
Fitxa tècnica, fotos i explicació de les caminades que vaig fent... amb més o menys sentit de l'humor, segons la inspiració del dia.
A cavall del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, la Serra de Boumort és un massís calcari situat entre els Pirineus i el Montsec. A la seva part baixa, molt agresta i abrupta, hi predominen les pinedes secundàries de pinassa i de pi roig (substituint les rouredes de fulla petita que li serien pròpies, relegades a barrancs i llocs inaccessibles), mentre que a la part alta, amb relleus una mica més suaus, hi dominen les pinedes de pi negre i, en menor mesura, els prats alpins.
Reserva de Caça, destaca per la seva riquesa de fauna, però també per la bellesa dels seus paisatges. Espero anar-los descobrint... ni que sigui molt de mica en mica.
CASTELL DE MUR
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
Guàrdia de Noguera (05/07/2015)
10.4 Km (circular) / Desnivell /
Desnivell: ± 400 m
Durada: 4 h
ROCA ROJA
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
Benavent de la Conca (13/10/2017)
5.4 Km (anar i tornar)
Desnivell: ± 250 m
Durada: 2 h 30'
SANT GERVÀS I ARANSÍS
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
Sant Martí de Barcedana (07/05/2023)
10.9 Km (anar i tornar)
Desnivell: ± 500 m
Durada: 4 h
SANT PERE DE LES MALESES
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
La Pobla de Segur (27/09/2026)
10.9 Km (circular)
Desnivell: ± 400 m
Durada: 4 h 15'

Caminada bonica i variada. Tot recorrent els imponents cingles de Collegats passarem per les restes de l’antic monestir de Sant Pere de les Maleses, visitarem la curiosa cova de la Serpent i caminarem pel fons de l’estret congost de Collegats. Si bé es veritat que potser sobra alguna torre elèctrica, aquesta és una caminada imprescindible.
TERRA DE LLEGENDES
Segon dia de “colònies”. Ens llevem d’hora, ho recollim tot i en menys de cinc minuts arribem al punt d’inici. Hem quedat a les nou amb la Fina i en Josep Antoni, els únics que han pogut venir en aquesta sortida ajornada.
Sortim de la font de la Figuereta i ens comencem a enfilar per una pista asfaltada. De seguida, però, ens desviarem pels corriols per on anirem caminant. Sense arribar a ser una caminada trencacames durant tota la ruta anirem pujant i baixant suaument. Ho farem sempre acompanyats per brolles, a vegades amb alguna pinassa, i, sobretot, per les belles i impressionants cingleres que envolten, per totes bandes, el congost de Collegats. El paisatge, si bé en alguns llocs li sobren algunes torres elèctriques, és preciós.
Aquestes cingleres són l’hàbitat ideal de moltes rapinyaires. Durant tot el dia veurem voltors i a mig matí tindrem la sort de poder observar, també, un trencalòs jovenet. A banda d’això la Clara avui ens farà un classe magistral de rastres: pinyes rossegades per rates i esquirols, petjades de senglar i cabirol, excrements de guilla i fagina...
La primera parada és al monestir de Sant Pere de les Maleses, en un racó perdut que transmet pau i tranquil·litat. Sota una balma, era un monestir troglodític, actualment només en queden les ruïnes, quatre murs corresponents a les antigues estances del monestir, moltes pedres per terra i, en un racó de la balma, dos absis de l’antiga església romànica. El monestir va viure el seu període de màxima esplendor entre els segles IX i XI, mantenint una certa importància fins al segle XVII, mentre el camí que unia els dos Pallars passava per aquí (fins que es va obrir el camí de Collegats). Està molt bé.
Expliquen les males llengües, que el monestir també era una fonda. Quan s’hi allotjava algú amb diners els frares el mataven per robar-lo. Durant molt de temps hi va haver enterrat una pell de vedell farcida de monedes d’or. Al llarg d’aquesta ruta hi ha bons i amens panells informatius. A banda dels aspectes més tècnics s’hi expliquen les seves llegendes.
Reculem un tros i reprenem el camí. Passem el barranc de Sant Pere que, sorprenentment encara porta una mica d’aigua i forma dos petits gorgs al costat del camí, prou bonics.
Continuem fins a la bonica i curiosa cova de la Serpent. És una única galeria, ample, de bon caminar i amb un recorregut de vint-i-sis metres. Al seu sostre té una curiosa forma que ha donat nom a la cova, resultat de l’erosió d’un flux d’aigua subterrània. Segons explica Pep Coll, escriptor de la comarca, la llegenda diu que a la cova hi vivia una serp gegant que es menjava a qualsevol que hi passes a prop. Un monjo del monestir de Sant Pere de les Maleses, fart de veure com es menjava tots els rucs que hi passaven per davant, va decidir parar-li una trampa. Va carregar un ruc amb pans que amagaven un munt de ganivets. La serp se'l va empassar tot sencer i al morir va deixar gravada, per sempre, la seva monstruosa carcanada a la paret del sostre.
Continuem caminant i arribem a unes torres elèctriques, des d’on hi ha grans vistes al congost de Collegats, i on tot seguit baixem amb ganes. Un cop a baix, travessem la carretera i comencem a seguir el congost per la carretera vella. Un recorregut planer, tranquil, bonic i relaxant. Amb el riu al centre i els penya-segats a banda i banda. En alguns punts (cartell informatiu), val la pena aixecar el cap i fixar-nos en les curioses formes que formen algunes roques calcàries, fruit de l’erosió.
Ha fet caloreta i un bon dia, ens ho hem agafat amb calma, sense pressa i, tot i això, acabem d’hora (a l’hora de dinar). Ho farem a la Pobla de Segur, convidats per la Fina i en Josep Antoni (moltes gràcies!).
Data: 27-09-2026
Kilòmetres: 10.9 (circular)
Desnivell: 400 m.
Durada: 4 h 15' (amb parades).
Dificultat: baixa.
Circular: Sí. Inici a l'aparcament de la Font de la Figuereta (N-260).
Ben senyalitzada amb pals indicadors, marques grogues i fites (tot i que no a tot arreu). Només cal seguir-los. Tot i això, com en qualsevol caminada, sempre és aconsellable portar mapa, ressenya (la de sota és orientativa i podria no incloure totes les cruïlles) i/o TRACK Wikiloc.
Sortim de la font de la Figuereta, travessem la carretera i ens enfilem per una pista asfaltada en direcció a Sant Pere. Ho fem fins a trobar un pal indicador, on girarem a la dreta per continuar per un sender. Arribarem a una cruïlla on girarem a la dreta, per al cap de pocs metres continuar recte a la següent cruïlla. Ull! aquí no veurem els pals indicadors clàssics, sinó que hi ha roques amb els noms i les direccions gravades. Continuem sempre pel sender principal fins que es bifurca. Prenem el sender de l’esquerra en direcció a Sant Pere de les Maleses.
Un cop vistes les restes del monestir reculem per on hem vingut i a la bifurcació girem a l’esquerra en direcció a la cova de la Serpent. La cova queda just al costat del camí. Un cop vista continuem pel sender principal. Arribarem a unes torres elèctriques a partir d’on baixarem al fons del congost de Collegats. Ull! un cop a la N-260 la travessarem amb precaució, per tot seguit girar a l’esquerra i seguir la via verda de Collegats, que tot passant per la carretera vella ens portarà fins a la Font de la Figuereta.
Excursió fins a la trinxera de Vilanoveta, la trinxera de ciment més llarga i ben conservada de Catalunya. La ruta, però, també té altres al·licients com poden ser el poble abandonat d’Aramunt Vell, les vistes de camí i un paisatge bonic i solitari.
TRINXERES
Segona ruta del dia després de Comiols i la visita al Museu d’Isona. Vaig sol. Fa calor i com què es hora de dinar, faré una cosa que fa temps que no faig per no començar a caminar tip. Em menjaré un entrapà ara, la fruita a mitja caminada, i el segon entrepà quan acabi.
Surto d’Aramunt entre camps. La primera parada, per sort, és ben aviat. A la font Vella, que raja abundant. Estem a trenta graus i ho aprofito per mig dutxar-me. Afortunadament, també, almenys a estones durant el camí bufarà una mica d’aire refrescant (menys del que m’agradaria, però millor això que res).
Caminaré pràcticament sempre per pinedes, ara una mica més ombrívoles, ara menys. La Jonça, l’argelagó, la maleïda, el lli i fins i tot alguna platantera, entre altres plantes florides, fan més agradable el camí.
Deixo a l’esquerra la Torre dels Moros, l’únic que queda del castell d’Aramunt, del segle XI o XII. També la Mare de Déu del Camp o Santa Maria d’Aramunt, romànica amb modificacions posteriors. Tot i quedar molt a prop no hi vaig, una mica per mandra, una mica per no acabar molt tard, una mica perquè des d’on les veig avui ja faig.
Pujant, baixant una miqueta, i tornant a pujar arribo a les trinxeres i búnquers de Vilanoveta, un dels espais més destacats del Front del Pallars durant la Guerra Civil. Es tracta d'un patrimoni històric únic, ja que la de Vilanoveta és la trinxera de ciment més llarga i ben conservada de Catalunya. Copio d’altres pàgines web: “Els dies 7, 8 i 9 d’abril de 1938 les tropes franquistes arriben a la Conca de Tremp, travessen el riu Noguera Pallaresa i estableixen el cap de pont de Tremp. L’objectiu militar era controlar les centrals hidroelèctriques de la Pobla de Segur i de Talarn-Tremp per tallar l’energia elèctrica que subministraven a la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. Des del Montsec fins a les Valls d’Àneu i al llarg del riu Noguera Pallaresa, es va establir un front de guerra d’uns cent quilòmetres, que es va mantenir actiu des d’abril de 1938 fins al gener de 1939. Aquest front estava format per dues línies defensives-ofensives, una per a cada exèrcit, traçades en paral·lel i separades, en alguns punts, per molt poca distància. Durant els nou mesos que va durar del front, s’hi van produir enfrontaments de gran duresa, tot i això, no van alterar significativament la línia de combat, causant una gran quantitat de morts i de ferits en ambdós bàndols. La muntanya de Sant Corneli va ser un escenari d’uns combats irracionals, on les forces republicanes, situades en una cota més baixa i sense cap protecció, van intentar sense èxit conquerir el cim d’aquesta muntanya, patint una gran quantitat de baixes. Vilanoveta és un turó que barra el pas al riu de Carreu, va ser fortificat pels nacionals amb trinxeres de formigó per impedir l’avanç republicà que pretenia trencar el front en aquest lloc per recuperar el terreny perdut”.
Visito la trinxera i els seus búnquers (o nius de metralladora, ja que no estan soterrats). Està molt bé i, a més, un cop a casa llegiré que he estat força de sort ja que, per tal de posar en valor aquest espai, fa poc s’ha fet la neteja de la vegetació al voltant de la trinxera i està previst posar-hi panells interpretatius.
Les trinxeres es troben al punt més alt de la ruta. N’Hem anat tenint durant tot el camí, però des d’aquí les vistes són encara millors i molt maques: a la serra i la vall de Carreu, la serra de Pessonada, les serres de Gurp i la de Sant Gervàs. També es deixen veure una mica, el pantà de Sant Antoni i algun cim del Pirineu, que per la situació dedueixo que ha de ser el Montsent o el Pic de Peguera (o algun de proper).
La tornada la faig pel mateix camí, tot passant per Aramunt Vell, tot i l’advertència de no fer-ho. Me’n penediré, més que pel perill de despreniments, perquè no hi ha un camí clar, i en algun punt em costa passar per la vegetació i la runa. Havia estat un exemple de vila closa medieval, amb carrers empedrats i cases antigues de les que, desgraciadament, cada vegada en queda menys. Una llàstima, ben restaurat seria un poble preciós.
Torno a passar per la font Vella on, ara si, faig una dutxa ben complerta. Cotxe i cap a casa on arribaré prou d’hora, a les vuit.
Data: 23-05-2026
Kilòmetres: 8.8
Desnivell: ± 410
Durada: 3 h 15' (amb parades).
Circular: sí. Inici a Aramunt (entrada del poble, al costat d'un parc).
Senyalitzada amb algun pal indicador de fusta. Tot i això poden mancar o caldria millorar-los en algun punt. La ruta va alternant pistes i corriols, a risc de no posar totes les cruïlles (i algunes sense una referència clara), no faig ressenya. Tot i això, ruta de fàcil orientació amb mapa i/o TRACK wikiloc.
Ull! Gens recomanable fer el recorregut per dins d'Agramunt Vell (com vaig fer, jo seguint un altre track). No només pel perill de despreniments, advertits a l'entrar, sinó perquè els camins estan gairebé impracticables per la vegetació (i l’ensorrament d'alguna paret).
Bonica i curta caminada fins al poble vell de Comiols i la seva bella ermita romànica, des d’on gaudirem de bones vistes a la Plana d’Urgell.
CADA VEGADA QUE HI PASSAVA...
Em llevo d’hora, vaig sol i vull aprofitar per fer un parell de caminades més o menys curtes i una visita que “no puc” fer amb la Clara. Tinc una bona estona de cotxe, però el dia és llarg. Rumiant, de camí, canvio l’ordre que tenia pensat, començant per la més llunyana i acabant per la més propera (aquesta), per no haver de patir pels horaris. Encertadament, tot i que això no ho sabré fins al final.
Començaré, doncs, per Comiols. Sempre que passava amb el cotxe pel seu coll pensava que algun dia hauria d’anar a aquella ermita que es veia bonica. Avui serà el dia. Aparco a cal Ribera, amb bones vistes al Monsec, i començo per la visita als búnquers. Per sort vaig amb el wikiloc, no hi ha un camí definit per arribar-hi, algun està mig amagat i si no fos d’aquesta manera, potser no els trobaria. Estan bé, però si no estem interessats amb el tema, ens els podem saltar (tot i això, afegeixo una mica més d’informació al final del text).
Tot seguit baixo per una pista, entre els alzinars amb roures que m’acompanyaran durant tota la ruta. Plena primavera amb moltes plantes florides, especialment l’argelagó i la jonça, que sempre fan el camí més agradable.
Al cap de poc en desvio per un corriol fins arribar al Poble Vell de Comiols, travesso les ruïnes de les cases del poble medieval, amb les restes d’un castell del segle XII, del que es conserva el nivell inferior d’una torre, i un recinte al voltant que en part pot coincidir amb les parets d'alguns dels edificis actuals. És una llàstima, està situat en un lloc molt bonic, sobre unes baumes, i si s’hagués conservat segurament seria un poble preciós.
A l’extrem final del poble hi ha la bella ermita de Sant Romà, romànica, del segle XI. Restaurada i sense transformacions remarcables que alterin el seu aspecte original. Està oberta i s’hi pot entrar. Des d’aquí, i una mica més endavant, hi ha magnífiques vistes a la Plana d’Urgell i el Montsec (avui una mica encalitjades).
Torno per la pista, deixant el poble sobre meu, fins a trobar el corriol per on m’he desviat, a partir d’on desfaig el camí (ara sense desviar-me cap als búnquers).
Un cop acabada la caminada visitaré el petit Museu d’Isona i la Conca Dellà (que ens va quedar pendent fa temps, ja que estava de reformes). Està molt i molt bé.
------
Sobre els búnquers (copio text però no poso la font original perquè no sé quina és i el text es va repetint a diferents llocs. Si algú me la vol dir, estaré encantat de fer-ho). “Els búnquers de Comiols formaven part del front del Pallars durant la Guerra Civil (1936-1939). L'ofensiva d'Aragó llençada per Franco el març de 1938 va trencar el front controlat pel govern republicà. El mes d'abril, l'exèrcit rebel es va situar al voltant de Tremp després de conquerir Lleida i les centrals hidroelèctriques del Pallars que abastien la indústria de guerra catalana. Quedava establert, així, un front que havia de mantenir-se fins a les darreries de l'any i que enfrontà l'XI Cos d'exèrcit republicà amb la 63a Divisió feixista. Durant els mesos posteriors, els combats a la Conca Dellà van ser molt intensos, especialment entre Isona i Sant Romà d'Abella. Va ser en el transcurs d'aquest episodi que es van construir aquests búnquers defensius. Finalment, pels volts de Nadal del 1938, la línia Pallars-Noguera es va esfondrar conjuntament amb el front de l'Ebre. A finals de gener les tropes franquistes ocupaven Barcelona i la desfeta de Catalunya era imminent. A la Conca de Tremp les baixes dels enfrontaments van sobrepassar les 8.000 persones, 2.000 a l'exèrcit rebel i 6.000 al republicà. A conseqüència dels intensos combats, l'escenari de la lluita va quedar devastat, la població fugida, els camps plens de trinxeres, ferralla, esteses de filferro, metralla, obusos i bombes sense esclatar. Nombroses cases i masies van resultar afectades o ensorrades del tot”.
Data: 23-05-2026
Kilòmetres: 5.8
Desnivell: ± 245
Durada: 1 h 45' (amb parades).
Circular: sí. Inici a cal Ribera (coll de Comiols)
No senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa, tot i que d’orientació fàcil, és recomanable acompanyar-la de mapa i/o TRACK wikiloc.
Per anar fins als búnquers cal track, ja que no hi ha camins definits que hi portin (si no estem molt interessats en aquest tipus de construcció, tampoc val massa la pena). Recomanable, doncs, del punt on haurem aparcat prendre la pista que marxa cap a l’esquerra (cartell indicador al poble vell de Comiols). Només haurem d’estar al cas quan portem més o menys un kilòmetre i mig a deixar-la i agafar un corriol a l’esquerra marcat amb una fita. Seguim aquest corriol que, més endavant, travessa el poble vell de Comiols i arriba fins a Sant Romà. Un cop a l’ermita podem tornar pel mateix camí o seguir la pista que comença davant seu (és la que hem deixat abans, de manera que si volem una alternativa fàcil, també podríem anar i tornar per aquesta pista).
Tot fent aquesta ruta passarem per la bella ermita de Sant Gervàs i les restes del castell homònim. Des del cim del Capolat d’Aransís gaudirem de magnífiques vistes al Montsec, la Conca de Tremp, la serra de Boumort i més enllà.
FÀCIL
Esmorzem a la furgo, recollim les coses i marxem de l’hotel casa Roca, on hem estat molt bé. Sortirem de davant seu, tot un plaer no haver d’agafar el cotxe. Ens trobem amb la Fina i en Josep Antoni i al cap de res comencem a caminar. Avui toca caminada de grup i serem sis.
Ens enfilem per la pista que porta a Sant Miquel de la Vall, sense massa interès, on ens trobarem a la Clara, que no s’acabava de trobar del tot bé i així s’estalvia un tros. En cas que no millori farà la volta curta, només al castell (al final no serà el cas i la podrà fer sencera).
Deixem enrere el poble i ens enfilem per una pista, suaument, descartant el corriol que puja directament al castell per, d’aquesta manera, anar primer a l’ermita i el castell, i ja tenir-ho fet en cas que més tard caigui alguna gota (plourà, però ho farà quan ja haurem acabat i marxant cap a casa).
La primera parada, doncs, és a la bonica ermita de Sant Gervàs. De fet de Sant Gervàs i Sant Potràs del Castelló Sobirà, patrons dels herniats. Romànica, del segle XII, amb modificacions posteriors, del segle XIV, i restaurada no fa gaire. Està oberta i al seu interior encara s’hi conserven pintures barroques.
Poc més enllà hi ha les ruïnes del castell, que tot i que té un origen anterior, del segles X i principis del XI, va agafar el nom de l’ermita. Amb les seves quatre torres, de les que en queden tres força senceres amb algun tram de muralla, protegia les entrades al comtat de Pallars pel congost de Terradets i l'Hostal Roig. Formava part d'una trama de castells i torres de defensa situats en punts estratègics del Pallars Jussà, coneguts com a "Castells de frontera", que complementaven la protecció natural de la serra del Montsec, davant els atacs dels dominis musulmans establerts a Àger, just a l'altra cara de la serra. Va esdevenir un element clau, també, en la repoblació de la vall de Barcedana. Està bé, ens agrada.
Continuem pujant, per pistes i suaument. Gairebé sempre entre camps, tenim bones vistes, que són especialment boniques un cop dalt el cim del Capolat d’Aransís: al Montsec, la Conca de Tremp, la Conca Dellà, al castell de Mur, Sant Corneli, Boumort, la Serra de Sant Gervàs... Llàstima que el Pirineu està tapat, sinó segur que també deixa veure alguns dels seus cims més alts. Al cim hi ha, també, el que semblen les restes d’unes antigues trinxeres, segurament de l’exèrcit franquista de després de l’ocupació de Tremp, quan aquesta muntanya es va convertir en un observatori estratègic del Front del Pallars.
Baixem per on hem vingut. Ens cauen quatre gotes, però res, ni ens posem els impermeables. Fem drecera pel corriol que baixa abans del castell i tot seguit ens desviem cap a la bonica església romànica de Sant Miquel de la Vall, que dona nom al poble.
Fem una volta pel petit poble i tot seguit un intent fallit per trobar l’escletxa d’en Minguera. No hem trobat cap track que hi porti, però en tenim una ressenya. Busquem per on ha de ser i trobem alguna esquerda, fins i tot segurament la que busquem (ho sabré posteriorment), però l’entrada està tan bruta de vegetació que ho deixem estar.
Tot i la distància i el desnivell, que tampoc eren gaire grans, i les parades, avui la caminada se’ns ha fet curta i fàcil. A vegades passa, també el contrari. Dinem davant de l’hotel, sota l’ombra d’un gran lledoner, i ho aprofitem per fer el got de comiat. Com sempre, gran final i gran companyia.
Data: 06/05/2023
Kilòmetres: 10.9 (anar i tornar)
Desnivell ± 500 m
Durada: 4 h (amb parades).
Circular: Sí, inici a Sant Martí de Barcedana.
Dificultat: baixa.
No senyalitzada (només algun pal indicador), tot i que d’orientació força fàcil (almenys en dies clars). La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.
Sortim de Sant Martí de Barcedana en direcció a Sant Miquel la Vall, per la carretera (senyal indicador). Al cap de pocs metres deixem la carretera i seguim per la pista de la dreta, també asfaltada. Més amunt retrobem la carretera i girem a la dreta. A l’entrada del poble girem a la dreta i anem seguint el carrer. Una mica més endavant es convertirà en una pista de terra i passarem pel costat de l’església de Sant Miquel (que deixarem a l’esquerra).
Passada l’església farem un revolt a la dreta i al cap de poc trobarem un pal indicador. Continuem per la pista en direcció al Castell (“en cotxe”). Passem pel costat de l’ermita i al cap de poc arribarem al castell de Sant Gervàs.
Un cop visitat el castell continuem per la pista. Al cap de poc veurem un pal indicador a l’esquerra, després recularem i baixarem per aquí. Ara, però, continuem per la pista. Més endavant arribarem a una cruïlla de pistes on girarem a l’esquerra. Continuem uns tres-cents metres més per la pista principal, i, amb el cim a la vista a la nostra dreta, prenem una pista secundària a la dreta. Una mica més endavant prenem una altra pista a la dreta i tot vorejant els camps, sense un camí gaire definit, arribarem al cim del Capolat d’Aransís (vèrtex geodèsic).
Un cop fet el cim reculem per on hem vingut, girant a la dreta al sender que hi ha abans d’arribar al castell (pal indicador)(tal i com s’ha explicat abans). Surt a la mateixa pista per on hem pujat. Desfem el camí fins a Sant Miquel, just abans de l’ermita, però, prenem la pista de la dreta per poder-la visitar i continuem fins al poble, des d’on desfarem el camí.
Caminada curta a un salt d’aigua preciós, en un bell entorn.
AVARIA
Hem fet una caminada curta fins al cap de Boumort per aprofitar el dia i fer-ne dues més de curtes (al final del dia sumarem gairebé dotze kilòmetres i sis-cents metres de desnivell, però). Baixant per la llarga pista que porta al refugi de Boumort, esperem una bona estona a la Mariona, en va... el cotxe les ha deixat “tirades”. No fa res. Les anem a rescatar, però no hi podem fer res, només trucar a la grua. Per sort, ens podem comunicar amb els pocs mòbils que tenen cobertura i ens reorganitzem com podem. El cotxe de la Gemma ja ens espera a Bóixols, nosaltres hi baixem al cap d’una estona, per continuar amb els plans previstos. Més endavant ja ens tornarem a trobar tots (amb la Tona i la Rosa gràcies a un guarda forestal que passava per allà i les baixarà fins al poble i podran continuar amb nosaltres, i amb la Mariona i la Blanca a Figuerola quan les baixi la grua, per fer la tercera excursió prevista). El cotxe, això ho sabrem dilluns, no ha fallat per culpa de la pista, sinó que se li ha acabat la bateria i li podia haver passat a qualsevol lloc.
Travessem el poble i continuem baixant entre prats, creuem un fotogènic rierol i continuem avall, per una boixeda, que pel que sembla un estret i petit congost, també bonic.
En poca estona arribem al Pont de Bóixols, o pont del Plomall, medieval, del segle XI. El que fa especialment bonic, però, és que està just a sobre d’un bell salt d’aigua. Salt, pont i congost formen un conjunt harmoniós que val la pena contemplar amb calma. De fet, ho aprofitem per dinar, una mica més tard del previst.
Per desgràcia hi trobem, també, el que sembla un gos abandonat, malgrat que porta un collar amb un telèfon (on truquem i no contesta ningú). Ens fa patir una mica, especialment a les noies, però al final ens segueix fins al poble i ens deixa estar, amb el que quedem una mica més tranquils (amb la sensació que s’espera al pont, sabent que algú altre li donarà menjar, per tornar després cap a casa seva... tant de bo no ens equivoquem).
Data: 08/05/2022
Kilòmetres: 2.7 (anar i tornar)
Desnivell ± 220 m
Durada: 2 h 45' (amb parades).
Circular: No, inici a Bóixols (a l'entrada del poble, al costat de la carretera).
Dificultat: baixa.
Senyalitzada amb pals indicadors. La ressenya de sota és orientativa i sempre és aconsellable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.
Baixem pel carrer Major i, al seu final girem a la dreta per seguir baixant entre prats fins a travessar el riu de Colell. Girem a l’esquerra i ens enfilem una mica fins arribar a tocar la carretera. A partir d’aquí tornem a baixar per un camí ample i ben fresat ja fins al pont. Tornem per on hem vingut.
Caminada curta a un 100 Cims prepirinenc. Les vistes des d’aquest cim, però, són realment excepcionals (de les millors que recordo).
GALL FER!
Divendres ens instal·lem a Casa Tato, on estarem molt bé (i ens agrada molt). Amb en Joan, la Gemma i en Vicenç, que ens prepararà un bon sopar, que acompanyarem amb un bon vi (demà s’hi afegiran l’Edurne i la Sílvia, i farem el mateix). La resta del grup: la Tona, la Rosa, la Mariona i la Blanca (demà també amb l’altra Gemma), estan allotjades a una altra casa rural del poble, Figuerola d’Orcau (on també estaran molt bé, ens diuen).
L’endemà quedem a l’entrada del poble on ens repartim en tres cotxes, ja que tenim una hora de camí i mitja és per una pista forestal que no sabem exactament en quines condicions està. Comptàvem amb els SUV de la Fina i en Josep Antoni, i el de la Fina i la Maite si veníem, però els primers són baixa per COVID, i els segons perquè estan a punt de ser avis... haurem de fer amb el que tenim, un SUV i dos cotxes prou alts. Al final, amb paciència i vigilant arribem sense problemes (tot i que se’ns fa llarg).
Aparquem els cotxes i de seguida notem, alguns, que no anem prou abrigats (o més ben dit, justets). Les previsions eren de sol i temperatures més que agradables... no comptàvem que a primera hora estaria una mica ennuvolat i faria un vent fresc que agreuja la sensació de fred (i que estem a 2.000 metres d’alçada).
Sortim del refugi de Boumort i ens comencem a enfilar per una antiga pista, per les pinedes de pi negre que ens acompanyaran pràcticament tot el camí, amb algun prat i algun pi roig. Aquesta zona és un bon lloc per veure cérvols, però no estarem de sort (fa molts anys, quan aquí no es podien caçar era molt fàcil, ara costa una mica més).
Saltem una tanca i seguint amb una mica de dificultat unes fites, arribem a una altra antiga pista que seguim fins al cim. Hi fa fred, força fred... però les vistes són tan espectaculars que ens hi passem una bona estona contemplant-les, malgrat els núvols la visibilitat és bona, però no excel·lent. Des d’aquí distingim, entre altres: el Montsec, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el Pedraforca, el Cadí, el Montsant, les Muntanyes de Prades, la Plana de Lleida, les muntanyes del Pallars, la Torreta de l’Orri i els Pirineus de la Cerdanya fins bona part de l’Aragó.
La baixada la fem una mica pel dret, sense un camí massa definit, pel fons de la vall, fins a trobar les pistes que ens portaran fins al cotxe, ara ja amb més sol i encara amb bones vistes cap al sud.
Al tractar-se d’una espècie en perill d’extinció i en regressió, prefereixo no dir el lloc exacte ni donar pistes d’on, però durant el recorregut tenim la gran sort de creuar-nos amb... un gall fer! Un ocell solitari i esquerp, difícil d’observar. És el més gros dels gallinacis dels Països Catalans, amb un clar dimorfisme sexual (els mascles són més grans i acolorits). Cap a l'abril o maig comença l'època de zel i els mascles, que són polígams, es reuneixen als anomenats "cantadors", on fan unes exhibicions nupcials espectaculars. L'estufament del mascle, quan canta, en un moment de màxima agitació sexual, és un dels fenòmens més vistosos que es poden observar a les muntanyes del Pirineu. Per desgràcia, per dir-ho així, en aquest moment queden privats de l'oïda (i jo diria que del sentit comú), i es quan s’aprofitava per caçar-los.
Per protegir-los i no molestar-los, ja que hi som, quatre recomanacions:
- No sortir dels itineraris senyalitzats.
- Si portes gos, ha d’anar sempre lligat.
- Evitar fer soroll i caminar amb el grup unit, si és el cas.
- Si vas a buscar bolets, no portis el gos. En cas de fer-ho a la primavera, procureu anar-hi a partir del migdia, quan el gall ha acabat l’activitat de cant (és època de reproducció).
- Si trobeu un niu a terra, no toqueu mai els ous, la gallina els pot abandonar i la vostra olor pot atreure els depredadors.
- I a l’hivern, procureu anar a esquiar o a fer raquetes de neu a les estacions d’esquí, sense sortir de les pistes i itineraris degudament senyalitzats. Si aneu fora de les estacions, no sortiu dels camins principals.
Data: 08/05/2022
Kilòmetres: 4.7 (circular)
Desnivell ± 190 m
Durada: 2 h (amb parades).
Circular: Si, inici al refugi de Boumort.
Dificultat: baixa.
No senyalitzada i amb camins poc definits. La ressenya de sota és únicament orientativa i cal acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.
Sortim del refugi reculant per la pista per on hi haurem arribat. Just passat un pas canadenc girem a l’esquerra i comencem a seguir una antiga pista. Més endavant gira a l’esquerra, saltem una tanca i ens enfilem cap a la dreta seguint les fites sense camí definit. Anirem a parar a una altra antiga pista , que seguim a l’esquerra fins al cim.
Sense camí definit, un cop al cim baixem per l’altra banda, a la dreta (recte si alineem el munt de roques amb el vèrtex). Uns 200 metres més endavant girem cap a la dreta, pel dret, per baixar fins a les Pletius de la Creueta tot passant pel fons de la vall. Anirem a parar a una pista (just passada una tanca). La seguim recte avall fins arribar a la pista principal, per on haurem arribat amb el cotxe, cap a la dreta ja fins al refugi.
NOTA: la pista per arribar al refugi està tancada durant la brama del cèrvol (setembre/octubre). Millor informar-se abans.
Matí fent tres visites imprescindibles a la zona. La primera als estanys de Basturs, una singularitat natural, la segona a la Roca Bolet, una curiositat geològica, i la tercera als jaciments de Suterranya, una visita guiada molt interessant per contemplar ous i ossos de dinosaures.
MATÍ COMPLET
Ens llevem d’hora, esmorzem i ho recollim tot. Com que encara ens queda una hora abans no ens trobem tots, improvisem i anem a fer la visita que teníem pensada en cas que ens sobrés temps: els estanys de Basturs. Ens queda a uns cinc minuts en cotxe i hi anem amb en Vicenç, en Joan i la Gemma.
La volta és molt curta, no arriba al kilòmetre. La fem entre una vegetació principalment de ribera, on m’encanto a unes mosqueres (un orquídia). De seguida, doncs, arribem al primer mirador, el de l’estany Xic, que veiem de lluny al mig d’un camp. L’estany Gran l’hem voltat, però des d’on el podem veure bé és des del seu mirador. Pràcticament circular, el nivell d’aigua està una miqueta baix i podem veure una tortuga d’aigua. L’estany Petit fa uns trenta metres de diàmetre i uns deu de fondària, mentre que el gran fa uns setanta-cinc per quinze. Bonic, tot plegat, ha valgut la pena venir.
Aquests estanys tenen unes característiques geològiques i biològiques que els fan únics i singulars. Són una de les quatre zones humides d'origen càrstic més notables de Catalunya, conjuntament amb els estanys de Banyoles, els de vall de Sant Miquel de Campmajor i l'Estany de Montcortès. Estan alimentats per una font d'aigua subterrània, més o menys constant tot l'any, que ha dissolt la roca calcària fins a formar les cubetes còniques on es troben. Destaca, entre altres coses, la seva vegetació, amb espècies que a Catalunya es troben només aquí i en els estanys citats (com la lentibulariàcia Utricularia vulgaris, una planta carnívora sense arrels que viu surant a l’aigua), únicament aquí (com Ceratium cornutum, una alga planctònica), o són molt escasses o rares (com Chara aspera, una alga). Són d’un interès extraordinari, també, els seus sistemes limnològics bacterians. Tot i estar protegits, l'ús agrícola tradicional de la zona (en especial la captació d’aigua, que fa que el nivell de les aigües estigui molt per sota del que seria natural i que presenti fluctuacions importants), continuen amenaçant aquest bell i agradable indret.
Tornem a Figuerola d’Orcau i encara tenim temps de fer una volta pel poble, petit i amb racons bonics. És una vila closa, força ben conservada d’origen medieval, amb cinc portals que donen accés a l'interior del recinte.
Ens trobem tots a la plaça del poble, amb una gran font i els antics safaretjos. La idea era començar a caminar aquí, però per no fer tard després agafem els cotxes i anem fins a la zona esportiva. Farem una altra breu caminada, que tampoc arribarà al kilòmetre, fins a una altra de les curiositats geològiques de la zona: la Roca Bolet.
Pel curt camí, entre camps, tenim bones vistes de Figuerola i els seus voltants. La roca no està indicada, però la trobem fàcilment gràcies al track que portem. “El Mont de Conques està format per materials argilosos (molt tous), però la seva part superior és una capa de roca calcària més dura, el travertí. Ja fa molts i molts anys, en un vessant sense vegetació d’aquest turonet, l’aigua de pluja que circulava a favor del pendent va anar desgastant l’argila fins que el travertí es va descalçar i va caure en forma de blocs pel vessant. L’argila que quedava sota d’aquells blocs restava, a partir de llavors, protegida de l’erosió. En canvi, l’aigua va seguir emportant-se els materials no resguardats i es va formar una columna que va anar creixent a mesura que s’intensificava l’erosió. Aquesta columna va acabar esdevenint el peu del bolet que ara veiem i l’estructura rocosa resultant és el que els geòlegs anomenen un “pilar coronat””. Indret estimat pels habitants de Figuerola, “des de fa temps hi ha una reivindicació popular de la gent del poble per no deixar caure la roca. Argumenten que l’erosió avança sense parar i que si no es falca amb algun tipus d’estructura ni es protegeix d’alguna manera la roca acabarà caient. De moment no han rebut suport. Em pregunto si, en un cas com aquest, cal deixar que la natura segueixi el seu curs o mantenir una roca molt estimada i d’una gran vàlua geològica. Em decanto per la segona opció, cosa que no vol dir que en altres llocs sigui partidari que la natura evolucioni per si sola. També sóc partidari de senyalitzar la zona i, sobretot, de visitar-la des del més absolut respecte per tractar-se d’un lloc molt fràgil (text extret i copiat, literalment ja que hi coincideixo plenament, de descobrir.cat, on hi ha més informació).
Agafem el cotxe i fem l’última caminada del cap de setmana. Almenys jo en tinc moltes ganes (i crec que d’altres també). Farem una visita guiada als jaciments de Suterranya. Hem de ser-hi a les onze, però arribem al poble, on hem quedat, molt abans. Ho aprofitem per fer-hi una volta. Com tots els que hem visitat, té racons bonics. No puc deixar de pensar que si aquests pobles estesin a prop de la costa estarien ben arreglats, plens de botiguetes, restaurants i a vessar de turistes (també em passa a d’altres zones, com a la Segarra, per exemple). Imagino, tot té els seus avantatges i inconvenients, però no deixa de ser una llàstima que molts d’ells, mica en mica, es vagin despoblant i abandonant.
Caminem entre camps, amb el poble de Suterranya al fons. Ens assentem sota una alzina i la guia, l’Elena, comença les seves explicacions. Didàctiques, amenes i entretingudes, amb bon material de suport, no podem deixar de prestar-hi atenció. Respon amb paciència i bon humor les nostres preguntes. Un cop aclarit com i on es busquen, com i que eren els dinosaures i quins són i quins no són els seus actuals descendents (els ocells), ens situa a l’època en que van viure els que tractarem avui. Llavors Europa era un conjunt d’illes de clima tropical, envoltades de grans àrees pantanoses no gaire profundes, que el mar envaïa de tant en tant.
Tos seguit ens convida, acotant la zona, a buscar-los nosaltres mateixos, amb diferent èxit segons el cas (jo els trobo ràpidament, però perquè ja n’he vist anteriorment i més o menys sé què haig de buscar). Un cop localitzats, un grup de tres i un de sol, continuen les explicacions (amb una rèplica de l’aspecte que tindrien). Ens explica què veiem i perquè ho veiem així. Aquests ous eren de titanosaure, un gegant tetràpode i herbívor (del que ahir vam veure petjades al jaciment d’Orcau), tenien una mida amb un diàmetre d’uns vint centímetres i els enterraven a la sorra (de manera similar a com ho fan avui en dia les tortugues).
Abans de marxar tenim la sort de poden contemplar, també, una molt breu estona, un gran llangardaix verd.
Tot seguit ens desplacem cap un altre jaciment, tot parlant amb l’Elena de la fauna actual. Es tracta d’un jaciment d’ossos de diferents espècies, arrossegats per un riu i dipositats el que seria un meandre o similar (ho sabem perquè en aquest cas el tipus de roca és diferent). Com en l’anterior, ens convida a buscar-los nosaltres mateixos i, un cop trobats (en aquest cas força més fàcilment), a treure’ls la pols amb un pinzell tal i com fan els paleontòlegs. Hi veiem diferents ossos de dinosaure i altres animals, a més d’alguna placa de la closca d’una tortuga.
Tornem al poble, encara parlant de fauna actual i de la vida al poble, per fer-hi una volta abans d’acomiadar-nos a l’aparcament. Ens ho passem molt bé i ens ha agradant molt (tant, que només marxar alguns ja ens plantegem repetir alguna de les altres visites guiades que fa).
Per posar punt i final a un cap de setmana fantàstic, amb bona companyia, tenim reservada taula al restaurant Catarri, a Vilamitjana, on menjarem molt bé i bé de preu (amb els postres s’encanten una mica, però bé igualment).
Ens acomiadem i abans de marxar, amb la Gemma i l’Edurne, decidim fer una última visita de camí (ens hi trobarem en Joan i en Vicenç, ja marxant, perquè també han marxat una mica abans del Restaurant). De fet, teníem previst fer-hi una curta caminada, però havent dinat i amb la calor que fa, ens fa mandra i ho deixem estar. Només ens hi passarem. El castell de Llordà s’alça imponent dalt d’un turó. Del segle XI, reconstruït a finals del segle passat es veu i té molt bones vistes a la zona. Un bon comiat.
Data: 09/05/2022
Kilòmetres: 0.9 (circular)
Desnivell ± 1 m
Durada: 45' (amb parades).
Circular: Si, inici a la cruïlla dels Estanys (aparcament dels estanys).
Dificultat: baixa.
Ressenya
Senyalitzada amb pals indicadors. Volta curta als estanys sense cap dificultat, només cal seguir el camí principal que va portant als dos miradors dels estanys. TRACK Wikiloc.
Nota: si volem fer una caminada més llarga una bona alternativa, entre altres, sembla anar-hi des de Figuerola d’Orcau, tot passant per la Roca Bolet.
Data: 09/05/2022
Kilòmetres: 0.9 (circular)
Desnivell ± 22 m
Durada: 30' (amb parades).
Circular: Si, inici a la zona esportiva municipal de Figuerola d'Orcau (per allargar-la una miqueta tabé podem començar al centre del poble).
Dificultat: baixa.
Ressenya
No senyalitzada, d'orientació fàcil tot i cal estar atents. TRACK Wikiloc.
Al final del carrer, amunt, girem a la dreta per una pista (pai indicador als estanys de Basturs). Deixem una bassa i les piscines municipals a la nostra dreta. Pa pista gira lleugerament a l’esquerra i uns metres més endavant la deixem per girar a l’esquerra. Pocs metres més endavant girem a l’esquerra i anem seguint el camí més marcat per uns terrers. Al cap de poc veurem la Roca Bolet davant nostre, al fons del barranc. Tornem per on hem vingut.
NOTA: per desgr+acia Roca Bolet va caure a causa d'uns aiguats al 2024 i ja no es pot veure com a tal.
Data: 09/05/2022
Kilòmetres: 3.3 (circular)
Desnivell ± 65 m
Durada: 2 h 15' (amb parades).
Circular: Si, inici a Suterranya.
Dificultat: baixa.
Ressenya
Ruta guiada als jaciments de Suterranya (a través del Museu d’Isona i la Conca Dellà). Per ajudar a la seva conservació no faig ressenya ni poso track (és pot fer tal i com s’indica).
Dues caminades en una (es poden fer per separat). En la primera anirem fins al Jaciment d'Icnites d’Orcau 2, on podrem contemplar desenes de petjades fòssils de Titanosaure. En la segona fins al bonic castell d’Orcau, amb grans vistes a la Conca de Tremp.
DINOSAURES I CASTELL
Reagrupats tots i redistribuïts en altres cotxes, anem a fer la tercera caminada del dia, en realitat dues ajuntades en una. Aparquem a l’entrada d’Orcau, amb panells informatius, i comencem a caminar. El camí és ample i planer, entre carrasques ombrívoles que de tant en tant deixen entreveure bones vistes a la Conca de Tremp i als Montsecs.
En poca estona arribem a un dels llocs que, almenys jo, tinc més ganes de visitar per culpa de la fascinació, gairebé infantil, que tinc pels dinosaures. I no em decebrà. Al jaciment d'Orcau 2 es poden veure desenes de petjades fòssils (icnites) de dinosaures, conservades a la superfície d'un extens estrat de roca calcària que es va formar al fons d'un llac de poca profunditat, molt proper al mar. Les van fer un grup de titanosaures, un dels últims grans dinosaures europeus abans de la seva extinció, fa 65 milions d’anys. Eren herbívors i quadrúpedes de mides gegantines, l’espècie més gran coneguda podia fer fins a divuit metres de llarg i pesar unes catorze tones, amb un coll i una cua extraordinàriament llargs. Les seves potes davanteres i posteriors eren diferents, i això es pot apreciar al jaciment: les posteriors tenien l'extrem arrodonit i uns dits gruixuts, sovint amb grans urpes, mentre que les anteriors eren més petites i tenien forma de mitja lluna.
Tornem per on hem vingut, pràcticament fins a l’aparcament, per començar-nos a enfilar fins al castell. Entre brolles i sense ombres, tot i que per sort no fa molta calor.
Uns quants (no surt al track), ens desviem tot buscant unes trinxeres. El camí se’ns allarga, les trinxeres queden més enllà i no hi arribarem, però ens refiem del mapa i hauríem de trobar un camí que ens hauria de portar el castell no gaire més tard que la resta... aquest camí, si mai ha existit, però, no en queda res i acabem pujant pel dret amb algunes dificultats, quan la resta ja fa estona que han marxat (per desgracia no els podem avisar, perquè no tenim cobertura als mòbils).
Des del Castell d’Orcau les vistes a la de la Conca de Tremp i a la Conca Dellà són magnífiques, i més a l’hora que hi hem arribat, amb una llum molt bonica amb el sol que es comença a pondre. De fet, va servir d’enllaç entre les fortaleses més importants de la zona: Mur i Llordà. El castell, mig enrunat però també molt guapo, es va construir al voltant del canvi de mil·lenni, en plena convulsió fronterera entre els comtats catalans i l’Al-Àndalus (en el moment més intens de les ràtzies andalusines per les terres del Montsec). Durant el segle XI, es va convertir en un important centre logístic i militar. Està format per un recinte principal i un de secundari posterior (on hi ha l'església de la Mare de Déu de la Pietat). El recinte principal és de planta quadrada, a cavall dels segle XIII i XIV, amb torres cantoneres (bestorres, ja que són obertes per l’interior). Els recintes posteriors, dels que en queden menys restes (almenys visibles) pertanyen principalment al segle XV. Ens agrada molt.
Tornem pel camí per on hauríem d’haver pujat i, ja que hi som, per acabar el dia fem una volta pel poble d’Orcau, amb alguns racons bonics.
Data: 08/05/2022
Kilòmetres: 4.0 (anar i tornar)
Desnivell ± 200 m
Durada: 2 h 30' (amb parades).
Circular: No, inici Orcau (aparcament a l'entrada del poble amb panells informatius).
Dificultat: baixa.
Senyalitzada amb pals indicadors. D’orientació fàcil, tot i això la ressenya de sota és orientativa i és recomanable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.
Sortim de l’aparcament seguint el pal indicador al jaciment. En enfilem a un carrer i baixem un metres avall fins a trobar un altre pal indicador. Girem a l’esquerra i seguim sempre per un camí planer, ample i ben fresat fins al jaciment (panells informatius).
Per anar al castell reculem per on hem vingut. Un cop al carrer, però, el seguim amunt fins al cap de munt del poble. Girem a la dreta seguit els pals indicadors de fusta, en direcció al castell. Poc més endavant prenem el camí de l’esquerra que s’enfila (descartant el que porta a unes trinxeres). Tornem pel mateix camí (fent, si volem, una volta pel poble a la tornada).
Passeig fàcil i agradable fins a un 100 Cims modest, però amb molt bones vistes a la conca de Tremp i les muntanyes que l’envolten. Pel camí passarem, també, pel castell de Montllobar.
APROFITANT
Deixem el càmping i anem a fer una volta per Cabdella, l’excusa que ens ha fet venir fins aquí. El meu pare vol fer el pessebre d’aquesta població i hem vingut a fer fotos. De passada, també, fer una primera exploració a la Vall Fosca, d’on ens quedem amb les ganes de fer-hi moltes més excursions.
Per aprofitar el dia i no arribar molt tard a casa, però, anirem una mica més avall i farem una excursioneta que, d’altra manera, segurament difícilment faríem.
Comencem a caminar al coll de Montllobar. El canvi de paisatge respecte al d’ahir és brutal. Matollars secs on fins i tot aquest any, degut a la sequera, els escassos roures que hi ha repartits aquí i allà han començat a perdre la fulla abans d’hora (a Osona també, però amb menys intensitat que aquí i els que veurem pel camí).
Al cap de poc de començar arribem al castell medieval. Bé, les seves restes, ja que només en queda part d’una torre. Per un camí embardissat, que ens permetrà fer-hi la volta... per descobrir que el camí bo, com sospitàvem, era una mica més enllà. La volteta, però, val la pena ja que ens permet gaudir del castell des de tot els seus angles i recollir algunes plomes de voltor (que anem veient).
Continuem el camí i ens enfilem fins al cim de Montllobar. Sense ni una ombra, fa molta calor, però la recompensa val la pena. Ja s’endevinaven des del castell, però des d’aquí les vistes són magnífiques: a la conca de Tremp, al Montsec (i el congost de Montrebei), Boumort, Sant Gervàs i, avui encalitjats, els cims del Pirineu.
La tornada la fem pel mateix camí. Cotxe i cap a casa, dinant a la furgo, tard, pel camí (a Benavent).
Data: 22/08/2021
Kilòmetres: 3.9 (anar i tornar)
Desnivell ± 160 m
Durada: 2 h 30' (amb parades).
Circular: No, inici al coll de Montllobar (a la C-1311 entre Tremp i el Pont de Montanyana).
Dificultat: baixa.
No senyalitzada (només algun pal indicador), tot i que d’orientació fàcil (almenys en dies clars). Sempre és recomanable acompanyar la ressenya de sota amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.
Sortim del coll, travessem la carretera i prenem la pista forestal. La seguim sempre, amb el castell tot sovint a la vista.
Arribant al castell, per anar-hi, veurem un primer camí a l’esquerra. El podem agafar, però està una mica embardissat (arribarem sota la torre). És millor continuar una miqueta més amunt i tot seguit girar a l’esquerra, per un camí més clar i ben fresat.
Un cop vist el castell retornem a la pista i la seguim. La pista gira a la dreta i tot seguit, marcat amb fites, hem de veure un sender a l’esquerra. L’agafem i ens enfilem, sempre amunt, fent cas de les fites, fins arribar al cim. La Tornada la fem pel mateix camí.
100Cims a cavall de la Noguera i el Pallars (una mica més enllà del Montsec estrictament parlant). Modest, però amb unes vistes impressionants.
CABRES
Sortim relativament d’hora de Benavent de la Conca, sense el desgast d’haver fet les dues hores de carretera que hauríem fet normalment (gràcies a dormir a la furgoneta). Passem per l’església de Santa Margarida i el portal d’entrada al poble, restes de l’antiga muralla que l’envoltava antigament.
Ens enfilem fins gairebé als peus del cingle i el resseguim cap a la dreta. Poc més endavant el camí es desdibuixa una mica. Tot i això per camins poc definits i fresats, a estones grimpant, acabem arribant al cap de munt de la cinglera. No ho volíem fer per aquí, però després sabrem que ho haurem fet pel Grau de les Cabres (nota: al track surt la ruta “correcte”).
Un cop a dalt girem a l’esquerra i seguim la pista fins al cim (també s’hi pot arribar seguint els cingles, però el camí no està gaire o gens fresat). Les antenes són un bon punt d’orientació. Pel camí, a més del senglar que hem vist abans, gaudim del vol de voltors i milans.
Des del cim les vistes són increïbles: al Montsec, el Pallars, Boumort, el Cadí, el Pedró dels 4 Batlles, la Plana d’Urgell i, més enllà avui una mica encalitjats, els Pirineus Pallaresos i Aragonesos (Aigüestortes, l’Aneto, Ordesa...). Mengem una fruita per refer forces. Hem tardat més del que comptàvem, és hora de dinar, no portem res més i tenim gana.
Girem per on hem vingut, ara, però, passem el Grau de les Cabres i arribem al coll on abans hem vist un pal indicador (poc més enllà). Aquí girem a la dreta i baixem pel Grau Curt... per on volíem pujar. És un camí bo, de bon seguir i a estones amb marques grogues ben visibles, amb alguna petita excepció per culpa de treballs de desembosc. És per culpa d’aquests treballs que ens hem equivocat i és ara, baixant, que veiem on ho hem fet: a l’alçada d’un rec hauríem d’haver baixat una mica en lloc de continuar recte.
Dinem tard, ja a Benavent. Tot seguit, carretera per fer una altra caminada tot tornant a casa.
Data: 13/10/2017
Kilòmetres: 5.4
Desnivell: ± 250 m.
Durada: 2 h 30' (amb parades).
Circular: No. Inici a Benavent de la Conca (aparcament al costat de la carretera, sota l'església).
Dificultat: baixa (amb camins perdedors).
Senyalitzada amb pals indicadors i marques grogues, tot i que per culpa de tasques de desembosc hi ha alguns punts perdedors. Cal seguir aquests pals i les marques grogues (en algun punt manquen o són millorables). Especialment recomanable per aquesta ruta portar mapa i/o TRACK Wikiloc
Cal fer atenció, especialment, travessant un rec, on hem de baixar una mica (per mica en mica anar acostant-nos a la carretera). Seguint recte, podríem acabar pujant pel grau de les Cabres (amb grimpades i camins poc o gens fresats). Un cop dalt la carena només cal seguir pel costat de la cinglera (camí poc o gens fresat) o per la pista forestal (les antenes del cim, a l'esquerra, són gairebé sempre visibles i aquest tram no presenta cap dificultat). Tornada pel mateix camí.
Nota 1: una versió més fàcil és fer la caminada des del Coll de Comiols, a partir d'on només s'ha d'anar seguint la carena o la pista.
Nota 2: una versió que sembla molt recomanable (també per allargar-la una mica i fer-la circular) és fer la ruta descrita, que puja pel Grau Curt, i llavors, passat el cim, tornar al poble pel grau de les Moles (o un d'anterior). Tot això també es pot fer començant des del coll de Comiols (en aquest cas sense passar pel grau Curt).
Caminada fins al castell de Guardia i al impressionant castell de Mur, que dominen el pas de Terradets i el Pallars Jussà, i Santa Maria de Mur, amb la reproducció de les seves pintures romàniques... que es troben a Boston.
ONADA DE CALOR
Comencem a caminar a les onze a Guardia. De seguida passem per una petita roureda... pràcticament l’única ombra, amb cara i ulls, que veurem en tot el dia. Un cop passada ens comencem a enfilar fins al primer objectiu. Per sort, preveient la calor “normal”, a l’hora de planificar les excursions ja en vaig buscar una de no massa llarga i amb no massa desnivell, cosa que avui agrairem molt.
En poca estona som a les restes del Castell de Guardia. Construït entre els segles IX i XII depenia del castell de Mur, que el “necessitava” ja que des de aquí és domina el pas de Terradets (punt cec per al castell de Mur). Al seu voltant hi havia l’antic poblat de Guàrdia, del que només en queden les ruïnes de l’església romànica de Sant Feliu (segles XI i XII).
Després d’un tros més o menys planer el camí es torna a enfilar. Tot passant per Collmorter aviat arribem al castell de Mur, on ens podrem refer una mica de la calor amb un refresc. Arribem, a més, just a temps per fer la visita guiada, única manera de visitar-lo, amb l’ermita de Santa Maria.
El castell de Mur és un dels monuments d’art romànic civil més important del nostre país. Del segle XI, la seva estructura és simple però molt robusta. Per la seva arquitectura i estat de conservació ha esdevingut l'emblema dels Castells de Frontera dels Comtats Catalans. Les explicacions de la noia que ens fa de guia (a nosaltres dos i una parella que s’ha afegir després) són molt bones (centrades, en bona part, en les estructures defensives i, per qui en vulgui aprofundir més, en la curiosa figura d’Arnau Mir de Tost, personatge rellevant en la història de la zona i del país). Les vistes des del seus murs, als Pallars, són fantàstiques (i això que hi ha una mica de calitja).
La visita continua pel Monestir de Santa Maria de Mur, canònica augustiniana. De les construccions que en queden, una bona part, destaquen l’església del segle XI i el claustre del XIII, disposat, per la manca d’espai, d’una manera ben curiosa (el claustre és davant de l’església). A l’interior de l’església, a més, hi ha la replica de les pintures romàniques originals, que després d’una història una mica rocambolesca van acabar al Museu de Belles Arts de Boston.
En total, una hora i mitja que ha fet que hagi valgut la pena el desplaçament i la caminada. Que ens ha servit, també, per refer-nos de la calor. Ho aprofitem per dinar a l’ombra del castell.
Baixem força ràpid, tot i que sense presa. El camí baixa una mica més directe que a la pujada. Un cop al poble de Guàrdia busquem, infructuosament, una font per refrescar-nos. Ho farem uns quants kilòmetres més avall, al costat de la carretera, a la font de les Bagasses, on tres dolls d’aigua fresca ens permeten remullar-nos ben bé (quines ganes que en tenia!). Tot i que el termòmetre del cotxe marca quaranta graus, al vespre, veien el mapa de les temperatures a TV3 sabrem que: hem estat a un dels punts de Catalunya que ha fet menys calor! Curiosament a la resta del país encara ha set pitjor!
Data: 05/07/2015
Kilòmetres: 10.4
Desnivell ± 400 m.
Durada: 4 h (amb parades).
Circular: Pràcticament. Inici a Guàrdia de Mur (parc infantil i bàscula a l'entrada del poble. Amb panell informador).
Dificultat: baixa.
Participants: la Gemma i jo.
Senyalitzada amb pals indicadors. La ressenya de sota és únicament orientativa i és recomanable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.
Per la pujada, a més dels pals indicadors, seguim les marques vermelles. Per fer la baixada, passat Collmorter, unes de grogues. El coll és l'únic punt on no hi ha pal, però un cop deixem la carretera i comencem a baixar, quan s'arriba a la pista per on haurem passat a la pujada, només cal travessar-la i seguir el camí que ens quedarà al davant.
Nota: la visita al castell de Mur és de pagament i es fa una visita guiada (millor informar-se dels horaris). Val molt la pena.