Basses d'Organyà i Santa Fe

Ruta molt bonica. Pel camí gaudirem de les belles basses d’Organyà, uns gorgs i salts d’aigua preciosos, i un cop al cim de Santa Fe, 100 cims, d’unes vistes realment espectaculars.

BON CANVI

Ens trobem a dos quarts de nou a Organyà, la majoria. Uns quants, però, han preferit fer una ruta més curta i visitar els dòlmens de la vall de Cabò (que estan molt bé, veure ruta més avall).  De fet, la nostre primera idea era un cop fet el cim baixar per tot visitant-ne un parell. Al final, gràcies a les pluges dels últims dies, afortunadament decidim canviar-ho... els dòlmens hi seran sempre igualment, el riuet de Fontanet no sempre porta aigua (suposem).

Sortim d’Organyà, entre camps, a bon ritme. A diferència d’ahir fa un bon sol (al matí hi havia una mica de boira, però mica en mica s’ha acabat aixecant). Una mica més endavant girem a la dreta i comencem a seguir el riuet de Fontanet, d’aigües transparents.

Arribem a les basses d’Organyà. El riuet forma aquí algunes gorges i salts d’aigua, que només explorem a fons jo i en Vicenç. Acabo amb els peus una mica molls, però no m’importa gaire, fa caloreta i els salts d’aigua són molt bells. També els veurem després, seguint el camí, des de dalt. El canvi de plans ens ha sortit molt bé.

Santa Fe, on anem, ens ha quedat i queda sempre a la vista, davant nostre, imponent. Passades les basses pugem i baixem un parell de vegades, tot passant per una carena on podem contemplar un gran fòssil “incrustat” a la roca. El camí és assolellat, però ens podem refrescar en un rec.

Poc després arribem al camí clàssic de Santa Fe, on començarem a pujar amb ganes i tot fent marrades. Passarem, també, pel monument a Jacint Verdaguer, que va visitar aquesta zona. Per sort la pujada és per un ombrívol bosc de pinassa.

Al coll de Prats s’obren vistes cap a l’altra banda, però on són realment espectaculars és des de l’ermita de Santa Fe, a la vall del Segre i al Prepirineu: la vall de Cabò, Organyà, el congost de Tresponts, la serra de Boumort, el Cadí, el Port del Comte, el pic de Turp... Hi arribem esglaonadament i, com és tradició, toquem la campana tres vegades.

Anem una mica justos de temps i la baixada, en bona part per on hem vingut, la fem força ràpid. Ens trobem tots al restaurant Tres Ponts, on també hi anirem arribant esglaonadament (els que han anat als dòlmens i els que hem fet l’excursió). Hi menjarem bé i bé de preu. Gran final per un gran cap de setmana en bona companyia.

L'Oratori i la cova d'Ormini

Ruta curta però on visitarem dos indrets que valen molt la pena. Des del cim de l’Oratori gaudirem d’unes vistes magnífiques, i entrar a la cova Ormini de ben segur no ens deixarà indiferents.

AVERIES

Marxem el dia abans, per passar la nit al càmping Organyà Park. És molt nou i hi estarem molt bé, segur que el farem servir de base en altres sortides per la zona. En teníem ganes, és el primer dia de “furgo” de l’any.

Aquest cap de setmana toquen “colònies” de grup. Bona part ens trobem a Organyà, ens repartim en els cotxes més alts i marxem cap a Montanisell, a partir d’on farem una llarga pista forestal (en un estat regular).

Com que el dia és gris i amenaça pluja comencem pel cim. Continuem per la pista per, al cap de poc, deixar-la i començar a enfilar-nos muntanya amunt, sense cap camí definit. Per sort ho fem per una pineda de pi roig i no ens trobem cap entrebanc important, a banda de la pendent.

Des del cim les vistes són molt guapes, llàstima del dia gris que fa. Ens hi estem una estona, mentre acaba d’arribar la resta del grup, que de bon matí han fet una altra caminada i ara venen per una altra banda.

Baixem per on hem vingut i un cop als cotxes, anem cap a la cova. La recordava molt bonica, ja hi havia estat, i no em decep. Equipada amb escales i passamans, té un recorregut de cent seixanta metres en baixada, on anirem passant per diferents sales, tot gaudint de columnes, estalactites, estalagmites i altres formacions.

Un cop vista tornem als cotxes gairebé corrents, a la part final comença a caure el ruixat que ja ens anaven advertint els trons que anàvem sentint. Anirà just però no evitarà que al cap de poc ens acabem mullant una mica. La Mariona té un problema amb un plàstic del cotxe que li toca al pneumàtic, que solucionem com podem, i jo una roda punxada... per adonar-me que al cotxe no hi porto ni gat ni cap clau per descollar els cargols. Després de buscar-la per tot arreu, i comprovar que cap dels altres cotxes en porta, l’acabarem inflant amb un compressor, per baixar a Montanissell com pugui (a mitja baixada l’hauré de tornar a inflar). Abans de trucar a la grua, però, fem un últim intent i anem a demanar ajuda a les cases de Montanisell. Estem de sort i en una allotjament rural, molt amablement, ens poden deixar una clau i fins i tot, un cop canviada, ens acaben d’inflar la roda de recanvi. No els hi agrairem mai prou.

Amb tot plegat anem una mica més tard del previst, però la pluja també ens hauria trastocat els plans igualment. Estona lliure per dinar i a mitja tarda anem a visitar Dinosfera, el museu de Coll de Nargó sobre els dinosaures i postes d’ous fòssils de la zona. Almenys a mi, m’agrada molt. Amb bones i didàctiques explicacions, val la pena.

Els ruixats fa estona que han passat i tot seguit anem al Mirador del Cretaci, on hi ha la reproducció d’uns ous de dinosaure, en un espai ben museïtzat, tal i com van ser trobats (els originals els va destrossar un idiota). Per acabar de rematar la tarda fem una última parada a l’ermita romànica de Sant Climent de Coll de Nargó, dels segles XI i XII. Després cadascú a sopar al seu aire (nosaltres al càmping).

Pont de Bóixols

Caminada curta a un salt d’aigua preciós, en un bell entorn.

AVARIA

Hem fet una caminada curta fins al cap de Boumort per aprofitar el dia i fer-ne dues més de curtes (al final del dia sumarem gairebé dotze kilòmetres i sis-cents metres de desnivell, però). Baixant per la llarga pista que porta al refugi de Boumort, esperem una bona estona a la Mariona, en va... el cotxe les ha deixat “tirades”. No fa res. Les anem a rescatar, però no hi podem fer res, només trucar a la grua. Per sort, ens podem comunicar amb els pocs mòbils que tenen cobertura i ens reorganitzem com podem. El cotxe de la Gemma ja ens espera a Bóixols, nosaltres hi baixem al cap d’una estona, per continuar amb els plans previstos. Més endavant ja ens tornarem a trobar tots (amb la Tona i la Rosa gràcies a un guarda forestal que passava per allà i les baixarà fins al poble i podran continuar amb nosaltres, i amb la Mariona i la Blanca a Figuerola quan les baixi la grua, per fer la tercera excursió prevista). El cotxe, això ho sabrem dilluns, no ha fallat per culpa de la pista, sinó que se li ha acabat la bateria i li podia haver passat a qualsevol lloc.

Travessem el poble i continuem baixant entre prats, creuem un fotogènic rierol i continuem avall, per una boixeda, que pel que sembla un estret i petit congost, també bonic.

En poca estona arribem al Pont de Bóixols, o pont del Plomall, medieval, del segle XI. El que fa especialment bonic, però, és que està just a sobre d’un bell salt d’aigua. Salt, pont i congost formen un conjunt harmoniós que val la pena contemplar amb calma. De fet, ho aprofitem per dinar, una mica més tard del previst.

Per desgràcia hi trobem, també, el que sembla un gos abandonat, malgrat que porta un collar amb un telèfon (on truquem i no contesta ningú). Ens fa patir una mica, especialment a les noies, però al final ens segueix fins al poble i ens deixa estar, amb el que quedem una mica més tranquils (amb la sensació que s’espera al pont, sabent que algú altre li donarà menjar, per tornar després cap a casa seva... tant de bo no ens equivoquem).

Cap de Boumort

Caminada curta a un 100 Cims prepirinenc. Les vistes des d’aquest cim, però, són realment excepcionals (de les millors que recordo).

GALL FER!

Divendres ens instal·lem a Casa Tato, on estarem molt bé (i ens agrada molt). Amb en Joan, la Gemma i en Vicenç, que ens prepararà un bon sopar, que acompanyarem amb un bon vi (demà s’hi afegiran l’Edurne i la Sílvia, i farem el mateix). La resta del grup: la Tona, la Rosa, la Mariona i la Blanca (demà també amb l’altra Gemma), estan allotjades a una altra casa rural del poble, Figuerola d’Orcau (on també estaran molt bé, ens diuen).

L’endemà quedem a l’entrada del poble on ens repartim en tres cotxes, ja que tenim una hora de camí i mitja és per una pista forestal que no sabem exactament en quines condicions està. Comptàvem amb els SUV de la Fina i en Josep Antoni, i el de la Fina i la Maite si veníem, però els primers són baixa per COVID, i els segons perquè estan a punt de ser avis... haurem de fer amb el que tenim, un SUV i dos cotxes prou alts. Al final, amb paciència i vigilant arribem sense problemes (tot i que se’ns fa llarg).

Aparquem els cotxes i de seguida notem, alguns, que no anem prou abrigats (o més ben dit, justets). Les previsions eren de sol i temperatures més que agradables... no comptàvem que a primera hora estaria una mica ennuvolat i faria un vent fresc que agreuja la sensació de fred (i que estem a 2.000 metres d’alçada).

Sortim del refugi de Boumort i ens comencem a enfilar per una antiga pista, per les pinedes de pi negre que ens acompanyaran pràcticament tot el camí, amb algun prat i algun pi roig. Aquesta zona és un bon lloc per veure cérvols, però no estarem de sort (fa molts anys, quan aquí no es podien caçar era molt fàcil, ara costa una mica més).

Saltem una tanca i seguint amb una mica de dificultat unes fites, arribem a una altra antiga pista que seguim fins al cim. Hi fa fred, força fred... però les vistes són tan espectaculars que ens hi passem una bona estona contemplant-les, malgrat els núvols la visibilitat és bona, però no excel·lent. Des d’aquí distingim, entre altres: el Montsec, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el Pedraforca, el Cadí, el Montsant, les Muntanyes de Prades, la Plana de Lleida, les muntanyes del Pallars, la Torreta de l’Orri i els Pirineus de la Cerdanya fins bona part de l’Aragó.

La baixada la fem una mica pel dret, sense un camí massa definit, pel fons de la vall, fins a trobar les pistes que ens portaran fins al cotxe, ara ja amb més sol i encara amb bones vistes cap al sud.

Al tractar-se d’una espècie en perill d’extinció i en regressió, prefereixo no dir el lloc exacte ni donar pistes d’on, però durant el recorregut tenim la gran sort de creuar-nos amb... un gall fer! Un ocell solitari i esquerp, difícil d’observar. És el més gros dels gallinacis dels Països Catalans, amb un clar dimorfisme sexual (els mascles són més grans i acolorits). Cap a l'abril o maig comença l'època de zel i els mascles, que són polígams, es reuneixen als anomenats "cantadors", on fan unes exhibicions nupcials espectaculars. L'estufament del mascle, quan canta, en un moment de màxima agitació sexual, és un dels fenòmens més vistosos que es poden observar a les muntanyes del Pirineu. Per desgràcia, per dir-ho així, en aquest moment queden privats de l'oïda (i jo diria que del sentit comú), i es quan s’aprofitava per caçar-los.

Per protegir-los i no molestar-los, ja que hi som, quatre recomanacions:

- No sortir dels itineraris senyalitzats.

- Si portes gos, ha d’anar sempre lligat.

- Evitar fer soroll i caminar amb el grup unit, si és el cas.

- Si vas a buscar bolets, no portis el gos. En cas de fer-ho a la primavera, procureu anar-hi a partir del migdia, quan el gall ha acabat l’activitat de cant (és època de reproducció).

- Si trobeu un niu a terra, no toqueu mai els ous, la gallina els pot abandonar i la vostra olor pot atreure els depredadors.

- I a l’hivern, procureu anar a esquiar o a fer raquetes de neu a les estacions d’esquí, sense sortir de les pistes i itineraris degudament senyalitzats. Si aneu fora de les estacions, no sortiu dels camins principals.

Vall de Cabó

Impressionant ruta megalítica per la vall de Cabó. A més d'un bon grapat de dòlmens contemplarem un bonic paisatge i pobles pintorescos.

APROFITANT LA BONANÇA

Les previsions del temps per avui són molt bones. Ho aprofito per fer-ne una d’aquelles que tinc pendents des de fa temps, sense preses. Toca dòlmens... però aquesta vegada no seran a l’Albera, sinó una mica més enllà, a l’Alt Urgell. La ruta sencera és de trenta-dos kilòmetres i pensada per fer en bici, però amb l’ajuda d’un mapa, i sense complicar-me la vida, aconsegueixo fer-ne una versió més curta i assequible.

Començo a caminar al dolmen de Cobertrades (tot i que és millor fer-ho al Vilar, tal i com està al track). Planejant, de seguida arribo al següent, el de Colomera. I poc més endavant, a un altre, el de Mal Pas. En total en veure set dels deu que hi ha a la ruta sencera. En diferents estats de conservació, la majoria van ser construïts entre el 2000 i el 1500 aC.

Camino entre prats, barrejats amb pinedes i alguna roureda (de tant en tant també amb algunes alzines). A l’esquerra, l’obaga, encinglerada i verd primavera; a la dreta, una muntanya escarpada, amb alzinars i tarteres; al fons de la vall, camps i prats de dall en la seva màxima esplendor. El paisatge (que m’acompanyarà tot el camí), no m’imaginava que tant, és magnífic i val la pena amb dòlmens o sense.

Passat els primers dòlmens decideixo improvisar una mica i m’enfilo al Tossal dels Capellans, al costat del camí. I encerto, les vistes des d’aquest petit turó són impressionants i s’obren cap a totes bandes.

LLlavors baixo suaument. Per a la següent visita m’haig de desviar una mica, allargant una mica la caminada, però val la pena. Sant Serní de Cabó, romànica, dels segles XI i XII, és un edifici singular i complex que parteix d'una primera construcció desestimada per l'edifici actual. Bonica.

Llavors passo pel petit poble de Cabó, bonic i ben arreglat. A partir d’aquí, l’única “pega” d’aquesta caminada: a excepció dels camins cap als dòlmens, camino per una carretera (poc transitada, però carretera). Em desvio per visitar el dolmen de can Boixedera i, ben a prop, el del Clot de les Canyes, on aprofito per dinar, gaudint del dolmen i el silenci i tranquil·litat de la vall.

Passo per Sant Miquel del Vilar de Cabó. Romànica, del segles X i XI, tot i que amb modificacions posteriors (especialment a l’interior). Continuo carretera avall. Encara em queden els dos últims dòlmens, el de Predacabana, i el de l’Oliva, deixant aquí la ruta BTT, per anar a buscar el camí per on he vingut, per tornar cap al cotxe.

Ha estat una mica més llarga del que comptava, però ha valgut molt la pena i m’ha agradat molt... i encara tinc una última sorpresa: només fer uns metres amb el cotxe es deixen veure un parell de cabirols. Gran comiat per una gran excursió.

Cova d'Ormini

Al solell boixedes seques, a la baga pinedes de pi roig encatifades de verd (amb pinta de bolets), tot pujant s'arriba a la cova d'Ormini. S'hi pot fer un recorregut curt (uns 160 metres) però realment impressionant, que val molt la pena.

IMPRESSIONANT ... TOT I QUE SOL FA MITJA POR

Avui toca una de curta. Al vespre tinc un sopar i no hi vull arribar ben cansat. Em llevo més tard i m’ho agafo amb calma. Tot i això em decideixo per la cova d’Ormini... dues hores llargues de camí (amb parades per fer comprar un coca-cola, comprar un lot... i fer un pipi per culpa de la cola). Això vol dir començar a caminar a quarts d’una.

Fa calor, però no és molt intensa i, afortunadament, fa una mica de vent. El camí s’enfila cap als cingles, que passaré per un coll. Camino amb calma, tot gaudint de les vistes a la zona i, una mica més enllà, a les muntanyes del Solsonès i el Berguedà. També fent alguna parada per fer alguna foto ara a una papallona, ara a una flor (com els bonics marcòlics o a la genciana groga).

Tot seguit un bon contrast de vegetació, en una banda, la soleia, boixedes seques amb alguna alzina, a l’altre, la baga, amb pinedes de pi roig encatifades de verd. Fa cara d’haver-hi bolets, però ho deixo per més endavant (encara que sé que ja se’n troben). Si bé amb feines, puc resistir la temptació... on no puc evitar caure-hi, però, és en menjar-me totes les maduixes que trobo pel camí (que bones que són!).

Arribo a l’entrada de la cova. A tot arreu he llegit que la porta sol estar oberta. Ho comprovo i, efectivament, és el cas. Agafo els lots i poso la càmera a punt (per desgràcia amb menys bateria de la que em pensava, però en principi n’hauria de tenir prou... o això em pensava). Baixo les primeres escales i m’estic una estona a la primera sala, acostumant la vista a la fosca i començant a gaudir d’aquesta meravella natural. Les primeres columnes, les primeres estalagmites i estalactites... tot just acabo de començar i ja no sé on mirar. I serà així durant els cent seixanta metres que fa la cova (equipada amb escales i passamans, fa baixada i el terra sovint és relliscós). L’última sala és especialment bonica. Hi perdo la noció del temps, encara que de tant en tant, mirant enrere i no veient res més que foscor, anant sol, fa una mica de basarda.

En algunes parets, molt poques, per sort, escrits els noms de quatre porcs, com si a la resta de la humanitat ens importes un “pitu” com es diuen i la data en què han estat aquí. Espero que s’hi mai tornen, s’avergonyeixin del que han fet. Hi ha coses que em costen d’entendre, tan difícil és imaginar-se que el que ve darrera teu (que, qui sap, podria ser el teu fill), li agrada trobar les coses tal i com les has trobat tu?

Tot sortint de la cova dino i torno per on he vingut. Tot i que si puc m’agrada fer les caminades circulars, aquesta vegada diré per sort... a la cova he aconseguit pràcticament acabar amb la bateria de la càmera (al moment just). Només podré fer alguna foto més enganyant-la... traient la bateria una estona i tornar-la a posar (un truc que sovint funciona, no sé per quina estranya raó).

----------------------

Tinc el temps una mica just, però decideixo fer una visita abans de marxar. Com que he vist que la pista que va de Montanissell fins a Sallent, almenys d’entrada sembla ample i bona (i ho serà tota l’estona), decideixo seguir-la (com més o menys tenia pensat).

Feia temps que tenia una visita pendent i ara en tinc l'oportunitat. El Mirador del Cretaci és un jaciment paleontològic on, gràcies a un petit recorregut, s’hi poden veure petjades i ous de dinosaure fossilitzats, de fa 65 milions d’anys, quan llavors això era un ambient costaner, càlid i humit.

Sant Honorat

Caminada molt bonica per la serra de Sant Honorat. De camí passarem per diferents ermites, entre elles l'ermita romànica més petita de Catalunya, contemplarem unes vistes espectaculars i gaudirem d'un massís de conglomerats espectacular.

MENYS POR DE LA QUE EM PENSAVA

Tard, aprofitant que el dia encara és llarg, dues hores llargues de camí cap una zona encara per explorar (i les que em queden!).

Comencem a caminar a quarts de dotze, passant més calor de la que ens imaginàvem (tot i saber que és en aquesta zona on es van batre els rècords de temperatura en les onades de calor d'aquest estiu). Cap al final de la caminada ho notarem.

La primera part de la caminada és planera. Hi ha força gent caminant o en cotxe, avui sembla que és festa major a Oliana i deuen fer algun acte a la bonica ermita de Santa Maria de Castell-llebre. Romànica. Gràcies a això la podrem visitar.

A partir d'aquí el camí es comença a enfilar per fortes rampes, sovint amb ben poques ombres. Les vistes, al pantà d'Oliana i al seus voltants són molt boniques, i això que la calitja no ens les deixarà gaudir com ens agradaria durant tot el dia.

Després d'una primera pujada fins als miradors de Roc Rombau, encara ens en queda una altra fins arribar a Sant Honorat, el punt més alt d'aquestes moles sedimentaries que recorden les muntanyes de Montserrat. Dalt el cim hi ha una ermita en ruïnes i unes vistes espectaculars.

Pujant hem perdut la ressenya i el mapa, amb el que ho haurem de fer de memòria. Ens equivoquem una mica d'entrada, al prendre un camí a l'esquerra massa aviat, no massa. Reculem un trosset i de seguida trobem el correcte, tot i que d'entrada sembla que marxa en la direcció equivocada.

El camí baixa i ressegueix les roques d'aquesta serra, en el que és el seu tram més bonic. Hi ha alguna part una mica aérea, però sense ser exagerada (atenció, però si s'hi va amb nens). De fet anava mentalitzat per passar-ho malament i pràcticament no he passat cap por (mai he amagat que em fan por les alçades... mai en trobareu a menys de dos metres d'un cingle).

Des de que hem deixat Castell-llebre enrere no hem trobat, ni trobarem a ningú més... bé, excepte un parell d'isards que es deixen veure saltant àgilment entre les roques.

De baixada fem una última parada tot enfilant-nos a l'agulla del Corb on es troba l'ermita de Sant Salvador del Corb. En ruïnes, diuen que és l'ermita romànica més petita de Catalunya...

Arribem al cotxe a mitja tarda, jo una mica cansat i en Salvi amb mal a un turmell, que ja tenia mig tocat. Cansats i amb molta set, desitjant qualsevol beguda i una dutxa o qualsevol cosa que s'hi assembli. La calor s'ha fet notar, tot i que la caminada ha valgut molt la pena... malgrat les dues hores que ens queden fins a casa.