Castell de Sant Gervàs i el Capolat d'Aransís

Tot fent aquesta ruta passarem per la bella ermita de Sant Gervàs i les restes del castell homònim. Des del cim del Capolat d’Aransís gaudirem de magnífiques vistes al Montsec, la Conca de Tremp, la serra de Boumort i més enllà.

FÀCIL

Esmorzem a la furgo, recollim les coses i marxem de l’hotel casa Roca, on hem estat molt bé. Sortirem de davant seu, tot un plaer no haver d’agafar el cotxe. Ens trobem amb la Fina i en Josep Antoni i al cap de res comencem a caminar. Avui toca caminada de grup i serem sis.

Ens enfilem per la pista que porta a Sant Miquel de la Vall, sense massa interès, on ens trobarem a la Clara, que no s’acabava de trobar del tot bé i així s’estalvia un tros. En cas que no millori farà la volta curta, només al castell (al final no serà el cas i la podrà fer sencera).

Deixem enrere el poble i ens enfilem per una pista, suaument, descartant el corriol que puja directament al castell per, d’aquesta manera, anar primer a l’ermita i el castell, i ja tenir-ho fet en cas que més tard caigui alguna gota (plourà, però ho farà quan ja haurem acabat i marxant cap a casa).

La primera parada, doncs, és a la bonica ermita de Sant Gervàs. De fet de Sant Gervàs i Sant Potràs del Castelló Sobirà, patrons dels herniats. Romànica, del segle XII, amb modificacions posteriors, del segle XIV, i restaurada no fa gaire. Està oberta i al seu interior encara s’hi conserven pintures barroques.

Poc més enllà hi ha les ruïnes del castell, que tot i que té un origen anterior, del segles X i principis del XI, va agafar el nom de l’ermita. Amb les seves quatre torres, de les que en queden tres força senceres amb algun tram de muralla, protegia les entrades al comtat de Pallars pel congost de Terradets i l'Hostal Roig. Formava part d'una trama de castells i torres de defensa situats en punts estratègics del Pallars Jussà, coneguts com a "Castells de frontera", que complementaven la protecció natural de la serra del Montsec, davant els atacs dels dominis musulmans establerts a Àger, just a l'altra cara de la serra. Va esdevenir un element clau, també, en la repoblació de la vall de Barcedana. Està bé, ens agrada.

Continuem pujant, per pistes i suaument. Gairebé sempre entre camps, tenim bones vistes, que són especialment boniques un cop dalt el cim del Capolat d’Aransís: al Montsec, la Conca de Tremp, la Conca Dellà, al castell de Mur, Sant Corneli, Boumort, la Serra de Sant Gervàs... Llàstima que el Pirineu està tapat, sinó segur que també deixa veure alguns dels seus cims més alts. Al cim hi ha, també, el que semblen les restes d’unes antigues trinxeres, segurament de l’exèrcit franquista de després de l’ocupació de Tremp, quan aquesta muntanya es va convertir en un observatori estratègic del Front del Pallars.

Baixem per on hem vingut. Ens cauen quatre gotes, però res, ni ens posem els impermeables. Fem drecera pel corriol que baixa abans del castell i tot seguit ens desviem cap a la bonica església romànica de Sant Miquel de la Vall, que dona nom al poble.

Fem una volta pel petit poble i tot seguit un intent fallit per trobar l’escletxa d’en Minguera. No hem trobat cap track que hi porti, però en tenim una ressenya. Busquem per on ha de ser i trobem alguna esquerda, fins i tot segurament la que busquem (ho sabré posteriorment), però l’entrada està tan bruta de vegetació que ho deixem estar.

Tot i la distància i el desnivell, que tampoc eren gaire grans, i les parades, avui la caminada se’ns ha fet curta i fàcil. A vegades passa, també el contrari. Dinem davant de l’hotel, sota l’ombra d’un gran lledoner, i ho aprofitem per fer el got de comiat. Com sempre, gran final i gran companyia.

Tossal de Mirapallars - Tossal de les Torretes - Lo Peladet

En aquesta ruta farem dos 100 Cims (el Tossal de Mirapallars i lo Peladet) i un sostre comarcal, el de la Noguera (el Tossal de les Torretes). Des dels cims, i també pel camí, gaudirem d’unes vistes espectaculars.

TRES (O DOS) PER UN

Demà toca excursió de grup. Com cada any, sempre una al Montsec. Com cada vegada últimament, també, aprofitarem per anar-hi el dia abans. Sense presses, el dia és llarg, sortim de casa a mig matí... per començar a caminar força més amunt d’Hostal Roig, gairebé a l’hora de dinar.

Només baixar del cotxe ens comencem a enfilar. La pujada no és gaire llarga i de seguida arribem al primer cim del dia: el Tossal de Mirapallars (100 Cims). Jo ja l’havia fet, justament des de l’Hostal Roig, però la Clara no, i és per això que he canviat la ruta, per fer un sostre comarcal i, si tot va bé, un segon 100 Cims, dels nous. La visibilitat avui és molt bona i des del cim les vistes són espectaculars, des d’aquí veiem el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, les Muntanyes de Prades, el Pla d’Urgell, els Aspres del Montsec (Sant Mamet i Mont-roig), la Conca de Tremp, Montllobar, la serra de Boumort, la serra de Sant Gervàs, el Cadí i els Pirineus, d’Andorra a l’Aragó, amb l’Aneto, entre altres, encara cobert de neu. Ho aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

Continuem per la carena, baixant lleument i tornant a pujar lleugerament. Al cap de poc fem el segon cim del dia: el Tossal de les Torretes, sostre comarcal de la Noguera. Més maco que l’anterior i pràcticament amb les mateixes vistes, o millors, ja que aquí s’obren cap al Montsec d’Ares.

Continuem per la carena, sempre amb bones vistes. Fem, ara, un bon tros més per començar a baixar amb ganes. El tercer cim del dia ens queda a la vista, sota nostre. Deixem enrere la bella Roca de Migjorn i just passat el coll de la Portella Blanca ens tornem a enfilar. La pujada no és gaire llarga i de seguida arribem a lo Peladet (primer 100 Cims del dia per a mi i segon per a la Clara). Més baix que els anteriors no té tantes vistes, però tot i això continuen sent espectaculars, especialment al Montsec d’Ares, al Pla D’Urgell, al pantà de Tarradets o a la Conca de Tremp.

Reculem fins a la Portella i decidim passar del track, que segueix el GR-1 per una pista. En lloc d’això seguirem un corriol marcat al mapa i senyalitzat amb pals. De passada, també, per un camí més planer. Ja ho hem anat fent tot el camí, però en aquest tram ho farem especialment, gaudirem intensament d’una primavera que fins ara havia estat una mica trista (almenys per molts llocs on hem caminat). La vessant de la muntanya està intensament tacada del blanc del corner, i d’alguna moixera, més escassa. A sota seu, com bona part de la ruta, m’ha cridat l’atenció la boixerola vera, que no estic acostumat a veure, ben florida. Pel camí també m’ha agradat veure plantes més comuns per a mi com el cucut, l’herba fetgera, l’argelagó o les violes. I ja que hi som, pel que fa a la fauna, a banda dels omnipresent voltors, també hem pogut gaudir d’un parell de sargantanes cuallargues que s’ha deixat veure bé.

Sense tenir massa clar si ens sortiria bé o no, acabem amb la sensació que hem encertat amb el canvi. Els últims metres els farem pel GR, però de seguida arribarem al cotxe.

Tot i tenir la furgo a punt farem una excepció i dormirem en un hotel rural. Casa Roca, a Sant Martí de Barcedana. De fet, abans de començar a caminar hi hem passat a recollir les claus. Al vespre ens hi trobarem amb la Núria i en Miguel, i hi estarem molt bé i a bon preu.

Sant Pere de Queralt

Ruta solitària però molt guapa i, en algun tram, divertida (amb passos equipats i grimpades, fàcils). Gaudirem, també, de grans vistes des de lo Balconet, i d’un congost salvatge, el de Sant Pere, on es troba l’ermita que li dona nom.

GRIMPADES

Ens llevem d’hora, ho recollim tot i paguem el càmping just quan obren. Anem bé de temps i ens parem a una botiga de les Avellanes (un petit descobriment per a properes vegades, tenen una mica de tot en cas que faci falta, inclosos productes locals... i, fins i tot, pollastres a l’ast).

Ens trobem a l’hora a Santa Linya, avui toca caminada de grup, tot i que serem pocs, només cinc: En Miguel, la Núria, la Gemma, la Clara i jo. D’entrada fem una ruta “turística” pel poble, que no val gaire la pena. Ens sorprèn veure un parell de tallers d’escultors i, un cop ja sortint, dalt d'unes roques unes pintures de llops i uns maniquins... dels quals no sé trobar cap informació. Si més no curiós.

De seguida ens comencem a enfilar, tot passant per la balma dels Corrals, una balma obrada que, entenem, tenia aquesta funció. A la següent bifurcació decidim fer la ruta al “revés”, per fer-la més fàcil, ja que ahir va ploure i segons el que hem llegit en aquest cas és millor així (i, segurament, pel que veurem més endavant, encertarem). De passada, el genoll de la Núria també ho agrairà.

Una mica més amunt s’obren grans vistes a les parets del Montsec, i el camí comença a baixar lentament. Girem a la dreta i mica en mica ens anem endinsant al congost, bell i salvatge, de Sant Pere. La pista s’acaba convertint en un corriol que sovint és el mateix llit del torrent. En aquest tram hi ha alguns passos equipats, senzills però divertits. Gaudim del camí i de les cingleres que ens envolten.

El camí s’enfila una mica i és bifurca. Ens desviem a l’esquerra per anar fins a Sant Pere de Queralt (o de la Vall). Camuflada dalt un esperó rocós, d’origen romànic tot i que amb modificacions posteriors, es troba en un indret de gran bellesa, amb bones vistes a la vall de Camarasa. Ho aprofitem per esmorzar.

Reculem fins al trencall i ara ens enfilem amunt, amb ganes. Hi ha algun tram relliscós, de baixada es podria haver fet bé, vigilant, però hem fet bé canviant el sentit.

Un cop a dalt resseguim la cinglera planerament. En aquest tram hi ha nombroses trinxeres de la Guerra Civil, algunes ben conservades i construïdes pel bàndol colpista. La majoria són de petites dimensions, rectangulars, quadrades o circulars, fetes apilant roques (com parets de pedra seca). Formaven part del Front del Segre. En aquest front els republicans van poder aturar l’avenç de les tropes franquistes durant l’any 1938, permetent gràcies això, la fugida a França d’uns cent mil soldats republicans i dos-cents mil civils. Sincerament, en aquest cas i per la seva posició, tant a mi com a en Miguel ens costa imaginar què pretenien defensar o atacar. Estan bé, però.

Finalment arribem a lo Balconet, un mirador situat a la punta d’una cinglera. Des d’aquí les vistes són espectaculars. Sota nostre el pantà de Camarasa i les cingleres que l’envolten, en un antic meandre del riu. Més enllà, les parets dels Montsecs i la serra de Sant Mamet. Ho aprofitem per quedar-nos-hi a dinar gaudint, de passada, del majestuós vol dels voltors, que tot sovint planegen a pocs metres sobre nostre.

Ja només ens queda tornar al poble. Ho farem per una pista, una mica més avorrida però amb més ritme. Per una zona menys ombrívola fins i tot fa una mica de calor, ens ha fet un dia fantàstic.

Al poble no hi ha bar i a l’hora de fer el got, més avall, no ens entenem i uns van amunt mentre els altres anem avall. Al final, doncs, només quedarem amb la Gemma. Ho aprofitarem per visitar, de passada, el monestir de les Avellanes, que està molt bé i teníem pendent de veure’l de cada cop que hi passem (a més és gratis, que sempre és d’agrair).

Estanys de Basturs, Roca Bolet i Suterranya

Matí fent tres visites imprescindibles a la zona. La primera als estanys de Basturs, una singularitat natural, la segona a la Roca Bolet, una curiositat geològica, i la tercera als jaciments de Suterranya, una visita guiada molt interessant per contemplar ous i ossos de dinosaures.

MATÍ COMPLET

Ens llevem d’hora, esmorzem i ho recollim tot. Com que encara ens queda una hora abans no ens trobem tots, improvisem i anem a fer la visita que teníem pensada en cas que ens sobrés temps: els estanys de Basturs. Ens queda a uns cinc minuts en cotxe i hi anem amb en Vicenç, en Joan i la Gemma.

La volta és molt curta, no arriba al kilòmetre. La fem entre una vegetació principalment de ribera, on m’encanto a unes mosqueres (un orquídia). De seguida, doncs, arribem al primer mirador, el de l’estany Xic, que veiem de lluny al mig d’un camp. L’estany Gran l’hem voltat, però des d’on el podem veure bé és des del seu mirador. Pràcticament circular, el nivell d’aigua està una miqueta baix i podem veure una tortuga d’aigua. L’estany Petit fa uns trenta metres de diàmetre i uns deu de fondària, mentre que el gran fa uns setanta-cinc per quinze. Bonic, tot plegat, ha valgut la pena venir. 

Aquests estanys tenen unes característiques geològiques i biològiques que els fan únics i singulars. Són una de les quatre zones humides d'origen càrstic més notables de Catalunya, conjuntament amb els estanys de Banyoles, els de vall de Sant Miquel de Campmajor i l'Estany de Montcortès. Estan alimentats per una font d'aigua subterrània, més o menys constant tot l'any, que ha dissolt la roca calcària fins a formar les cubetes còniques on es troben. Destaca, entre altres coses, la seva vegetació, amb espècies que a Catalunya es troben només aquí i en els estanys citats (com la lentibulariàcia Utricularia vulgaris, una planta carnívora sense arrels que viu surant a l’aigua), únicament aquí (com Ceratium cornutum, una alga planctònica), o són molt escasses o rares (com Chara aspera, una alga). Són d’un interès  extraordinari, també, els seus sistemes limnològics bacterians. Tot i estar protegits, l'ús agrícola tradicional de la zona (en especial la captació d’aigua, que fa que el nivell de les aigües estigui molt per sota del que seria natural i que presenti fluctuacions importants), continuen amenaçant aquest bell i agradable indret.

Tornem a Figuerola d’Orcau i encara tenim temps de fer una volta pel poble, petit i amb racons bonics. És una vila closa, força ben conservada d’origen medieval, amb cinc portals que donen accés a l'interior del recinte.

Ens trobem tots a la plaça del poble, amb una gran font i els antics safaretjos. La idea era començar a caminar aquí, però per no fer tard després agafem els cotxes i anem fins a la zona esportiva. Farem una altra breu caminada, que tampoc arribarà al kilòmetre, fins a una altra de les curiositats geològiques de la zona: la Roca Bolet.

Pel curt camí, entre camps, tenim bones vistes de Figuerola i els seus voltants. La roca no està indicada, però la trobem fàcilment gràcies al track que portem. “El Mont de Conques està format per materials argilosos (molt tous), però la seva part superior és una capa de roca calcària més dura, el travertí. Ja fa molts i molts anys, en un vessant sense vegetació d’aquest turonet, l’aigua de pluja que circulava a favor del pendent va anar desgastant l’argila fins que el travertí es va descalçar i va caure en forma de blocs pel vessant. L’argila que quedava sota d’aquells blocs restava, a partir de llavors, protegida de l’erosió. En canvi, l’aigua va seguir emportant-se els materials no resguardats i es va formar una columna que va anar creixent a mesura que s’intensificava l’erosió. Aquesta columna va acabar esdevenint el peu del bolet que ara veiem i l’estructura rocosa resultant és el que els geòlegs anomenen un “pilar coronat””. Indret estimat pels habitants de Figuerola, “des de fa temps hi ha una reivindicació popular de la gent del poble per no deixar caure la roca. Argumenten que l’erosió avança sense parar i que si no es falca amb algun tipus d’estructura ni es protegeix d’alguna manera la roca acabarà caient. De moment no han rebut suport. Em pregunto si, en un cas com aquest, cal deixar que la natura segueixi el seu curs o mantenir una roca molt estimada i d’una gran vàlua geològica. Em decanto per la segona opció, cosa que no vol dir que en altres llocs sigui partidari que la natura evolucioni per si sola. També sóc partidari de senyalitzar la zona i, sobretot, de visitar-la des del més absolut respecte per tractar-se d’un lloc molt fràgil (text extret i copiat, literalment ja que hi coincideixo plenament, de descobrir.cat, on hi ha més informació).

Agafem el cotxe i fem l’última caminada del cap de setmana. Almenys jo  en tinc moltes ganes (i crec que d’altres també). Farem una visita guiada als jaciments de Suterranya. Hem de ser-hi a les onze, però arribem al poble, on hem quedat, molt abans. Ho aprofitem per fer-hi una volta. Com tots els que hem visitat, té racons bonics. No puc deixar de pensar que si aquests pobles estesin a prop de la costa estarien ben arreglats, plens de botiguetes, restaurants i a vessar de turistes (també em passa a d’altres zones, com a la Segarra, per exemple). Imagino, tot té els seus avantatges i inconvenients, però no deixa de ser una llàstima que molts d’ells, mica en mica, es vagin despoblant i abandonant.

Caminem entre camps, amb el poble de Suterranya al fons. Ens assentem sota una alzina i la guia, l’Elena, comença les seves explicacions. Didàctiques, amenes i entretingudes, amb bon material de suport, no podem deixar de prestar-hi atenció. Respon amb paciència i bon humor les nostres preguntes. Un cop aclarit com i on es busquen, com i que eren els dinosaures i quins són i quins no són els seus actuals descendents (els ocells), ens situa a l’època en que van viure els que tractarem avui. Llavors Europa era un conjunt d’illes de clima tropical, envoltades de grans àrees pantanoses no gaire profundes, que el mar envaïa de tant en tant.

Tos seguit ens convida, acotant la zona, a buscar-los nosaltres mateixos, amb diferent èxit segons el cas (jo els trobo ràpidament, però perquè ja n’he vist anteriorment i més o menys sé què haig de buscar). Un cop localitzats, un grup de tres i un de sol, continuen les explicacions (amb una rèplica de l’aspecte que tindrien). Ens explica què veiem i perquè ho veiem així. Aquests ous eren de titanosaure, un gegant tetràpode i herbívor (del que ahir vam veure petjades al jaciment d’Orcau), tenien una mida amb un diàmetre d’uns vint centímetres i els enterraven a la sorra (de manera similar a com ho fan avui en dia les tortugues).

Abans de marxar tenim la sort de poden contemplar, també, una molt breu estona, un gran llangardaix verd.

Tot seguit ens desplacem cap un altre jaciment, tot parlant amb l’Elena de la fauna actual. Es tracta d’un jaciment d’ossos de diferents espècies, arrossegats per un riu i dipositats el que seria un meandre o similar (ho sabem perquè en aquest cas el tipus de roca és diferent). Com en l’anterior, ens convida a buscar-los nosaltres mateixos i, un cop trobats (en aquest cas força més fàcilment), a treure’ls la pols amb un pinzell tal i com fan els paleontòlegs. Hi veiem diferents ossos de dinosaure i altres animals, a més d’alguna placa de la closca d’una tortuga. 

Tornem al poble, encara parlant de fauna actual i de la vida al poble, per fer-hi una volta abans d’acomiadar-nos a l’aparcament. Ens ho passem molt bé i ens ha agradant molt (tant, que només marxar alguns ja ens plantegem repetir alguna de les altres visites guiades que fa).

Per posar punt i final a un cap de setmana fantàstic, amb bona companyia, tenim reservada taula al restaurant Catarri, a Vilamitjana, on menjarem molt bé i bé de preu (amb els postres s’encanten una mica, però bé igualment).

Ens acomiadem i abans de marxar, amb la Gemma i l’Edurne, decidim fer una última visita de camí (ens hi trobarem en Joan i en Vicenç, ja marxant, perquè també han marxat una mica abans del Restaurant). De fet, teníem previst fer-hi una curta caminada, però havent dinat i amb la calor que fa, ens fa mandra i ho deixem estar. Només ens hi passarem. El castell de Llordà s’alça imponent dalt d’un turó. Del segle XI, reconstruït a finals del segle passat es veu i té molt bones vistes a la zona. Un bon comiat.

Orcau (jaciment de petjades de dinosaure i castell)

Dues caminades en una (es poden fer per separat). En la primera anirem fins al Jaciment d'Icnites d’Orcau 2, on podrem contemplar desenes de petjades fòssils de Titanosaure. En la segona fins al bonic castell d’Orcau, amb grans vistes a la Conca de Tremp.

DINOSAURES I CASTELL

Reagrupats tots i redistribuïts en altres cotxes, anem a fer la tercera caminada del dia, en realitat dues ajuntades en una. Aparquem a l’entrada d’Orcau, amb panells informatius, i comencem a caminar. El camí és ample i planer, entre carrasques ombrívoles que de tant en tant deixen entreveure bones vistes a la Conca de Tremp i als Montsecs.

En poca estona arribem a un dels llocs que, almenys jo, tinc més ganes de visitar per culpa de la fascinació, gairebé infantil, que tinc pels dinosaures. I no em decebrà. Al jaciment d'Orcau 2 es poden veure desenes de petjades fòssils (icnites) de dinosaures, conservades a la superfície d'un extens estrat de roca calcària que es va formar al fons d'un llac de poca profunditat, molt proper al mar. Les van fer un grup de titanosaures, un dels últims grans dinosaures europeus abans de la seva extinció, fa 65 milions d’anys. Eren herbívors i quadrúpedes de mides gegantines, l’espècie més gran coneguda podia fer fins a divuit metres de llarg i pesar unes catorze tones, amb un coll i una cua extraordinàriament llargs. Les seves potes davanteres i posteriors eren diferents, i això es pot apreciar al jaciment: les posteriors tenien l'extrem arrodonit i uns dits gruixuts, sovint amb grans urpes, mentre que les anteriors eren més petites i tenien forma de mitja lluna.

Tornem per on hem vingut, pràcticament fins a l’aparcament, per començar-nos a enfilar fins al castell. Entre brolles i sense ombres, tot i que per sort no fa molta calor.

Uns quants (no surt al track), ens desviem tot buscant unes trinxeres. El camí se’ns allarga, les trinxeres queden més enllà i no hi arribarem, però ens refiem del mapa i hauríem de trobar un camí que ens hauria de portar el castell no gaire més tard que la resta... aquest camí, si mai ha existit, però, no en queda res i acabem pujant pel dret amb algunes dificultats, quan la resta ja fa estona que han marxat (per desgracia no els podem avisar, perquè no tenim cobertura als mòbils).

Des del Castell d’Orcau les vistes a la de la Conca de Tremp i a la Conca Dellà són magnífiques, i més a l’hora que hi hem arribat, amb una llum molt bonica amb el sol que es comença a pondre. De fet, va servir d’enllaç entre les fortaleses més importants de la zona: Mur i Llordà. El castell, mig enrunat però també molt guapo, es va construir al voltant del canvi de mil·lenni, en plena convulsió fronterera entre els comtats catalans i l’Al-Àndalus (en el moment més intens de les ràtzies andalusines per les terres del Montsec). Durant el segle XI, es va convertir en un important centre logístic i militar. Està format per un recinte principal i un de secundari posterior (on hi ha l'església de la Mare de Déu de la Pietat). El recinte principal és de planta quadrada, a cavall dels segle XIII i XIV, amb torres cantoneres (bestorres, ja que són obertes per l’interior). Els recintes posteriors, dels que en queden menys restes (almenys visibles) pertanyen principalment al segle XV. Ens agrada molt.

Tornem pel camí per on hauríem d’haver pujat i, ja que hi som, per acabar el dia fem una volta pel poble d’Orcau, amb alguns racons bonics.

Puig de Millà

Curta però bonica i completa caminada fins a un 100 Cims amb grans vistes. Començarem a caminar al llogarret de Millà, i pel camí passarem per una font amb safaretjos i una cova que val la pena visitar (la del Biot del Peraire).

COMPLETA

Esmorzem, ho recollim tot, paguem i marxem (del càmping d’Àger). Començarem a caminar a Millà, un llogarret amb cases de pedra prou bonic. El lloc és molt petit i ens costa una mica aparcar, es nota que, avui sí, ha començat la Setmana Santa. Pel camí, tot i que no molta, anirem trobant gent.

Baixem per una roureda fins a la font de Cinto, on hi ha, també, uns antics safaretjos. Girem i ens comencem a enfilar per un bosc cada cop més esclarissat, que finalment és convertirà en les brolles i boixedes per on caminarem la major part del camí.

Arribem a un coll i el camí gira a la dreta, per anar tot planejant fins al cim. El cim, com a tal, no val res, no hi ha n’hi vistes. Ara bé, unes metres més endavant, ran de cinglera la panoràmica és espectacular, especialment al pantà de Canelles i Mont-rebei, els Montsecs i, més enllà, el Pirineu aragonès. Ho aprofitem per refer forces tot contemplant-la.

Tornem per on hem vingut, parant-nos ara, a la cova del Biot del Peraire. S’hi entra per una boca que fa quatre per dos metres, i té un recorregut en baixada d’uns vint-i-tres metres, i una amplada i alçada màxima, al seu punt més alt, de dotze per dotze metres. Sembla la cova Negre o el Forat de Gel, però en petit. Amb poques concrecions, la paret nord està recoberta per una curiosa capa de cristalls de calcita de grans dimensions. Val la pena.

Després de la baixada tenim temps, encara, d’anar a dinar i fer una volta per poble d’Àger, amb bells racons i on no hi ha forma que coincidim amb l’horari d’obertura de la seva col·legiata, que ens tornarà a quedar pendent.

Los Picons

Bonica Caminada fins a un cim modest (100 Cims), però amb molt bones vistes. Per arribar-hi, a més, haurem de passar per una curiosa i divertida esquerda.

COMENCEM TEMPORADA

Entre compromisos, el mal temps i portar mones als nebots, tot i tenir la Setmana Santa pràcticament sencera de vacances (només treballo el dimecres), al final només podrem passar una nit fora. Comencem temporada amb la furgo i decidim fer-ho al Montsec, hi farem dos cims que tenim pendents des de fa molt temps.

Marxem al matí i, per sorpresa nostra, sembla que el temps s’ha invertit, fa més bo al nord que a Lleida, que està ennuvolat. Per sort, però, el dia anirà millorant.

Comencem a caminar a la bonica ermita de Sant Salvador, un antic nucli medieval del que, almenys aparentment, sembla que no en queda res. Situada en un petit bosquet de carrasques podrem deixar el cotxe a l’ombra.

La pujada la fem per una pista entre brolles i boixedes. No hi ha ombres, tot i que no fa calor, però té l’avantatge que sempre gaudim de bones vistes. Pel camí passem per la font d’Horta i el mas de Gorreta.

Deixem la pista i planegem pel sender que ens portarà al cim, que de seguida queda davant nostre. Els últims metres el camí es desdibuixa una mica i acabem passant una mica pel dret, tot i que no ens costa gota acabar trobant al camí correcte. L’última pujada, fins al cim, es fa per una esquerda estreta i mig grimpant, la Clara pot passar amb motxilla però jo no. Curiós i divertit.

Les vistes s’obren ara cap a totes bandes. A les que ja teníem més o menys pujant de, l'embassament de Santa Anna i el Segrià, ara se li afegeixen les de la vall de Tragó i les parets dels Montsecs, amb el congost de Mont-rebei i Terradets que els separen ben visibles. Magnífiques, un cop fetes les fotos de rigor ho aprofitem per dinar tranquil·lament.

La intenció era fer una ruta circular, però els camins que ens marca el track que portem (i el mapa), sembla que han desaparegut. Fem una mica de volta per res, i reculem per on hem vingut. Encara seriem a temps de fer-la circular un cop a la pista, però la Clara s’adona que ha perdut el “buff” i acabem baixant per on hem vingut (trobant-lo més endavant).

Ens instal·lem al càmping d’Àger, on estarem molt bé. Per sort la Setmana Santa comença demà i hi trobem lloc (l’endemà, sense reserva, no hi hauríem pogut acampar). Per acabar d’aprofitar la tarda anem a fer una volta fins a la Mare de Déu de la Pertusa.

Cim i castell de Montllobar

Passeig fàcil i agradable fins a un 100 Cims modest, però amb molt bones vistes a la conca de Tremp i les muntanyes que l’envolten. Pel camí passarem, també, pel castell de Montllobar.

APROFITANT

Deixem el càmping i anem a fer una volta per Cabdella, l’excusa que ens ha fet venir fins aquí. El meu pare vol fer el pessebre d’aquesta població i hem vingut a fer fotos. De passada, també, fer una primera exploració a la Vall Fosca, d’on ens quedem amb les ganes de fer-hi moltes més excursions.

Per aprofitar el dia i no arribar molt tard a casa, però, anirem una mica més avall i farem una excursioneta que, d’altra manera, segurament difícilment faríem.

Comencem a caminar al coll de Montllobar. El canvi de paisatge respecte al d’ahir és brutal. Matollars secs on fins i tot aquest any, degut a la sequera, els escassos roures que hi ha repartits aquí i allà han començat a perdre la fulla abans d’hora (a Osona també, però amb menys intensitat que aquí i els que veurem pel camí).

Al cap de poc de començar arribem al castell medieval. Bé, les seves restes, ja que només en queda part d’una torre. Per un camí embardissat, que ens permetrà fer-hi la volta... per descobrir que el camí bo, com sospitàvem, era una mica més enllà.  La volteta, però, val la pena ja que ens permet gaudir del castell des de tot els seus angles i recollir algunes plomes de voltor (que anem veient).

Continuem el camí i ens enfilem fins al cim de Montllobar. Sense ni una ombra, fa molta calor, però la recompensa val la pena. Ja s’endevinaven des del castell, però des d’aquí les vistes són magnífiques: a la conca de Tremp, al Montsec (i el congost de Montrebei), Boumort, Sant Gervàs i, avui encalitjats, els cims del Pirineu.

La tornada la fem pel mateix camí. Cotxe i cap a casa, dinant a la furgo, tard, pel camí (a Benavent).

Cova de Mata-solana

Excursió pel barranc de la Barcedana per descobrir un dels seus racons més bells i amagats: l’espectacular cova Negra de Mata-solana.

MÉS RESTRICCIONS

Més restriccions per culpa del “putu” virus (a vegades només és pot dir així). Tenint en compte els que som habitualment aquesta vegada, “per sort” serem només serem set, un més del permès... sinó potser hauríem d’haver anul·lat la caminada.

Ens trobem i comencem a caminar a Mata-solana, a la part del “darrere” de Montsec, tot gaudint de bones vistes al barranc de la Barcedana, per on caminarem avui. Com que està força ennuvolat farem la ruta al revés del que havia pensat, per arribar com més aviat millor a la cova, el principal objectiu del dia. Deixant-la per al final correm al risc que plogui i no la puguem gaudir com ens agradaria (molls, amb fred...).

Baixem per una pista tot seguint les marques del GR, entre pinedes... sense ni un bolet (veient els que es troben per casa meva, tenia l’esperança de veure’n algun, però aquí no deu haver plogut tant).

Al costat de la pista hi ha un bon panell informatiu de la cova i un pal indicador. Girem a l’esquerra i ens comencem a enfilar per un sender ample i ben condicionat durant uns 20 minuts.

Al final del camí hi ha la cova Negra de Mata-solana. La boca d'entrada té forma mitja lluna i fa vint-i-vuit metres de llargada per quatre d’amplada. La cova està inclinada i té un desnivell de vint-i-tres metres, de forma gairebé circular fa uns setanta per seixanta metres, i de sostre alt la seva alçada màxima és de dotze metres. Només per les seves mides ja és espectacular, però a més al seu sostre està ple d’estalactites, a més d’algunes grans estalagmites i altres concrecions. Ens passegem pel seu interior badant i descobrint tots els seus racons, especialment la Gemma i jo, que som els últims en sortir, amb diferència.

Com a últimes curiositats, tot i que això ho sabrem un cop a casa, la part més baixa de la cova es manté al voltant dels vuit graus durant tot l’any, i les goteres del sostre eren aprofitades per omplir un abeurador de fusta per beure, ja que en aquesta part del Montsec no es troben fonts properes.

Reculem fins al panell i continuem el recorregut, sempre per pistes (excepte un petit tram camp a través). Canviem, també de vessant, fent un bon contrast, ja que si fins ara hem anat per boscos, ara ho farem per terrasses recobertes d’oliveres, ametllers i cereals.

Cauen quatre gotes i la tornada al cotxe és molt més ràpida del que m’agradaria, ja que para de seguida i no sembla que hagi d’anar a gaire més i fins i tot surt tímidament el sol. Jo hagués dinat pel camí, en lloc de cotxe, però bé, què hi farem.

Per acomiadar-nos fem el got a Vilanova de Meià, amb excursió inclosa en cotxe pels seus estrets carrers. Com sempre, gran caminada i gran companyia.

Pala Alta

Entre la plana lleidatana i el Montsec, les vistes des dels cingles de la Serra del Mont-roig i el seu punt més, la Pala Alta (100 Cims), són espectaculars. Pel camí passarem, també, pel Monumental roure de Fontanelles i l’ermita de Montalegre.

VISIBILITAT EXCEL·LENT

Quedem a Manresa (menys la Sílvia, que recollim a Tàrrega) i marxem cap a Vilanova de la Sal. Avui serem dotze i anirem sobre l’horari previst.

Comencem a caminar al monumental roure de Fontanelles. Després d’un primer i únic dubte, fruit d’una mala explicació de la ressenya que portem, de seguida ens comencem a enfilar deixant enrere ombres que, en dies de sol, com avui, serien prou d’agrair (tot i que fa, i farà, una caloreta ben suportable). Mentre pugem, tenim la sort de veure una serp, que no puc identificar, i ens comencen a acompanyar els primers voltors. El nostre primer objectiu, gairebé sempre a la vista.

Arribem a Santa Maria de Montalegre. Com a ermita no sembla tenir massa interès, si més no històric, però des d’aquí les vistes són magnífiques i només les millorarem un cop al cim.

A partir de l’ermita el camí continua per la carena, avui ben florida especialment d’almesquins, d’un color groc que no podran prohibir. Bufa una mica de vent, que ara ens toca més, ara menys, però ja ens va bé (i no només per l’aire fresc).

La visibilitat és excel·lent i les vistes des del cim del Pala Alta són espectaculars. A una banda la plana lleidatana, amb el pantà de Sant Llorenç de Montgai als nostres peus. A l’altre, els cingles del Montsec, amb el pantà de Camarasa en primer pla. Més enllà els Pirineus, del Solsonès fins al Pirineu Aragonés, Montserrat, Sant Llorenç del Munt o el Montseny (entre altres). En dies així costa marxar de llocs així.

Continuem per la carena fins al coll de la Porta on, arrecerats del vent, alguns s’esperen i descansen a la seva gespa. Mentre, la resta pugem a la propera Pala del Coll de Porta, una segona part del primer cim, amb unes vistes igual de fantàstiques, i fins i tot més panoràmiques, més 360º. Un cop vist baixem al coll i ho aprofitem per dinar, sense preses.

La baixada la fem per una pista, tot passant pel costat i sota dels cingles on fa una estona caminàvem. El seu color dona nom a aquesta serralada, Mont-roig, i és molt fàcil veure perquè.

Per acabar de rematar el dia i gaudir de la companyia, com que no trobem bar obert a Vilanova de la Sal, fem el got a Balaguer. Sense preses, però sense encantar-nos massa, som relativament lluny de casa i, com sempre, no acabem mai gaire d’hora.

Sant Alís

A cavall de la Noguera i el Pallars Jussà, Sant Alís (o Penya de Sant Alís) és el pic més alt del Montsec d'Ares. 100 cims de la FEEC, les seves vistes en un dia clar són espectaculars: del Montseny, Montserrat, els Ports, la Serra de Prades, la Serra de Montsant, el Moncayo, la Serra de Guara, fins pràcticament tots els Pirineus, dels navarresos als gironins.

ESTELS

Arribem a mitja tarda al càmping de la Vall d’Àger (molt recomanable), on tenim 3 bungalous reservats (és caminada de grup i som 12). Un cop instal·lats anem a fer una volta pel poble, que és prou bonic. Sopem al càmping, mentre plou, i tornem a agafar els cotxes, patint una mica pel temps. El motiu per venir un dia abans és la visita al Parc Astronòmic del Montsec (al Centre d’Observació de l’Univers). La visita consta de quatre parts: un vídeo 3D, l’Ull del Montsec, observació del cel amb punters làser (amb bòlid inclòs en el nostre cas), i observació amb telescopi. Ens agrada molt, més que recomanable.

L’endemà toca caminada, com que ahir ens vam anar a dormir tard, hem quedat a dos quarts d’onze amb els tres que s’afegiran avui. Al final seran tres quarts d’onze i començarem a caminar a les onze tocades. Ho fem al coll d’Ares, punt d’enlairament de parapents, i alguna ala delta, que anirem veient pràcticament tot el dia.

La idea era començar al Parc Astronòmic (a l’Observatori, que no s’ha de confondre amb el centre que vam visitar ahir), però com que és preveuen núvols per a la tarda decidim pujar directament a Sant Alís i, si un cas, després ja allargarem la ruta. Al final estarem de sort i el dia no es taparà fins gairebé acabant.

Només començar a caminar comencen les bones vistes: la plana lleidatana, encalitjada, en una banda, els Pirineus, mig ennuvolats, a l’altre. En un dia de cel serè han de ser realment espectaculars.

La primera parada és ben aviat, a la cova del Pous de Gel (o de les Dues Boques, o la Foradada). Curiosa, ens hi entretenim una estona.

Caminem al costat dels cingles, gaudint de les vistes i de les boixedes de camí, tenyides d’un groc ofensiu, que donen, almenys per mi, un toc màgic al paisatge.

En no massa estona arribem al cim, Sant Alís, el més alt del Montsec d’Ares. Gaudim de les vistes i fem la foto de grup. A partir d’aquí només queda recular. Ho fem per la pista que va paral·lela a la cinglera, menys entretinguda... però que ens permet badar més amb les rapinyaires, veiem: àguiles marcenques, una àguila daurada, un munt de voltors i un aufrany (només ens falta el trencalòs per fer el “complet”).

Com que fa bo i és relativament d’hora una altra vegada al coll d’Ares decidim continuar fins al Parc Astronòmic, per allargar una mica la caminada. Dinem sota l’observatori, mentre els núvols mica en mica van guanyant terreny.

Un cop refetes les forces tornem al cotxe i anem a fer el got a Àger. Gran comiat d’una gran caminada i un cap de setmana rodó.

Roca Roja

100Cims a cavall de la Noguera i el Pallars (una mica més enllà del Montsec estrictament parlant). Modest, però amb unes vistes impressionants.

CABRES

Sortim relativament d’hora de Benavent de la Conca, sense el desgast d’haver fet les dues hores de carretera que hauríem fet normalment (gràcies a dormir a la furgoneta). Passem per l’església de Santa Margarida i el portal d’entrada al poble, restes de l’antiga muralla que l’envoltava antigament.

Ens enfilem fins gairebé als peus del cingle i el resseguim cap a la dreta. Poc més endavant el camí es desdibuixa una mica. Tot i això per camins poc definits i fresats, a estones grimpant, acabem arribant al cap de munt de la cinglera. No ho volíem fer per aquí, però després sabrem que ho haurem fet pel Grau de les Cabres (nota: al track surt la ruta “correcte”).

Un cop a dalt girem a l’esquerra i seguim la pista fins al cim (també s’hi pot arribar seguint els cingles, però el camí no està gaire o gens fresat). Les antenes són un bon punt d’orientació. Pel camí, a més del senglar que hem vist abans, gaudim del vol de voltors i milans.

Des del cim les vistes són increïbles: al Montsec, el Pallars, Boumort, el Cadí, el Pedró dels 4 Batlles, la Plana d’Urgell  i, més enllà avui una mica encalitjats, els Pirineus Pallaresos i Aragonesos (Aigüestortes, l’Aneto, Ordesa...). Mengem una fruita per refer forces. Hem tardat més del que comptàvem, és hora de dinar, no portem res més i tenim gana.

Girem per on hem vingut, ara, però, passem el Grau de les Cabres i arribem al coll on abans hem vist un pal indicador (poc més enllà). Aquí girem a la dreta i baixem pel Grau Curt... per on volíem pujar. És un camí bo, de bon seguir i a estones amb marques grogues ben visibles, amb alguna petita excepció per culpa de treballs de desembosc. És per culpa d’aquests treballs que ens hem equivocat i és ara, baixant, que veiem on ho hem fet: a l’alçada d’un rec hauríem d’haver baixat una mica en lloc de continuar recte.

Dinem tard, ja a Benavent. Tot seguit, carretera per fer una altra caminada tot tornant a casa.

Barranc del Bosc

Bonica caminada pel Barranc del Bosc, a la part de darrera dels cingles del Montsec. Pel camí passarem per la imponent Roca Regina, gaudirem de magnífiques vistes i ens passejarem pel costat del pantà de Terradets.

DARRERA

Caminada de grup. Tornem a ser bastants, setze (amb algunes cares noves). Sortim de Manresa més o menys puntuals i arribem a l'hora prevista tot passant per Ponts i el Port de Comiols. Segons “Maps” són 5 minuts més que per Balaguer (per on tornarem) però la carretera és molt bonica i val la pena (i així variem anada i tornada, que són dues hores llargues de cotxe, com a mínim, segons la procedència de cadascú).

Sortim de l’aparcament del túnel, boca sud, de la presa de Terradets. Travessem la carretera i ens comencem a enfilar pel Barranc del Bosc, la part de darrera de les cingleres del Montsec. De seguida deixem a la nostra dreta la imponent Roca Regina, un penya-segat vertical paradís d’escaladors. De fet, en veiem alguns, tan petits al costat de la roca que ens fan més evident la seva grandesa (és una paret de més 300 metres d’alçada).

Ens enfilem i baixem una mica fins a travessar el Barranc del Bosc, que hem tingut tota l’estona al nostre costat, però més avall. No sempre estem de sort i avui no baixa aigua. Llàstima, amb aigua ha de ser molt bonic (que hi farem, no sempre tot surt rodó).

Ens tornem a enfilar per l’altra banda del Barranc, deixant enrere les curioses i boniques formes dels penya-segats que envolten el barranc. Pugem amb ganes i fa una calor gairebé d’estiu (alguns pateixen una mica). Un cop a dalt les vistes, que ja s’han deixat entreveure, milloren força. Són les formes inclinades del Montsec, que deixen endevinar els cingles de l’altra banda (la imatge més coneguda d’aquesta serralada).

Llavors baixem relativament ràpid, canviant roures i alzines d’alçades més aviat modestes, per pinedes una mica més ufanoses. Un cop a baix aprofitem per dinar tranquil·lament a la riba del pantà... fins i tot estirant-nos una mica.

Refetes les forces ja només ens quedà la part fàcil. Passem pel costat de l’Alberg-Estació de Cellers i voregem l’embassament de Terradets, amb una aigua blau gel, amb els Pirineus de fons. Poc més endavant el creuem pel Pont de Monares i llavors passem pel túnel de Monares, excavat a la roca i antiga carretera de Terradets, on hi destaquen les curioses destrals que hi ha en una de les seves arcades. Tot seguit passem per la presa i arribem al cotxe.

L’excursió, tot i que ha valgut molt la pena, ha set més aviat curta. Com que més o menys ja ho teníem previst anem a fer el got, ja tota una tradició al final de cada caminada, a la Baronia de Sant Oïsme, per fer tot seguit una visita a aquest petit i bonic poble. Visitem lo Castell, les restes d’una fortificació del segle XI, on destaca la torre restaurada, des d’on hi ha uns vistes esplèndides de la zona (i més avui, que la visibilitat és molt bona). Al seu costat s’hi conserva, també, una ermita romànica (del mateix segle, amb un campanar afegit del segle XII). Gran punt final d’excursió.

Sant Mamet

Pujada a Sant Mamet, un cim modest però amb unes vistes impressionants (a les parets del Montsec, els Pirineus i la Plana de Lleida). Baixant es passa, també, pel curiós jaciment d'icnites (petjades fòssils, en aquest cas de dinosaures) de la Vall d'Ariet.

DINOSAURES

Avui anem més lluny i som una mica menys, tretze. Sortida de Vic de la majoria i parada a Manresa per recollir a la resta, a l’hora prevista (no sempre passa). Ens repartim en tres cotxes sense fer cas a la Clara... que tenia tota la raó. Com que és una travessa hem de deixar un cotxe a Santa Maria per tornar a buscar els que deixarem a Coll d’Orenga... si haguéssim agafat quatre cotxes en podríem haver deixat un a baix, repartir-nos en els altres tres i jo m’hagués estalviat pujar a coll d’Orenga a deixar els que portava i tornar a baixar a Santa Maria a buscar els del tercer cotxe. Per sort la pista de Santa Maria al coll està prou bé i no perdem gaire temps.

Comencem a caminar a dos quarts de dotze, només mitja hora més tard del que comptàvem. Enfilant-nos de seguida per una boixeda amb els primers símptomes de la primavera a la muntanya mitjana: l’almesquí serà ben present durant tot el recorregut, i l’herba fetgera també, tot i que més localitzada en punts concrets, aquí i allà.

Després d’un començament una mica suau el camí s’enfila amb ganes, salvant els 500 metres de desnivell fins al cim amb poc menys de tres kilòmetres. Anem fent, cadascú al seu ritme, parant a fer fotos (gran excusa per descansar sense que es noti gaire) a les boniques vistes que hi ha.

Arribem al cim a dos quarts de dues. L’esforç val la pena, si pujant les vistes ja eren molt boniques, un cop a dalt són espectaculars. Per un banda les parets del Montsec (dels Montsecs, per ser exactes), on s’endevina el congost de Terradets i es deixa veure, una mica, el pantà de Camarassa. Més enllà, a la dreta, els Pirineus ceretans i andorrans, el Cadí i les muntanyes solsonines i berguedanes. A l’esquerra, els Pirineus dels Pallars, l’Aran i l’Aragó. A l’altra banda, la plana de Lleida... i això que la visibilitat, sense ser dolenta, avui tampoc és excel·lent.

Fa una mica de vent (ens passarem el dia abrigant-nos i desabrigant-nos segons passem per llocs més arrecerats o menys). La capella del cim no val molt la pena i, tot i que ja han parat les molestes “burres” d'uns radioaficionats, decidim dinar una mica més endavant, a recer del vent. Baixem entre prats, encara gaudint de grans vistes i ens parem a dinar en un prat. Per continuar tot seguit, baixant, per una pista molt més pedregosa del que m’imaginava.

Un cop a la Vall d’Ariet ens quedà l’última parada del dia. En tinc moltes ganes. És al jaciment d’icnites (petjades fòssils) de la Vall d’Ariet. No hi cap mena d’indicació, però amb l’ajuda d’un mapa no és difícil trobar-lo (pràcticament al costat d’uns masos en ruïnes, una mica més avall). És un jaciment de petjades de dinosaures, en aquest cas de sauròpodes “petits” (això vol dir, si he interpretat bé la informació que he trobat, d’uns 4 a 6 metres... similars als que he afegit a la fotos). Són petjades, també, dels últims dinosaures que van viure a la terra. No tothom els contempla amb el mateix entusiasme que jo, però ha valgut la pena desviar-se uns metres.

D’aquí, com que anem una mica justos, com sempre, ens saltem el castell d’Ariet i ja només queda la baixada fins a Santa Maria, els uns per una drecera, els altres per la pista principal (també fent alguna drecera). I un cop al poble, com ja va ser tradició, fem el got (o el toc, o la copa... segons la procedència de cadascú) al Bar de Poble (es diu així...no s’hi van matar gaire amb el nom). La caminada ha estat molt bé i la companyia també (a més, hem tornat a la normalitat, que ja tocava: bon temps en general i només ens hem equivocat uns cent metres).

I mentre els altres s’acaben el beure tranquil·lament, els tres conductors anem a buscar els cotxes. Jo sense claus (tot i que no ho dic a ningú més dels que pugem)... i que afortunadament no he perdut, sinó que m’he deixat allà on pensava que serien: al pany de la porta, posades (cosa que no m’havia passat mai).

Ermita de Meià i el Cogulló

Caminada molt bonica al voltant de Vilanova de Meià. Pel camí, sempre amb bones vistes als cingles del Montsec, es passa per una bella ermita romànica, diverses fonts i un dolmen. Des dels cims del puig de Meià i el Cogulló, a més, les vistes s’obren cap a la plana lleidatana (i, en dies clars, segurament més enllà).

FONTS REFRESCANTS

Marxem una miqueta més d’hora, però per problemes logístics amb el pa, comencem a caminar cap a les deu igualment. A Vilanova de Meià. De fet volia anar a la Cerdanya, però a última hora s’ha apuntat en Salvi i, com què la caminada que tenia prevista era massa curta, he hagut de canviar de plans. Tot i que potser no anem al millor lloc el millor dia: tornar a fer calor de veritat (no arribarem a la de dies passats, però déu n’hi do).

Comencem la caminada tot passejant pel poble, amb antics carrerons amb coberts i portals medievals. Passem per l'església de Sant Salvador, romànico-gòtica, en què destaquen les seves dues portalades: la porta romànica, al mur del migdia, i la Porta Baix, al mur de ponent, mostra del primer esglaó en la evolució de les portalades romàniques lleidatanes cap als nous models gòtics. Darrera seu hi ha, també, les restes de l'antic castell de la Mota, convertit en un magnífic mirador.

Tot seguit ens comencem a enfilar, protegits del sol per la boira alta que no acaba de marxar... i que no impedeix que faci xafogor. Ho fem, d’entrada, entre roures, tot i que de seguida ho farem entre les boixedes i carrascars que ens acompanyaran la resta del dia.

Ben aviat arribem al puig de Meià, on hi ha dues de les parades previstes. La primera a la Mare de Déu del Puig de Meià, romànica del segle XI, amb vestigis preromànics i bonica. Amb una font just al costat que ens servirà com a primera dutxa del dia. La segona, a les restes del castell de Meià, del segle XI, i les cases que l’envoltaven (curiosa la cisterna). Tant des d’un lloc com des de l’altre les vistes són boniques, i ho han de ser molt més, tot i que ara, amb la calitja i la boira alta, es queden més aviat curtes.

Baixem suaument i variem una mica la ruta prevista. S’allargarà una mica però també pujarem menys bruscament. Ho fem per passar per la font Blanca, amb un bon doll d’aigua fresca... segona dutxa del dia! Que bé que es posa. Poc més endavant en Salvi allarga una mica més la caminada mentre jo m’espero sota l’ombra d’una noguera, a la cabana de’n Pubill.

Per la carena i després d’una última pujada, fa estona ja a ple sol, arribem al segon objectiu del dia: lo Cogulló. Des d’aquest modest cim (1.002 m) hi ha unes grans vistes, d’una banda, els cingles del Montsec (que més o menys ens han acompanyat tot el dia), de l’altra, la plana lleidatana, tot i que avui una mica encalitjada (en dies més o menys clars, llegeixo, es pot veure el Montseny, Montserrat i les muntanyes de Prades). Una mica més enllà, el dolmen del Cogulló, de l’edat de Bronze (de fa 3200 a 3500 anys enrere). I cap a l’altra banda, el Mirador del Cogulló, amb les mateixes vistes, però millorades cap a alguns punts.

A partir d’aquí ja només queda baixar. Ho fem passant per dues grans baumes obrades que, encara avui dia, es fan servir per a guardar-hi el bestiar (la primera sense nom, que hagi trobat, la segona la cova de Castejón).

Una mica més de baixada fins a la font de l’Hedra i el torrent del Boix, ben secs, però un racó que quan baixa aigua ha de ser ben bonic. Tot seguit, planejant altra vegada entre roures, arribem a Vilanova de Meià. Tenim el cotxe al costat d’una font que fa estona que desitgem abans de tornar cap a casa... tercera dutxada del dia!

Castells de Guàrdia i de Mur

Caminada fins al castell de Guardia i al impressionant castell de Mur, que dominen el pas de Terradets i el Pallars Jussà, i Santa Maria de Mur, amb la reproducció de les seves pintures romàniques... que es troben a Boston.

ONADA DE CALOR

Comencem a caminar a les onze a Guardia. De seguida passem per una petita roureda... pràcticament l’única ombra, amb cara i ulls, que veurem en tot el dia. Un cop passada ens comencem a enfilar fins al primer objectiu. Per sort, preveient la calor “normal”, a l’hora de planificar les excursions ja en vaig buscar una de no massa llarga i amb no massa desnivell, cosa que avui agrairem molt.

En poca estona som a les restes del Castell de Guardia. Construït entre els segles IX i XII depenia del castell de Mur, que el “necessitava” ja que des de aquí és domina el pas de Terradets (punt cec per al castell de Mur). Al seu voltant hi havia l’antic poblat de Guàrdia, del que només en queden les ruïnes de l’església romànica de Sant Feliu (segles XI i XII).

Després d’un tros més o menys planer el camí es torna a enfilar. Tot passant per Collmorter aviat arribem al castell de Mur, on ens podrem refer una mica de la calor amb un refresc. Arribem, a més, just a temps per fer la visita guiada, única manera de visitar-lo, amb l’ermita de Santa Maria.

El castell de Mur és un dels monuments d’art romànic civil més important del nostre país. Del segle XI, la seva estructura és simple però molt robusta. Per la seva arquitectura i estat de conservació ha esdevingut l'emblema dels Castells de Frontera dels Comtats Catalans. Les explicacions de la noia que ens fa de guia (a nosaltres dos i una parella que s’ha afegir després) són molt bones (centrades, en bona part, en les estructures defensives i, per qui en vulgui aprofundir més, en la curiosa figura d’Arnau Mir de Tost, personatge rellevant en la història de la zona i del país). Les vistes des del seus murs, als Pallars, són fantàstiques (i això que hi ha una mica de calitja).

La visita continua pel Monestir de Santa Maria de Mur, canònica augustiniana. De les construccions que en queden, una bona part, destaquen l’església del segle XI i el claustre del XIII, disposat, per la manca d’espai, d’una manera ben curiosa (el claustre és davant de l’església). A l’interior de l’església, a més, hi ha la replica de les pintures romàniques originals, que després d’una història una mica rocambolesca van acabar al Museu de Belles Arts de Boston.

En total, una hora i mitja que ha fet que hagi valgut la pena el desplaçament i la caminada. Que ens ha servit, també, per refer-nos de la calor. Ho aprofitem per dinar a l’ombra del castell.

Baixem força ràpid, tot i que sense presa. El camí baixa una mica més directe que a la pujada. Un cop al poble de Guàrdia busquem, infructuosament, una font per refrescar-nos. Ho farem uns quants kilòmetres més avall, al costat de la carretera, a la font de les Bagasses, on tres dolls d’aigua fresca ens permeten remullar-nos ben bé (quines ganes que en tenia!). Tot i que el termòmetre del cotxe marca quaranta graus, al vespre, veien el mapa de les temperatures a TV3 sabrem que: hem estat a un dels punts de Catalunya que ha fet menys calor! Curiosament a la resta del país encara ha set pitjor!

Congost de Mu

Tot i les seves dimensions més discretes (comparades amb els altres congostos més espectaculars d'aquesta serralada), la passejada per aquest trànquil congost també val la pena.

APROFITANT EL VIATGE

Havent dinat, per aprofitar el viatge, faig una altra caminada a la tarda (al matí he anat a la Cova del Tabac). Tot i que començo a notar el cansament acumulat de dies anteriors, sé, també, que venen quatre dies de relax. Una que fa temps que en tenia ganes: el congost del Mu (o de Mur).

Començo a caminar a la font del Pont, ja d’entrada més o menys al costat del Segre, que baixa ple d’aigua. Al cap de ben poc passo, també, per la font de l’Espadella, convertida en àrea de pícnic.

Segueixo per la pista, planera, fins a l’entrada del congost de Mu. Aquí el riu es comença a encaixar cada vegada més, entre la serra de Sant Mamet i el Montsec. De fet, s’hi entra per unes passarel·les i al cap de ben poc s'encaixa tan que el camí s’enfila i llavors planeja per poder passar-lo per dalt.

Cap al final el camí baixa de cop per una canal tot fent marrades, fins a tocar un altre cop del riu. De seguida el torno a travessar per un bonic pont penjant. Al cap de poc passo per unes passarel·les penjants al costat de la petita presa d'Alòs i, tot seguit, arribo a l’Aiguabarreig del Segre i la Noguera (amb la presa de Camarasa al meu davant).

Llàstima que no hi hagi un pont i es pugui enllaçar amb la caminada del matí, si les dues ja són impressionants, justes seria sensacional (de fet, el pas ja hi és, però és privat i pertany a la presa de Camarasa).

Reculo per on he vingut, desviant-me uns metres pel camí que puja a un mirador. Només fent això les vistes al congost ja valen la pena, encara que em quedo una mica amb les ganes d’acabar arribar-hi. No és molt lluny, però hi ha una mica de desnivell, noto el cansament i s’hi ho faig se’m farà molt tard per arribar a casa.

Curiosament, un cop a casa i un parell de dies després m'assabento, a traves de les noticies que, en aquesta zona, s'hi ha establert una petita població d'isards, única a Catalunya fora de l'alta muntanya (si ho sé, estic més al cas, tot i que segurament tampoc n'hagués vist).

Cova del Tabac

Caminada curta però molt bonica i interessant. Primer entre roures, després entre alzines, sempre amb bones vistes s’arriba a la Cova del Tabac, que ben segur ens sorprendrà per les seves dimensions. A més, a la cova hi podrem veure pintures rupestres.

CURTA PERÒ IMPRESSIONANT

Després de dies de salt d’aigua en salt d’aigua ja toca una cosa diferent. Un cova, i a un lloc que no destaca per la seva humitat: la cova del Tabac, a la serra de Sant Mamet, a les portes del Montsec.

Deixo el cotxe a la presa del pantà de Camarasa, envoltat de cingles, i em començo a enfilar muntanya amunt. Primer entre roures, amb una mica més d’ombra, després entre alzines, tarteres i garrics, amb més sol i temperatures de plena primavera. De seguida, també, amb moltes bones vistes a la zona (a Camarasa, la plana lleidatana i al Congost de Mu, on aniré a la tarda). Cap al final cal grimpar una miqueta, hi ha alguns passos, poc complicats amb graons i cadenes.

Un cop a dalt començo la visita a la cova, més impressionant del que em pensava, tot i que més o menys sabia quines eren les seves dimensions: quinze metres d’amplada, vint d’alçada i gairebé cent-setanta de llargada. Molt bonica i això que de concrecions n’hi ha ben poques. M’hi entretinc una bona estona recorrent-la en calma (creuant-me amb altre gent... amb lots que amb prou feines arriben a il·luminar-ne una petita part).

A l’entrada de la cova, em costa una mica trobar-les, però també hi ha un altre element molt interessant: pintures rupestres. De l’Edat de Bronze, hi ha dotze figures que corresponen a antropomorfs, estel·liformes, quadrúpedes, rectangles radiats, traços i restes de pigment, d'estil esquemàtic, tècnica de traç simple i color ataronjat-vermellós i vermell. Per sobre pintades que només poden ser degudes a la incultura, la ignorància i el nul civisme, d’altra banda, com a la resta de les que es troben a la cova, com si a la resta del planeta ens importes que Pepito ha estat allà no sé quin dia (no ho entenc, si mai se m’hagués acudit fer una cosa així, m’avergonyiria que ho veies algú i encara més ensenyar-ho).

Baixant voltors em passen a pocs metres i m’encanto tot contemplant alguna flor, a terra baixa, la primavera ja arribat amb força. Reculo per on he vingut... i me’n vaig cap a la següent caminada (aquesta és curta i tinc temps de fer-ne una altra).

Cova de Gel i Tossal de Mirapallars

Entre bonics alzinars i boniques rouredes i boixedes (inusualment verdes) fem una doble excursió. Primer anem a l'espectacular Cova de Gel, mig amagada a la muntanya. Tot seguit, pugem al Tossal de Mirapallars on, gaudint del silenci, contemplem unes vistes magnifiques (en un dia clar han de ser realment impressionants).

AGOST?!

Massa d’hora, poques vegades més ho faré (i menys ara a l’estiu que el dia és llarg). A les vuit sortim de Vic. Els set, avui toca setena caminada oberta. Per ser primer cap de setmana d’agost em pensava que seriem menys. Arribem a l’Hostal Roig, punt de sortida, a les deu... per primera vegada, tal i com estava previst.

Comencem a pujar per un bonic carrascar muntanyenc. De seguida fem la primera parada, a la zona hi ha un bon grapat de trinxeres de la guerra civil, usades després, també, pels maquis.

Ens continuem enfilant per una roureda, també bonica, que passa a ser, més endavant i a trossos, una boixeda esclarissada que deixa veure bones vistes a la vall Bercedana i el pantà de Terradets.

El camí no té cap més dificultat que anar seguint el GR fins a trobar el pal que indica la cova. Ens hi desviem i comencem a baixar un bon tros. Ahir va ploure fort a la zona, la prova són les abundants acumulacions de pedres (gel) que anirem trobant tot el dia. La baixada és forta i esta enfangada, el que provoca la relliscada de la Neus i la caiguda d’en Jordi (sense conseqüències, a banda d’uns pantalons bruts).

El patiment, però, val la pena. La Cova (o Forat) de Gel queda mig amagada a la muntanya, malgrat la seva enorme entrada. Fa uns setanta metres de fondària, per uns vint-i-cinc d’amplada i uns deu d’alçada. Té una inclinació de trenta a quaranta graus que fa que, juntament al trobar-se a l’obaga, mantingui unes temperatures baixes tot l’any. A l’hivern l’aire fred i queda atrapat, no podent creant-se corrents a l’estiu, sota la capa d’aire calent exterior (una cosa similar a la inversió tèrmica). A la seva entrada hi ha una font improvisada que recull l’aigua dels degotalls. Encenem els lots i continuem fins al fons de la cova. No hi gaires estalactites, però les parets tenen belles combinacions de colors. No en dubtaven, però la cova fa honor al seu nom, i tot i que no hi trobem gel (el nom de la cova vindria perquè fins i tot se n’hi podria trobar a l’estiu), si que hi fa fred, molt fred.

Reculem, pujant més ràpid del que em baixat (amb menys relliscades), fins al camí, i reculem una mica, fins on hi ha el pal que indica el camí del cim. Hi hauríem de ser en mitja hora i decidim dinar un cop a dalt. La pujada, si bé continuada, excepte la part final és per una pista sempre suau.

Tot i que no és el millor dia, hi ha calitja i núvols als Pirineus, des del cim les vistes són espectaculars. Al sud l’immensa Plana de Lleida, endevinant-se algunes de les muntanyes que l’envolten al fons. Al voltant nostre, bona part del Montsec, a l’altra banda, els Pirineus i Prepirineus, mig tapats, del Cadi fins a l’Aragó. Dinem tot gaudint d’aquestes panoràmiques i del silenci de la zona. Mentre ho fem agraïm una ullada de sol... en un migdia d’agost! la temperatura ha anat bé per caminar, però no és la que correspon a aquesta època de l’any.

Reculem per on hem vingut. Dues hores de cotxe. No condueixo jo i vaig fent cops de cap... llevar-me d’hora, no em va bé... per sort les muntanyes hi són tot el dia, no tenen horaris d’obertura (i no ho farem gaire més).

Mont-rebei i Santa Quitèria

Clàssica espectacular per l'únic congost dels Prepirineus que no és travessat per cap carretera. Es pot allargar (o començar) fins a les boniques ermites romàniques de Santa Quitèria i/o la Mare de Déu de la Pertusa. No apte per gent amb vertigen o molta por a les alçades. Si es fa amb nens amb molt de compte (i com més grans millor).

UNA ESTONA PARLANT LAPAO

Marxem d’hora, a dos quarts de vuit. Per posar-nos a caminar a les onze. Avui en toca una de lluny... fins i tot per mi. Passat el Pont de Muntanyana, prèvia parada en un primer mirador, aparquem a la Masieta i comencem a caminar.

Només sortir davant nostre ja s’endevina el congost. El pantà de Canyelles, el més gran de Catalunya (i el segon de la conca de l’Ebre), està al seixanta per cent de la seva capacitat (una xifra que sembla baixa, però, pel que em sembla haver escoltat, per aquest embassament és una dada força alta). De fet es veu força ple i a la seva cua, just abans d’entrar al congost, es veuen força arbres mig colgats per l’aigua.  

De seguida passem pel pont penjant, de foto obligada, i ja em portem unes quantes tot i que acabem de començar. El Pont travessa el Barranc de Sant Jaume, que queda a uns quaranta metres sota nostre... cosa que es pot veure a través del terra metàl·lic de la passarel·la.

De seguida arribem al congost, una de les meravelles naturals del nostre país, que algun dia o altra s’haurien de visitar. El congost de Mont-Rebei, format per la Noguera Ribagorçana, separa el Montsec d'Ares del Montsec de l'Estall. Constitueix l'únic gran congost prepirinenc de Catalunya que es manté més o menys verge, lliure d'infraestructures, sense ser travessat per cap carretera, ferrocarril o línia elèctrica. Destaca, també, la seva gran biodiversitat, amb carrasques, garrigues, brolles, prats secs i rouredes de fulla petita, amb algunes espècies endèmiques i amb una presència abundant de plantes rupícoles. A més, el congost també és conegut per algunes de les seves espècies de fauna, entre les més remarcables: el trencalòs, l'aufrany, el voltor comú, l'àguila daurada, el pela-roques, la llúdria o el gat salvatge, entre altres.

El congost només es pot travessar per on ho farem nosaltres. A la banda catalana un camí de ferradura espectacular, excavat a la roca, que permet gaudir d'aquest indret. Les parets del congost fan més de cinc cents metres de caiguda vertical, amb punts on l'amplada mínima del congost és de només vint metres. Passa a uns cinquanta metres d’alçada i no disposa de baranes, pel que no és recomanable per als nens o als qui pateixen vertigen. Els que ens fa por les alçades, com jo, però, se’ns pot fer passable gràcies als passamans que hi ha en tot el camí (i als bancs repartits estratègicament, que fan de punts de descans).

Sortim del congost per l’altra banda, per enfilar-nos una mica, seguint el camí que ens portaria a l’ermita de la Pertusa (molt bonica). De seguida, però, ens desviem a la dreta i baixem cap al pantà per un camí molt nou i ben condicionat. Per un altre pont penjant, al congost del Seguer, a uns quaranta metres de l’aigua, travessem a la banda aragonesa i comencem a parlar en LAPAO (de fet, per segona vegada avui, per arribar aquí hem passat un bon tros per carreteres aragoneses... on, sigui dit de passada, aquesta llengua brilla per la seva absència). El canvi de llengua no ens costa gens i de seguida li agafem el “truquillo”, encara ens passarem una bona estona més parlant-lo.

El camí s’enfila fins a les primeres passarel·les de fusta. Penjades sobre un cingle de vuitanta metres d’alçada. Ho passo malament, però hi acabo passant. La veritat és que és força espectacular. Una altra cosa discutible és s’hi calia aquest tipus d’instal·lació i al preu que ha costat, però ja que hi és, val la pena aprofitar-ho.

Un tros més hi arribem a la segones passarel·les, penjades a una alçada similar, encara que potser no fan tanta impressió... però potser només perquè són les segones.

A partir d’aquí el camí es torna a enfilar. Per sort a mig camí hi ha la font de Montfalcó, ens hi refresquem i reomplim l’ampolla d’aigua, fa molta calor i les ombres no són molt abundants.

Acabem de pujar fins a l’alberg de Montfalcó tot mirant els cartells que expliquen la fauna i la flora. Ho fem amb cert estupor. Òbviament estan en castellà, però en cada panell per a cada espècie hi ha el nom de la zona (suposo per no dir, en català). Al veure algunes traduccions l’única explicació que hi veig és que eren dos que els feien hi van tenir una conversa que devia anar més o menys així.

- A ver, tu que eres de por allí, sabes como llaman esos al enebro?

- Pues me suena a algo así como ginebra...

- Chinebra? I Como se escribe?

- Pues, supongo que tal como suena.

I així algun més.

Bé, una cosa és que en la varietat dialectal en diguin com en diguin (que està molt bé i és bonic), l’altre es saltar-se totes les normés d’ortografia... i encara sort que han fet una llei per protegir el LAPAO!

Tot passant per l'alberg de Montfalcó anem fins a la bonica ermita romànica de Santa Quitèria. Està oberta i el seu interior és fresc. Ho aprofitarem per dinar. Abans, però, fem un munt de fotos i gaudim de les espectaculars vistes a l'entrada del congost.

Reculem per on hem vingut. Potser per la calor, potser per la tensió al passar per el congost i les passarel·les, o per les dues coses, avui em costa una mica i al final acabaré mort. I no serà per falta d'aigua, només a la caminada i tornant a reomplir l'ampolla a la baixada n'hauré begut quatre litres.

Les passarel·les, a la tornada, i de pujada no m'impressionen tant (potser, també, una mica perquè ja sé que m'espera).

Baixant, també, repeteixo la meitat de les fotos, la llum ha canviat i moltes fotos ara quedaran millor (cosa que ja havia mig previst pujant... però no sé sap mai).

Entre una cosa i l'altra arribem al cotxe a quarts de sis (portem des de les onze caminant). Refem una mica de forçes, menjant una mica, i cap a casa. Dues hores i mitja de cotxe... però que amb una excursió com la d'avui, no saben gens greu.

Sant Llorenç de Montgai

Gràcies als abundants canyissars i el nivell permanent d'aigua, l'embassament de Sant Llorenç és l'hàbitat d'un gran nombre d'espècies aquàtiques. A més, està envoltat de paratges de gran bellesa, com la paret de l'Ós.

CAP DE SETMANA FORREST GUMP...

El dia torna a ser gris. M'ho agafo amb calma però no fa cara de millorar i decideixo tirar amunt, a veure si hi ha sort i millora... si més no, encara que no sigui per caminar, si per fer una mica de turisme en algun lloc.

Ho desparo tot i cap a casa, sense preses, tinc clar que vull aprofitar el dia fent el que sigui.

Estic de sort i el dia va millorant quan més amunt pujo. Em decideixo per una caminada que tinc pendent des de fa temps i queda més o menys de passada (torno per Lleida per no haver de passar per l'AP-7, pels peatges i les possibles cues).

Aparco a Sant Llorenç de Montgai i començo a caminar. Fa sol, però només és una clariana prou gran perquè no hagi de patir, o això sembla.

La caminada volta un pantà en què, gràcies als abundants canyissars i el nivell permanent d'aigua, s'hi poden veure força ocells aquàtics. Tot i que no és l'objectiu d'avui, en puc beure uns quants (collverds, agrons roigs, cabussons emplomallats, corriols... a més d'altres més típics dels penya-segats i boscos que l'envolten, com voltors o mallerengues).

La caminada és bonica i fàcil, sempre gaudint d'un entorn precios... que també tinc pendent d'explorar des de fa temps.

Al final, però, s'acaba amb ruixat... per no desentonar amb tota aquesta setmana santa.