calderona i d’Espadà (encalitjades, al fons i ja al País Valencià), el Ports, la Serra de Pandols (crec), les muntanyes de Prades, la serra de Tivissa... Em costa marxar.

Reculo un tros. Com que des de dalt he situat on m’he saltat el trencant abans decideixo tornar-hi, no perdré massa temps. Arribo doncs, fins a les curioses i boniques formacions geològiques conegudes com los Martells. Un cop vistos, torno a recular, per trobar el camí de tornada (que m’he saltat expressament) (tot això no surt al track).

De baixada encara em queden algunes parades. La primera és a la font de la Teixeta (en un racó on es tornen a veure teixos), una mica més avall, a la cova dels Porcs, una bauma. Poc més enllà la curiosa font de l’Argilagar, sota una rampa flanquejada per una alzina a banda i banda. Tot seguit a l’ermita de Sant Onofre (en ruïnes, una altra de les catorze, i amb bones vistes a la zona).

A la part final del recorregut m’acompanyen, també, roques de formes curioses i boniques. Sobre, enganxada, penjada i a dins d'una, hi ha l’impressionant ermita de Sant Simeó o de la Columna. Un gran comiat abans de tornar cap a casa.

El Puigmal des de Fontalba (el Ripollès)

Caminada clàssica fins a un dels cims més emblemàtics del país, amb unes vistes impressionants.

ACOMIADANT L'HORARI D'ESTIU

Per una cosa o una altra fa dies que no vaig a caminar i en tinc ganes. Com què demà toca canvi d’hora i avui anticicló, amb sol previst per tot el dia, amb ni rastre de núvols ni pluja, em decideixo per una d’aquelles que tinc pendent des de tot l’estiu i més enllà: el Puigmal.

Es nota que és divendres, puc aparcar dalt de tot de Fontalba tot i que hi arribo a quarts d’onze. Fa sol i molt bon dia. Les vistes són, ja des de Fontalba, magnifiques... i a mesura que pugi aniran millorant.

Fa dies que no camino i a la pujada ho noto. M’ho agafo amb calma, no hi ha cap presa... i el dia encara és llarg. Tot i això, no sent un gran "crono" (cosa que no m'importa gens), amb dues hores i mitja arribo al cim. Les vistes que ja he anat gaudint tot el camí són, des d’aquí, encara més impressionants. Mig país i un trosset dels veïns (la meitat sota la boira, també): la Cerdanya, les muntanyes andorranes, el Cadí, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, les Guilleries, l’Alta Garrotxa, l’Olla de Núria, el Canigó... i altres més enllà.

Al cim em trobo una ex-companya del “cole” que feia anys que no veia, amb qui xerro una bona estona (el món és molt petit). S’està bé, fa sol i ho aprofito, també, per dinar tot gaudint del paisatge (són les dues).

Començo a baixar més aviat ràpid... però de seguida m’ho agafo amb molta més calma. El meus genolls troben els dies sense caminar (i porto les botes de muntanya, cosa que només faig esporàdicament, i no m’hi acabo de trobar còmode). Arribo a baix a quarts de cinc... d’aquí poc això ja no podré fer.

Montfred i Turó del Galutxo (la Segarra)

Passejada planera, fàcil i agradable fins al sostre comarcal de la Segarra: el Turó del Galutxo. Pel camí passarem per camps de cereals de secà, tacats de pinedes, i els llogarrets de Montargull i Montfred, enrunats, l’últim amb la bonica ermita romànica de Santa Fe.

SOSTRE COMARCAL

Avui vaig sol i aprofito per fer una d’aquelles caminades que la Clara no li agraden gaire (o gens). Com que tinc l’objectiu dels sostres comarcals una mica abandonat, em decideixo pel de la Segarra, un dels relativament propers i fàcils que em queden pendents.

Començo a caminar a les onze entre molins de vent silenciosos. Molts estan parats tot i el ventet suau que bufa, que es posa bé amb la calor d’estiu que fa. Camino entre camps de cereals, amb aspecte de tardor, segats i secs, sense ombres.

Passo per una pista forestal amb l’herba alta i molesta, però, per sort és poc tros, fins poc abans d’arribar a cal Comte, una masia enrunada. Aquí hi ha una cruïlla amb quatre pistes... i al mapa que porto només en surten dues. En descarto la que marxa cap a l’esquerra, surt al plànol i segur que no és. De les altres tres: prova i error. La primera porta a un camp. La segona, també. Per sort són a pocs metres i a la tercera va a la vençuda.

M’enfilo una mica, ara entre rodals de pinedes de pi blanc, on tinc la sorpresa del dia: un cabirol! Surt corrent del bosc, però el puc veure bé i relativament de prop. No em sorprèn, però la veritat és que no comptava veure’n aquí.

Arribo a Montargull i faig una volta pel llogarret i la seva església, per desgràcia abandonats i enrunats, com tantes zones rurals (sempre em fa pena).

D’aquí reculo una mica i continuo per la carena, per desviar-me de seguida a l’esquerra per un corriol i enfilar-me, en un parell de minuts, a l’objectiu principal del dia: el Turó del Galutxo. Amb només 850 metres és el cim més alt de la Segarra. Em faig la foto amb la placa que ho acredita. De vistes, però, gairebé cap, ja que estan tapades per la vegetació.

Torno a baixar fins a la pista i continuo per la carena fins arribar al Monfred, un altre cim modest però, aquest sí, amb bones vistes (tot i que de bona part ja n’he gaudit carenant): a la Plana de Lleida, la Conca de Barberà, el Montsec, les muntanyes solsonines...

Poc abans d’arribar al cotxe, última parada. El llogarret de Montfred també està enrunat, però conserva, restaurada, la petita ermita romànica de Santa Fe de Montfred, bon punt i final de la caminada.

Curta, com que el dia és llarg, tot seguit en faré una altra al castell de Queralt (a la veïna comarca de l’Anoia).

Puntal dels Escambrons (el Segrià)

Caminada al sostre comarcal del Segrià. Tot i que amb grans vistes, es passa una bona estona per pista asfaltada i entre molins de vent (pel que, segurament, deu ser millor pujar-hi des de Riba-roja, entre boscos).

APROFITANT

Sol una altra vegada, aprofito per fer aquelles que la Clara no li agraden. També que el dia encara és llarg i no ve de fer dues hores de cotxe, ni començar a dos quarts de dotze (em llevo massa d’hora i acabo anant tard).

Començo a Almatret. Camino per una pista asfaltada, ben aviat passant entre ametllers i alguna olivera, a una banda, i el vessant de l’altiplà a l’altra, recobert de pins blancs. De seguida, també, entre molins de vent, afortunadament avui aturat (pel que m’estalvio el seu soroll constant i molest). Tot i això fa una mica d’aire, suficient per fer la calor suportable.

Pel camí ja he gaudit de bones vistes, però és als miradors, com el de Riba-roja o el dels Escambrons), on es poden contemplar sense impediments: l’Ebre (amb la central d’Ascó ben present), el Montsant, la Mola de Colldejou, la Serra de Cardó, les Garrigues... Vistes a zones no habituals per a mi, però que identifico fàcilment amb l’ajuda dels panells informadors.

Poc passat el mirador deixo l’asfalt i començo a caminar per pistes de sorra, més amables. En poca estona arribo al Puntal dels Escambrons, el Sostre Comarcal del Segrià. Hi ha un vèrtex geogràfic que fa cinc metres d’alçada i una placa que ho certifica. Per gaudir de les vistes, però, no cal enfilar-s’hi, uns pocs metres més enllà hi ha el mirador dels Escambrons. Ho aprofito per dinar.

La caminada se m’ha fet curta. Exploro camins per tornar per una altra banda, però no ho veig clar, i com que demà vull fer una altra excursió al final decideixo tornar per on he vingut (no surt al track).

Tot i que no m’ha desagradat, la veritat, però, és que marxo amb la sensació que hauria d’haver fet cas a la intuïció i haver-hi pujat des de i pels camins de Riba-roja (que, a més, semblen ben senyalitzats). Això, o haver-la fet més curta, començant al primer mirador, i/o allargant-la per una altra banda (com els Tossals).

Turó de l'Home i les Agudes (el Vallès Oriental i la Selva)

Excursió clàssica als cims més alts del Montseny: el Turó de l’Home i les Agudes. Amb vistes espectaculars. El camí es fa per una bonica fageda i es passa, d’esquitllada, per l’avetosa de Passavets, la més meridional d’Europa.

QUINA DIFERÈNCIA

Després de caminades relativament llunyanes ara en toca una al costat de casa. Fa anys que no la faig i em ve de gust.

Començo d’hora, a les deu. Fa una mica de xafogor tot i que, curiosament, més endavant afluixarà. La primera parada és gairebé només baixar del cotxe, a la font de Passavets. Aigua fresca que amb tota seguretat agrairé a la baixada (i d’entrada, saber que si és el cas no hauré de “racionar” l’aigua també va bé).

El camí s’enfila fent marrades per una fageda preciosa (hauré de tornar a la tardor). Passa, també, per l’Avetosa de Passavets, la més meridional d’Europa. Em desvio una mica del camí (no surt al track) per passejar-m’hi una mica. És una de les singularitats del Montseny.

Continuo pujant, ara només desviant-me una mica per visitar el pou (de gel) del Comte (que no recordava). Poc després la fageda s’acaba de cop i el Turó de l’Home queda a la vista. Passo ara entre landes, prats i matollars.

Des del cim les vistes són impressionants... tot i que avui no és el millor dia. Hi ha força calitja. En aquest cas, però, no em sap tan greu, és al costat de casa i, com aquell qui diu, hi puc tornar quan vulgui.

Del Turó de l’Home continuo el camí fins a les Agudes, amb unes vistes segurament encara millors. No hi ha ningú (i m’he creuat i em creuaré amb ben poca gent... quina diferència amb el cap de setmana!). A més de les vistes gaudeixo del vol dels ballesters, que trenquen l’aire sovint a pocs metres davant meu.

Baixo i de seguida en torno a retrobar amb la fageda. I amb la font de Briançó, on aprofito per refrescar-me una mica, i on en trobo la segona sorpresa del dia: una granota roja (que puc fotografiar més o menys bé).

Arribo gairebé a baix a l’hora de dinar. Ho faig al costat de la riera de Passavets tot contemplant cap-grossos de salamandra o, qui sap, si del tritó del Montseny. Miro si veig algun adult, sense sort (són nocturns). Tot i això, està bé, aquest tritó és endèmic del Montseny i l’única espècie endèmica catalana.

Pedró dels 4 Batlles (el Solsonès)

Amb raquetes de neu fins a un 100Cims amb unes vistes espectaculars. Sostre del Solsonès, un cop a dalt podrem contemplar mig Pirineu, el Cadí, el Pedraforca, el Montsec i més.

AMB RAQUETES

Fa dies que tenim ganes de neu i aviat no podrem esperar més (almenys si volem assegurar). Per fi toca i ho podem fer. Després de molts dubtes ens decidim per anar al Port del Comte.

La idea, per començar (en tots els sentits) és fer el circuit que va a la font de l’Estivella, però no sembla que hi hagi massa neu (almenys aparentment), que és el que venim a buscar, i el del Puig de la Morreres ens sembla massa curt. Canvi de plans. Decidim pujar pel camí del Pedró dels 4 Batlles fins on arribem (per la ruta negra, la més directa).

Els primers metres el circuit, ben senyalitzat, va en paral·lel per una pista d’esquí. De seguida, però, ens devíem per passar per la Rasa del Prat Piquer, que seguirem fins a dalt. Al Coll de Tancalaporta (pel nom, gairebé ja val la pena venir fins aquí), girem a la dreta i ens enfilem amb una mica més de ganes. Al cap de poc deixem enrere boscos i pugem només entre neu.

Sense presses i anar parant, la intenció, en principi, no és arribar enlloc... arribem al cim del Vulturó (que no s’ha de confondre amb el del Cadí), ben a prop del Pedró, on ara sí, ja hem decidit acabar d’arribar. A més fa un dia que sembla més aviat de finals de primavera que no pas de principis d’hivern.

Un tros de baixada, una pujadeta per un tram relliscós i en poca estona estem al cim, amb un munt de gent més. Les vistes al sud, cap al Montsec, estan encalitjades, però cap al Nord són realment espectaculars: els Pirineus aragonesos fins Andorra, el Cadí, el Pedraforca... Ho aprofitem per dinar i refer forces.

Costa de marxar i som gairebé els últims de fer-ho. És relativament tard i no queda ningú al cim i encara menys ningú que pugi. És curiós comprovar com fa un moment el cim estava ple de gent i ara sembla que ha desaparegut tothom. Baixem sols per la muntanya (solitud, que tot i que no hem trobat a faltar, també s’agraeix).

Baixem molt més ràpid del que hem pujat, tot i les meves caigudes més aviat còmiques. Contents d’haver gaudit d’un dia de sol i neu fantàstic, d’haver fet un cim gairebé sense voler, d’haver descobert un racó meravellós i  d’haver gaudit d’unes vistes realment sensacionals.

La Mola de Bonastre (el Tarragonès)

Excursió al sostre comarcal del Tarragonès (que també és un 100 Cims). Ideal per fer-la a l’hivern, bones vistes i pedra seca la fan més amena.

BOSC CREMAT

Tot i que marxo d’hora (pels meus horaris), a causa de les cues començo a caminar a les onze tocades. Per sort la caminada és curta, el dia llarg i no tinc cap pressa.  La vull fer en base al mapa que porto, però només sortir veig que forma part d’una ben senyalitzada xarxa de camins del poble de Bonastre, l’endreço i començo a seguir les marques.

Començo a caminar entre vinyes, encara que de seguida em començo a enfilar entre pinedes de pi blanc (per ser exactes, però, hauria de dir brolles arbrades). Fa una mica de calor, però és suportable (almenys per mi, que l’aguanto molt bé). Pujo, a més, a bon ritme.

Arribant a la part alta de la serra passo per una zona afectada per un incendi  recent (2016). Entenent la tristesa que provoca veure un bosc cremat, especialment si és el de casa teva (i ho dic per experiència), lluny de mirar-m’ho com una catàstrofe ecològica em meravella observar com la vegetació mediterrània es regenera i es recupera a tan bon ritme (amb margallons i aladerns que sembla que gairebé han recuperat el seu aspecte original, per exemple).

Arribo al cim i gaudeixo de les seves bones vistes. Ho aprofito per reposar una mica, a l’ombra del vèrtex geodèsic.

La ruta que segueixo acaba al cim, pel que ara sí, continuo en base al mapa. Just al costat del vèrtex el camí es bifurca i dubto de quin agafar. Un cop a casa veuré que la majoria d’excursions prenen el de la dreta... però, ara, aquí, em decideixo pel de l’esquerra (tot i que al final els dos acaben a la mateixa pista). Baixo per un corriol marcat per fites, al principi una mica desdibuixat en algun punt, però poc més endavant, una altra vegada sota la pineda, es converteix en un sender ample i fresat.

El sender mor en una pista, que segueixo cap a la dreta tot passant per un pou i dues grans barraques de pedra seca, una molt ben conservada i l’altra mig enrunada. A l’alçada de la segona deixo la pista i començo a seguir les marques del GR que em guiaran fins al final. Més endavant, en una bifurcació dubto de si seguir el GR o desviar-me per una pista que sembla vorejar la urbanització per on passaré per dalt. Com que no sé si porten al mateix lloc opto per seguir el GR, tot i que un cop a casa veig que potser hagués estat millor seguir la pista (evitant passar per la urbanització i segurament amb millors vistes, què hi farem!).

Tot i que he anat sense presses he fet la caminada a bon ritme, arribo a Bonastre i faig una volta pel poble, prou bonic, per “dutxar-me” i  dinar a la font de Santa Magdalena, abans de tornar cap a casa.
 

Serra del Tallat i Tossal Gros de Vallbona (l'Urgell)

Caminada bonica fins al santuari del Tallat i el cim més alt de l'Urgell, el Tossal Gros de Vallbona, amb magnífiques vistes. De camí un paisatge en mosaic que alterna camps de cereals amb pinedes (i alguns molins de vent), a més del bonic i petit poble de Montblanquet.

UNA COMARCA MÉS (O MENYS)

Com que avui a la tarda haig d’anar a Cervera, ho aprofito per anar una mica més al sud. Ja que hi sóc en trio una a l’Urgell. M’he proposat, en un temps prudencial, fer almenys una caminada a cada comarca catalana. En trio una en funció de la distància i el que compto que hi estaré, i que em sembli, també, prou bonica. Dubto entre dues, però al final em decideixo per la Serra del Tallat.

En principi la caminada comença al costat de la carretera... però no hi ha lloc per aparcar. Una mica més amunt hi ha el poble i un camí que baixa, però decideixo tirar una mica més endavant... amb el que m’estalviaré, entre l’anada i la tornada, més d’un kilòmetre i mig. Cosa que al final, també m’anirà bé.  

El dia és gris, però es veuen força clarianes arreu, especialment al sud. El camí va pujant suament entre un paisatge en mosaic, en què es combinen camps de cereals, ara llaurats i tot just plantats, amb boscos mixtos de pins i roures, tot i que dominen més els pins.

Arribo al Santuari del Tallat. Mica en mica ha anat sortint el sol i els núvols estan repartits aquí i allà. Segons la pàgina web de la ruta del cister, que en principi semblava força fiable, està obert de dijous a diumenges, d’onze a cinc... però, si més no en aquesta època, només ho esta diumenges d’una del migdia a cinc de la tarda. Que hi farem! M’hauré de conformar a veure’l des de fora. Haurem de tornar un altre dia, em quedo amb les ganes. El Santuari del Tallat era un antic priorat, un recinte tancat rectangular d’estil gòtic, del segle XIII. Està sobre un turó i és un gran mirador de l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà. Tot i la calitja, i el sol de cara, distingeixo les muntanyes de Prades (i altres serres del nord de Tarragona i el Penedès, que no sé posar-lis nom). Com diria un expresident del Barça, em fa gràcia veure, sota meu, el poble que porta el meu cognom (Blancafort). Cap a l’altra banda, entre boires i núvols, s’endevinen els cingles del Montsec i, una mica més enllà, els cims nevats dels Pirineus (des d’aquí dedueixo que són més aviat els Orientals, però tampoc sé posar nom els cims).

Aquesta situació privilegiada va fer que a la Guerra Civil hi construïssin un observatori d'artilleria (a la línia de defensa L-2). En aquest cas es tracta d'una construcció inusual, presenta un bon grapat de singularitats. Entre elles que no era de la tipologia reglamentaria militar, esta fet amb carreus i elements del santuari, està en una cota dominant, estava connectada a trinxeres, feia la funció de refugi antiaeri i tenia acabats de gran qualitat.   

Tot seguit més o menys vaig resseguint el Tallat que, suposo (sense cap base), dóna nom a la serra. Sempre amb bones vistes cap al sud. Primer baixant una mica, fins al Cap del Coll, per tornar a pujar una altra vegada. Vaig amb compte, per sort l’excursió és pràcticament per pistes forestals, hi ha una batuda de senglars i vaig veient caçadors arreu. Pujant he passat prop dels gossos i gràcies a això he pogut contemplar una guilla que fugia espantada. Hi passo ràpid. Arribo al Tossal Gros de Vallbona, el sostre comarcal de l’Urgell. Amb 804 metres és un magnífic mirador (que millora, una mica, les vistes del Santuari).

Reculo un tros i deixo les vistes enrere. Ara passo per un camp de molins. Fan un soroll que no és molest... però al cap d’una estona és ben emprenyador. Calculo que vaig amb el temps una mica just i començo a caminar a bon ritme... com si anés amb en Salvi.  

Encara em queda una última parada prevista. Al petit i bonic poble de Montblanquet, on destaca església de Sant Andreu, del segle XIII i d’estil cistercenc, del romànic al gòtic.  

En unes quantes pujades i baixades més, mai gaire fortes, el dia s’ha anat ennuvolant... bé, només aquí. Les previsions deien que a la tarda hi hauria ruixats poc importants, aïllats i dispersos... i m’ha tocat a mi. Sobre meu un núvol gris, al voltant sol arreu. Ha fet fred tot el dia i, per sort, l’aiguaneu m’enxampa una poca estona abans d’arribar al cotxe (a temps, per ser a l’hora a Cervera).

La Mola (el Vallès Occidental)

Segurament la caminada més representativa del Parc de Sant Llorenç del Munt. Un cop a dalt de la Mola, amb vistes impressionants, no pot fallar un bon esmorzar, millor si es fa de botifarres.

CAMINADA-BUTIFARRADA

Ens trobem a 2/4 de 8 a la gasolinera de l'Eix de Gurb, els Putes de Roda i les Little Flowers de Taradell, igual que l'altre vegada (ara que, el capullo que ha organitzar la sortida, ens podia haver deixat dormir una mica més... quina mania d'anar a caminar d'hora).

Fem un cafè sense preses... que avui sí està inclòs en el programa... que l'excursió l'organitzem els de Taradell, que també som Txuquis, però no tant i tenim en compte aquestes coses (per pixar tampoc haurem  d'esperar arribar a lloc).

Després d'uns quants revolts darrera unes lentes avies, que "renyarem" al pàrquing del coll d'Estenalles, comencem la caminada, una mica menys planera del que ens imaginàvem.

Sis Kilòmetres fins al cim.

Arribem a la Mola (1.102 metres), sense haver de pujar cap "putu" esgraó, com l'altra vegada... amb alguna pedra relliscosa, això sí, però res més.

En Jako, aquesta vegada, no ha tingut cap "pajara"... potser perquè al cim (al costat del monestir romànic de Sant Llorenç del Munt) hi ha el restaurant on esmorzarem (de fet, hi farem un esmorzar-dinar).

Després de les botifarres de bolets, de rocafort, d'escalivada... fem una volta pel monestir i comencem a baixar.

Reculem per on hem vingut disfrutant del paisatge que, com ens ha passat tot el dia, s'intueix més bonic... hi ha algunes boires i núvols... però almenys no ha plogut i fins i tot ha sortit el sol (després d'uns quants dies de pluja).

Got a Sant Fruitós de Bages i cap a casa, a fer Sofing... que ja hem cremat les calories que tocaven.